Toni Soler: ‘És cert que m’interessa la tradició i tendeixo a sobrevalorar-la’

Toni Soler
Entrevista al periodista, escriptor i productor de TV, al Casino L’Aliança del Poblenou
Revista ATENEUS 32

Text: Toni Polo / Fotos: Joma

Quan pensem en programes de televisió com el Polònia, l’Està passant, Malalts de tele…, ens ve al cap Toni Soler. El periodista i presentador va néixer el 1965 a Figueres perquè la mare va anar a parir-lo allà. «Es pensava que, si eres de Figueres, la vida et somriuria», fa broma l’humorista… És llicenciat en Història Contemporània, autor de diversos llibres, director de la revista El món d’ahir, i fundador de la productora Minoria Absoluta, amb programes que li han donat premis com el Ciutat de Barcelona, el Nacional de Comunicació o diversos Ondas. Fins al desembre passat, era la cara visible del programa de sàtira de l’actualitat Està passant.

Com prova haver deixat el dia a dia a l’Està passant, després de sis anys? 

Eren ja molts anys, un sexenni fent paròdia de l’autoritat. Un període molt agraït però diguem que amb certes dificultats: vam començar el setembre del 2017, en ple procés, hem passat també la pandèmia… El fet de donar la cara desgasta. És un bon programa, ha fet molta pedrera i hi ha un equip molt bo. Jo podré monitoritzar-lo a distància i a l’hora estar pendent de produccions que es fan des de Minoria Absoluta.

Són molts anys de sàtira política. El fet que comencéssiu el programa Minoria Absoluta, a Rac1, amb el Queco Novell i el Manel Lucas, havent treballat abans com a redactors de política us va facilitar les coses? 

Sobretot al principi. Aprofitàvem el nostre background. Ens va anar molt bé. Però han passat els anys i els polítics d’ara, per exemple, són molt més joves que nosaltres.

És bo, això?

Els desmitifica, una mica. No és el mateix parlar de Pujol o Maragall quan tens trenta anys que parlar ara, amb 58, de Pere Aragonès, Illa… Veus que són gent com els altres. A l’època de la Transició, aquests grans titans (Pujol, Maragall, Felipe González, Fraga…) eren com uns éssers superiors, diguéssim. Ara la cosa s’ha normalitzat una mica. En qualsevol cas, nosaltres sempre hem pensat que una vida política sana era molt difícil sense la sàtira. I creiem que això era bo per al país. Ho féssim nosaltres o ho fes qualsevol altre. Nosaltres ho vam fer de bon grat i la fórmula és evident que va funcionar.

© Joma

‘Molts humoristes en cas de no fer riure aposten per la provocació, perquè la provocació, molt sovint, ens ajuda a tots a dissimular que no estem fent riure.’

Molta gent diu que l’humor és frívol. O és seriós?

Com a feina pot ser molt seriós, tant que jo l’he avorrit. No t’enganyo. Fer una reunió cada dia pensant: a les eleccions gallegues ha passat això, com li donem la volta? A mi això, ja no… A mi, l’humor, posa’m amb uns amics, fem sobretaula, bevem una grappa i a riure. Prefereixo l’humor a la vida que l’humor a la feina.

«Tenia ganes d’emprenyar-me una mica», vas argumentar en deixar el programa…

És que, en certa manera, la meva actitud vital de vegades era una impostura. Hi havia dies que potser estava molt enfadat. Però crec que un espectador que veu notícies, magazins o tertúlies sap que la cosa està molt crispada i li ve de gust tenir una estoneta per treure-li ferro. Per tant, jo estic a favor de l’humor als mitjans de comunicació. Una altra cosa és que fent de l’humor la meva feina m’adono que, possiblement per raons d’edat, ja no em funciona. I me n’he atipat. Jo m’atipo molt de les coses. Intento marxar abans que la gent se’n cansi. A Minoria Absoluta, a Rac1, ho vam deixar quan érem líders d’audiència. Igual amb Malalts de tele, que anàvem molt bé. El Polònia continua, però jo em vaig deslligar una mica al cap de cinc o sis anys. Prefereixo deixar una herència i demostrar que els formats poden sobreviure a les persones. Per a mi això és l’èxit, no dir «o hi soc jo o el programa fracassa», sinó demostrar que el programa es pot fer sense mi. És la meva forma de vanitat. Dir «hem fet un programa tan potent que, si el presentador se’n va, resisteix».

Creu que es valora més la transgressió que l’humor?

Totalment.

I li molesta, això?

Ho trobo injust, a vegades. Tot i que jo me n’he beneficiat. Fent humor polític m’he sentit més ben tractat que no fent humor polític. I no és que el que hagi fet sigui més divertit o menys, sinó que l’humor polític en general és més transgressor, perquè va contra les autoritats. Això fa que l’humor blanc, per exemple, tingui una mala fama totalment injusta. Per a mi, fer riure és el més difícil del món. En canvi, a molts humoristes se’ls tendeix a jutjar pel grau d’atreviment que tenen, quan l’atreviment, la provocació, és el més fàcil del món. És molt més fàcil provocar que fer riure. Això no treu, com he dit abans, que en una vida política saludable hi hagi gent satiritzable. Però el complicat és fer riure, la resta és purament complementari. Molts humoristes en cas de no fer riure aposten per la provocació, perquè la provocació, molt sovint, ens ajuda a tots a dissimular que no estem fent riure.

Us han denunciat per moltes coses, com faltar al respecte a la Virgen del Rocío o als Mossos d’Esquadra… Això us pot haver afavorit?

A nosaltres ens dona pedigrí com a humoristes, als Abogados Cristianos els dona un extra de publicitat… És un win-win, però és una representació més, forma part del xou. No té  cap mena d’interès. És pura propaganda, pures relacions públiques. A mi, de jovenet em podia fer gràcia, però ara, ja comprendràs: haver d’anar al jutjat a dir que no, que no era la Virgen del Rocío, que era una dona disfressada… Una altra cosa és si els humoristes hem d’anar a trepitjar ulls de poll contínuament per demostrar que som bons humoristes. Jo crec que no. Hem d’anar a ofendre gratuïtament com més gent millor, perquè, si no, no se’ns pren seriosament? És un error, hem de fer riure com més gent millor. Hi ha una certa confusió en aquests termes.

© Joma

‘Els Monty Python al contrari, passen els anys i s’eleven per damunt de les ruïnes de la resta d’humoristes’

És perillós, l’humor polític? Heu passat por?

No… Les reaccions sempre són, en persona, de molta complicitat, simpatia, educació, respecte i tal. Des que hi ha xarxes socials, és evident que és terreny adobat per als insultadors, els haters, els que s’ofenen per tot, que ho poden fer des de l’anonimat. No vol dir que no ens afecti, però no ens podem queixar. Suposo que és molt pitjor ser el Xavi Hernández, que vas pel carrer i et diuen que posis aquest jugador, que tal… allò deu ser un rotllo. A mi, en realitat, no m’ha portat més que beneficis i satisfaccions, tret d’alguna cosa que m’han dit a Twitter i que potser han vist els meus fills i hauria preferit que no haguessin vist.

Es rebota, amb aquests missatges?

Abans, més, però encara ara. Potser tinc el dia més torero i m’agafa per respondre. Jo seria com el Cantona [futbolista del Manchester United que va agredir un espectador que el va insultar]. Abans es deia que el públic ha pagat una entrada i, per tant, té dret a dir el que vulgui. Doncs, mira, no. Quan el Cantona va decidir trencar aquella paret invisible i va dir «si tu et fiques amb mi, jo m’hi torno», vaig pensar «no és tan mala idea!». Això que pel fet de ser conegut t’has de deixar dir el que sigui a Twitter… Jo trobo que, si la gent té ganes de tornar-s’hi, no diré que ho recomani, perquè entres en un bucle que no s’acaba mai, però la veritat és que tots tenim dret a defensar-nos quan ens sentim assetjats, sobretot de forma injusta.

Hi ha una tècnica per fer riure o és pur atzar? En teatre, per exemple, hi ha rèpliques en que un dia el públic riu molt i l’endemà no riu ningú…

Això és meravellós. És la gràcia de l’humor. Hi ha una part molt important que és tècnica, reiteració, aplicar uns mateixos mecanismes i que, per tant, es pot aprendre, es transmet i s’experimenta, però mai pots estar segur al 100% que la gent riurà això o no riurà allò altre. I això és fantàstic. Aquesta imprevisibilitat ens dona aquesta vidilla en la nostra feina. La mateixa broma farà riure un dia i l’altre, no. Tendim a posar etiquetes, d’humor intel·ligent, català, anglès, espanyol, absurd… però la gent, al final, riu per mil causes a l’hora. Per tant, sempre estàs en terreny desconegut, sempre estàs a la selva.

Et sents representat en l’etiqueta d’humor català?

Hi ha humoristes molt catalans. Per exemple, el Buenafuente és tan català (només li falta la barretina!), en canvi ha fet bona part de la seva carrera en castellà. No té res a veure. Jo no he tingut mai com a referent els Capri o aquest «humor català»… El meu referent és ambiental. Jo faig humor del que m’envolta: un país petit, potser acomplexat, amb sentiment nacional, molts dubtes, conflicte amb Espanya, diferències territorials, mar, muntanya, la dèria per parlar del temps o pels bolets… És aquest el nostre material per fer humor. L’únic que em veig amb cor d’admetre és que els països petits tendeixen a la ironia. Són desconfiats, amb una mirada sorneguera. Això és molt català, però no només nostre, sinó de països que han tingut una història amb més decepcions que èxits.

Però té referents?

Monty Python. De sempre. Són insuperables. Són Déu i l’Esperit Sant. Són absolutament revolucionaris, intel·ligents, graciosos. A més, un cas bastant únic de ser sis tios que tots ells eren bons actors i bons guionistes i que treballaven junts. Això és molt difícil de trobar. M’encanta La vida de Brian i les altres pel·lícules, però la seva sèrie de la BBC [Flying Circus, 1969-1974], quan penses en aquella època… Uf! I que bé que s’aguanta allò (tan malament que envelleixo jo!). Veig un programa meu de fa dos anys i tot em sembla caducat, i els Monty Python al contrari, passen els anys i s’eleven per damunt de les ruïnes de la resta d’humoristes. Per sort no han estat cancel·lats per cap mirada revisionista. Ells es vestien de dones, que ara està mal considerat, però encara no els han reescrit! Després la poca-soltada també m’agrada molt: els germans David i Jerry Zucker i Jim Abrahams, els d’Aterriza como puedas, Agárralo como puedas… I humoristes jueus, novaiorquesos, coses molt més destraleres, aquell humor tan tonto que et fa riure fins que se’t veuen les amígdales. La tonteria em pot fer riure molt.

© Joma

‘La pulsió molt catalana d’associar-se i el sentit de comunitat, de compartir, d’interessos comuns… ha sobreviscut als grans canvis’

Com a llicenciat en Història, quin paper juga la tradició, no ja en l’humor, sinó en la vida?

Jo sóc molt tradicional, sóc un gran nostàlgic, m’agrada molt el passat, potser per això el tinc sobrevalorat.

Tu vas ser comissari dels actes pel Tricentenari, que van durar tot un any…

Hauria preferit fer tres mesos molt potents en comptes de tot un any. Vist amb perspectiva, potser sí es va sobrevalorar. Però, a veure, els 500 anys de l’arribada a Amèrica se’ns va menjar amb patates, i el bicentenari de la Revolució Francesa… És cert que m’interessa la tradició i tendeixo a sobrevalorar-la. Ara, no crec que la sobrevalori quan dic que un gran actiu d’aquest país, que és l’associacionisme, corre el risc de perdre’s. Com arreu del món. En gran part, per la diferent manera de viure l’oci de les persones arran de les grans evolucions tecnològiques. Això, però, és una eina de doble tall: per una banda aïlla la gent a casa, però per l’altra afavoreix la connectivitat i fa molt més fàcil que la gent digui «d’aquí a una hora tots a la plaça a protestar per tal cosa». I fa més fàcil les relacions humanes: abans els divorciats havien de sortir de nit  per poder lligar i ara amb les aplicacions ho tenen fet! La pulsió molt catalana d’associar-se i el sentit de comunitat, de compartir, d’interessos comuns… ha sobreviscut als grans canvis.

Però vol dir que estan en perill les associacions “físiques”?

Jo veig que als ateneus, al món associatiu en general, hi ha més gent gran. Podríem pensar que no hi ha relleu, però, en primer lloc, cada vegada hi ha més gent gran, són majoria, i, en segon lloc, és normal que la gent en el seu cicle laboral estigui més per altres coses. Jo voldria creure que l’associacionisme no està en crisi. Em preocupa, vull que continuï com és ara. Veure que hi ha ateneus, centres culturals, corals, clubs de lectura, esport formatiu o qualsevol cosa que arreplegui gent per fer una mateixa activitat i passar una estona junts, sortir de casa, deixar el mòbil. A Catalunya crec que l’associacionisme és un fet diferencial positiu. Reconec, però, que jo no soc soci de cap entitat (només del Club Joventut Badalona!).

La seva família sí va participar d’aquesta pulsió…

El meu pare va fer teatre amateur a La Catequística, a Figueres. La meva connexió amb el món ateneístic és que el meu avi va ser president del Casino Menestral de Figueres als anys cinquanta, una època gens fàcil. I ara, doncs, la meva germana està al Cor de Marina, de Badalona, i els nebots juguen a bàsquet al Círcol… Ciutats com Badalona, on he viscut molts anys, que s’han fet tan grosses en poc temps, han patit una mica més la capacitat d’associar-se, però té un nivell associatiu que està bé.

© Joma

‘Jo soc un insatisfet crònic i la gent com jo, disfrutar, disfrutar… poc’

Diu que té una nena mimada i aquesta sí que té a veure, amb la tradició…

La meva nena mimada és la nostra revista, El món d’ahir. Costa molt tirar endavant una revista en paper. L’últim número va de França, l’anterior anava sobre la moda, l’altre, sobre els rius, un altre sobre com es veia el futur en diverses èpoques de la humanitat… Temes des d’un punt de vista històric.  Té un disseny molt atrevit (té dos premis Laus), és trimestral i ja té set anys!

La televisió ha canviat radicalment en els últims anys. Allò de veure plegats la tele i l’endemà comentar la pel·lícula també era associacionisme i es va acabar…

Depèn, tot torna. Hi va haver un moment en què realment pensàvem que a les plataformes tothom miraria el que volgués a l’hora que volgués i que l’efecte cita es reduiria als esports. Però ara veiem que Amazon emet OT en directe i arrasa en audiència entre els joves. Si Amazon obre aquest camí, diluirà la diferència entre els canals convencionals i les plataformes. Aquest associacionisme de mirar una cosa junts a la tele, tots a la mateixa hora, es troba a faltar. Perquè comentar una sèrie quan un ha vist només un capítol i l’altre quatre temporades, doncs, no és el mateix. El que és positiu és que aquesta revolució de l’audiovisual dona llocs de treball. Alguns, encara precaris, s’han de millorar, però hi ha feina creativa, qualificada. És bo que el sector s’expandeixi com s’està expandint.

Una entrevista de tota la nit, com la que vau fer a Pepe Rubianes, tampoc es podria fer?

Allò va ser per celebrar que al Malalts de tele li havien donat un Ondas. I vam decidir entrevistar tota la nit el Rubianes. Era un moment en què érem joves, teníem energies, volíem posar-nos a prova. TV3 era el lloc on fer-ho, era receptiva. I va ser una petit fenomen. Jo estic molt content d’haver-ho fet. Ell ens va deixar molt d’hora. Ara la cosa és diferent i, a demés, jo no podria. Jo tenia 34 anys i crec que ja no em vaig recuperar en tota aquella temporada, ho vam pagar.

El Pepe també?

No! El Pepe era artista i noctàmbul. Aguantava molt bé. Jo era el que m’estava adormint.

Tu ets la viva imatge de la persona que té el luxe de gaudir de la seva feina. Ho ets?

Ha, ha, ha! No, això entra en el terreny de la psicologia. Jo soc un insatisfet crònic i la gent com jo, disfrutar, disfrutar… poc. Justament estic content perquè si hagués deixat el programa fa deu anys, hauria començat a buscar què fer amb urgència. Ara ha estat la primera vegada que he plegat i he dit: a veure què passa. Jo he estat molt esclau del meu neguit interior, de ganes de fer coses, de demostrar-me coses a mi i als altres. Això no m’ha permès disfrutar de les coses que he fet tant com m’hagués agradat. Però aquest caràcter també m’ha permès fer moltes coses que, si no, no hauria fet per falta de voluntat… És lo comido por lo servido.

De tota manera, no es pot dir que estigui aturat…

No! Escric un article setmanal a l’Ara, dirigeixo la revista, continuo sent productor executiu de l’Està passant i del Polònia. Cada dia tinc coses a fer, però si un dia toquen les quatre i no tinc res concret, doncs me’n vaig a casa i no passa res. I això no m’ha estat fàcil.

Quina ha estat la clau de l’èxit de Minoria Absoluta?

Vam tenir la sort, i l’encert, de fer dos programes molt longeus (el Polònia i l’Està passant). Això ens va fer carregar una mica la creu de productora que viu de TV3. Per una banda, és un orgull poder fer televisió en català, al nostre país, però, per altra banda, no reflecteix la realitat de la productora: fem documentals per a Discovery Max, per a National Geografic, per a Televisió Espanyola, vam fer La Guerra Civil en color, reportatges i documentals sobre la Transició, hem fet ficció, una sèrie a Netflix, la pel·lícula El mestre que va conèixer el mar, i Parenostre (sobre la confessió de Jordi Pujol, dirigida per Manel Huerga, amb Josep Maria Pou i Carme Sansa, i guio meu, ara en postproducció), exposicions immersives. L’activitat és molt diversa.