Oriol de Ramon: ‘Soc un “buscavides” i crec que tinc una flor al cul’

Oriol de Ramon
Entrevista al cantant i compositor del grup The Tyets, al Centre Catòlic de Mataró
Revista ATENEUS 31

Text: Xavier Amat i Puig / Fotos: Lluís Bou

Difícilment trobaríem cap comarca catalana que aquest 2023 no hagi viscut un dels concerts multitudinaris de The Tyets. El duet format per Xavier Coca i Oriol de Ramon ho ha petat amb el disc «Èpic Solete» i amb cançons com Olívia, Bailoteo i, és clar, Coti x Coti. Però, per a De Ramon, (Mataró, 1998) això de pujar als escenaris no és nou. Ja de nen feia Els Pastorets i altres obres a la Sala Cabanyes del Centre Catòlic de Mataró, una experiència que li va ser molt útil per muntar posteriorment els seus projectes. I també es va enfilar a castells amb els Capgrossos de Mataró, va ser portador d’una figura de Les Santes, va ser escolta… Tot un tastaolletes cultural.

Es podria dir que vas néixer entre les bambolines de la Sala Cabanyes. Els teus pares ja t’hi portaven de ben petit, tant a tu com a les teves dues germanes.

Crec que vàrem tenir sort que ens toqués una família que estava, i encara està, posada a tot arreu. Vàrem créixer aquí, a la Sala, dormint en les butaques de la platea quan s’assajaven les obres de teatre. I anàvem creixent mentre vèiem com es munta un espectacle i com es treballa en equip. Per mi, conèixer des de petit com es fa una feina de manera col·lectiva ha estat molt important. A més de la Sala Cabanyes, que forma part del Cercle Catòlic de Mataró, els meus pares també estaven i estan molt vinculats a altres espais de la cultura popular mataronina, com ara la Festa Major de Mataró, Les Santes. Tot plegat ha influït en la nostra vida professional sense quasi buscar-ho.

Ho dius en plural, això de «en la nostra vida professional», perquè tu et dediques a la música, i la teva germana Clara, al teatre. 

Sí, però ni la Clara amb el teatre ni jo amb la música ens havíem imaginat mai que ho arribaríem a fer professionalment. Sempre havíem viscut el teatre amateur, ho fèiem com a passatemps, com una diversió, i en viure-ho així des de petits difícilment et pots arribar a pensar que la vida et porti a fer el pas de dedicar-t’hi de manera professional. Però penso que aquesta també és la gràcia, que potser ens ha arribat perquè ens havia d’arribar i no perquè ho hàgim buscat. Encara recordo quan la Clara va dir a casa que volia anar a l’Institut del Teatre, i els meus pares en van estar encantats.

©Lluís Bou

‘La cultura popular és estar amb gent i establir relacions humanes’

A diferència d’allò que passa en moltes famílies quan un fill o filla anuncia que vol dedicar-se a les arts escèniques!

Exacte. No ens hem trobat mai amb aquella barrera que a casa et diguin “N’estàs segur?”. Sí que els pares la van advertir que aquest és un món complicat, i que et pot anar molt bé, però també molt malament i trobar-te amb períodes llargs sense feina. Però sempre hem trobat el recolzament per fer allò que hem volgut i tots els germans hem tingut molta iniciativa i molts projectes propis.

La Sala Cabanyes és tota una institució a la ciutat. 

És una família. Hi ha qui diu que és una secta, i és tot el contrari! Les portes són obertes perquè tothom que vulgui hi vingui. És una gran família amb un objectiu comú, i tothom rema cap al mateix lloc per aconseguir-lo. I més enllà de fer les obres de teatre que s’hi munten, estar aquí suposa tot un temps de qualitat que passes amb la gent, i t’emportes tot allò que es fa abans i després dels assajos o de les funcions. Es creen molts vincles. Et sents part d’una família i sents seguretat.

I tothom hi pot trobar el seu lloc?

Segur que sí. Hi ha hagut casos de persones que han arribat soles trucant a la porta d’emergència i de seguida se’ls ha convidat a col·laborar. La porta sempre és oberta i sempre falta gent.

Remarcaves abans la importància d’haver après com es treballa en equip per crear un espectacle.

Sí, i tant! Jo a The Tyets m’encarrego de tot el concepte creatiu, i haver conegut des de dins com es prepara una obra m’ha servit moltíssim. Saber tot allò que es necessita, tant en l’àmbit personal com material. Podríem dir que dins del grup faig la feina de coordinador o director, tot i que a la Sala Cabanyes no vaig dirigir mai cap espectacle, només havia fet papers petits en algunes obres.

Quins papers recordes més?

Vaig sortir a L’habitació del nen, de Josep Maria Benet i Jornet, a una versió del Romeu i Julieta de Shakespeare, i, és clar, a Els Pastorets, que és l’espectacle més emblemàtic de la Sala i en què participa moltíssima gent. Hi vaig fer diferents personatges des de ben petit. Però aviat vaig veure que el teatre no era el meu fort. M’ho vaig passar molt bé a la Sala Cabanyes, però sortia a l’escenari una mica perquè era allò que em tocava, perquè les circumstàncies m’hi van portar, no perquè ho desitgés especialment. Quan vaig entrar a l’adolescència ja vaig anar més cap a la música. Vam muntar un grup amb uns amics que es deia Zoom Musiqueta, i fèiem una fusió de reggae, funky i pop-rock. En Xevi Coca hi tocava el saxo i jo el clarinet, que eren els instruments que estudiàvem a l’escola de música. Tot i això, fins que no va estar consolidat el projecte de The Tyets, no vaig deixar del tot la Sala; m’ho passava molt bé i hi tenia molts amics, si bé és cert que hi havia pocs nois de la meva edat, i la vida em va portar cap a una altra banda.

Hi tornes de tant en tant de visita?

Sí, i sempre que hi torno és com si hi hagués estat el dia anterior, m’hi sento com a casa.

©Lluís Bou

‘Pertànyer a diferents associacions m’ha aportat companyonia i entendre la feina en equip’

Tens una primera imatge, de la Sala Cabanyes? Un primer record?

Una imatge que tinc molt present és estar en l’espai que anomenem «la guarderia», que és on s’esperen els nens i nenes que surten a Els Pastorets, i ens vestien de pastors, ens donaven xocolata per berenar… També tinc altres records lligats a Els Pastorets, com quan m’acabava de posar la roba i ens dirigíem cap a l’escenari, quan jugava amb l’ase que hi surt i que tenien a la pista de bàsquet de la Gàbia, del mateix Centre Catòlic…

A la Sala s’hi fan molts musicals. Hi hem pogut veure, entre molts d’altres, des d’Els Miserables fins a Mary Poppins, La nit de Sant Joan o El Mikado. L’obra d’Els Pastorets de Mataró també es podria considerar un musical, amb moltes cançons i balls. No sé si això també et va deixar marca a l’hora de dedicar-te al món de la música.

A mi cantar mai m’havia agradat, no sé com he acabat de cantant! Ara ja m’agrada més, sobretot perquè faig servir Auto-Tune i això fa que canti millor (riu), però sé que mai he estat un gran cantant, només em defenso. Sí que tinc oïda i un cert tacte musical, però no tinc una gran veu ni una afinació precisa. A la Sala vaig sortir en alguns musicals, però quasi sempre en el cor, i esperant que passessin ràpidament els moments en què podia tenir una mica més de protagonisme. Però és cert que la música sempre ha estat present en la meva vida, tant aquí a la Sala com perquè des de petit anava a l’escola de música.

I ara que compons, t’has imaginat mai fer la música per a un espectacle de creació pròpia de la Sala Cabanyes?

Estaria bé. Allò que sí que m’he imaginat alguna vegada és actuar a Mar i cel! A vegades s’ha parlat de fer una versió a la Sala del conegut musical de Dagoll Dagom, però de moment no s’ha tirat endavant. M’agradaria molt posar-me en la pell d’algun dels pirates que hi surten, tot i que ara mateix em seria impossible combinar el grup amb participar en un espectacle d’aquestes característiques. Mar i cel és un d’aquells musicals que m’ha acompanyat tota la vida. Quant a compondre jo la música d’algun espectacle, qui sap si tot el coneixement que estic adquirint amb The Tyets l’acabaré aplicant en algun altre lloc, i potser sí que serà en algun altre projecte de la Sala Cabanyes. Perquè una de les coses que tinc clares és que viuré tota la vida a Mataró. Soc molt d’aquí, d’aquesta ciutat, i hi ha vegades que he pensat on viuria si no fos a Mataró, i no puc imaginar cap lloc per a mi millor que aquí.

‘Al jovent li diria que s’ho passarà més bé anant a fer teatre, castells o d’escolta que no pas a sol a casa’

Realment la teva implicació amb la vida pública de la capital del Maresme ha estat una constant. Sabem que ets tot un santero, i que, per exemple, vas formar part de la colla del Dragalió, una de les figures del bestiari festiu de la ciutat.

Des que jo era petit els meus pares formaven part dels equips de suport de la festa, i les primeres Santes les recordo amb la meva iaia, ja que ens deixaven amb ella, i jo els veia com portaven les ampolles d’aigua, com baixaven amb els gegants… Quan vaig poder entrar a la colla del Dragalió, en el segon any de la figura, ja va ser com involucrar-me del tot en la Festa Major; va ser un festival, perquè era viure Les Santes des de dins. Tot, per mi, va en la mateixa línia: és sentir-te part d’un col·lectiu. I allí també vaig fer molts amics i em sentia part d’una família.

Ara no sé si les pots viure gaire, perquè Les Santes són a finals de juliol, uns dies que deveu tenir atapeïts de concerts…

Sí, però ja intentem que algun vespre ens quedi lliure per poder-les gaudir, especialment el 25 o el 28 de juliol. A més, aquest any hi vam fer el concert de després del castell de focs, el 27 de juliol, tot i que a mig concert va començar a ploure i va ser una mica accidentat… Però hi havia milers i milers de persones, va ser molt emocionant.

Això que acabaríeu tocant després dels focs de Les Santes ja ho prevèieu en la primera cançó que vàreu publicar com a The Tyets, titulada Santrap, l’any 2018. Amb tot el que t’ha passat des d’aleshores, aquell tema i aquell videoclip casolà els veus com una cosa molt llunyana, o et sembla que faci quatre dies?

Tot són etapes, i amb el grup ja en portem algunes, d’etapes. Però sempre has de saber d’on vens. Per mi és com si ho haguéssim gravat ahir al local, i estic molt agraït a aquesta cançó perquè va crear molta «base mataronina» i a partir d’allà tot el que anàvem publicant, molta gent de Mataró deia: «Ah, d’acord, són aquells del Santrap». A partir d’allò va anar creixent tot de manera força esglaonada, tot i que és cert que moltes persones ens han descobert l’últim any. Quan vàrem treure el vídeo del Santrap, en què en Xavier Coca anava vestit de momeroter (portador de la figura de la Momerota) i jo amb una capa de les diablesses, em feia vergonya anar pel centre de Mataró i mirar les cares de la gent pensant que potser m’havien vist al YouTube. Bé, de fet era un sentiment entre vergonya i orgull, perquè al mateix temps jo n’estava, d’orgullós, d’aquella cançó en què cantàvem les excel·lències de Les Santes.

No sé si, ni que sigui inconscientment, aquesta vinculació amb Les Santes i amb la cultura popular en general va ser clau a l’hora de tenir l’exitosa idea de combinar el so de la sardana amb el reggaeton i compondre una cançó com Coti x Coti.

Quan vam fer la cançó ens vàrem imaginar el moment del 27 de juliol, dia central de Les Santes, en què els músics de l’Agrupació Musical del Maresme toquen el Paquito el chocolatero, uns minuts de gran eufòria col·lectiva en la Festa Major, i ens va sortir una melodia que també es podia corejar, festiva. La música de sardana pròpiament no l’havíem tinguda mai gaire a prop, però està clar que també és molt present a Les Santes i que, poc o molt, l’hem anat sentint. I gràcies a les connexions personals en diferents entitats ens vam poder envoltar de gent que va col·laborar en el projecte: el fiscorn és un músic d’Els Pastorets, i li vam dir «vine cap aquí», i ell va portar el millor tenorista de Catalunya…, i finalment l’invent va sortir molt bé!

©Lluís Bou

‘Jo a The Tyets m’encarrego de tot el concepte creatiu, i haver conegut des de dins com es prepara una obra m’ha servit moltíssim’

I tant! Milions de reproduccions de les vostres cançons, dotzenes de concerts… Com esteu vivint aquests moments de tanta popularitat?

Per sort és una fama bona, no ens coneixen per una cosa dolenta sinó per una cosa bona i crec que això és el més important, que no anem amb vergonya per allò que ens coneixen, sinó que és un orgull. Però bé, no ho estem vivint com una cosa que ens hagi arribat de cop, sinó que per a nosaltres ha estat esglaonat; de mica en mica, ens ha anat coneixent més gent i això ha fet que entoméssim bé el que ens està passant. I crec que és molt important que seguim amb el nostre grup d’amics, amb les nostres parelles i amb unes famílies que entenen la moguda perquè també tenen relació amb aquest món.

Què us diu, la gent que us envolta?

Que hi posem seny, que continuem treballant, i que és bo gaudir del moment, però no per quedar-se aturat mirant-lo, sinó que hem d’aprofitar per intentar fer-ho créixer més.

On també estaves envoltat de molta gent era a la colla castellera Capgrossos de Mataró. També en vas formar part!

Sí, i en aquest cas no va ser perquè ja m’hi portessin els pares, sinó per iniciativa pròpia. Quan tenia 14 anys amb un amic vam agafar i ens hi vam apuntar. Ens ho vam passar molt bé. A mi, com que sempre he estat prim i força àgil, de seguida em van fer pujar al tronc.

Quins moments recordes com a casteller?

Recordo quan em vaig estrenar pujant en un 7 de 7 i també els grans castells que vèiem en les actuacions a Vilafranca del Penedès. Però sobretot m’ho passava molt bé als assajos!

Tant en el fet casteller com en el teatre amateur hi participen persones de totes les edats i hi devies conèixer molta gent que ara et deu aturar pel carrer i et comentin que tal dia et van veure a la televisió, o que han vingut a concerts vostres… 

Comptar amb tantes persones conegudes està molt bé, fins i tot en l’àmbit professional, perquè sovint no hem hagut d’anar a buscar lluny la gent que necessitàvem per tirar endavant els projectes. Recordo, per exemple, quan vàrem fer l’Animalari Urbà, un disc i espectacle per a públic familiar; vam fer l’obra a la Sala Cabanyes i ens vam rodejar de gent que hi està vinculada. També, pel fet de conèixer moltes persones en les diferents entitats, als nostres primers concerts ja hi havia molt públic, i això sempre va bé per seguir endavant. I sí, molts m’aturen pel carrer per dir-me: «Et conec des de petit!» o «Jo et vestia per sortir a Els Pastorets!». De fet, Mataró és com un poble, i sentim que el projecte de The Tyets va créixer gràcies a Mataró. I a partir de fer una base ja pots mirar enfora. Trobaria molt estrany, tal com soc jo, que coneguessin el meu projecte, per exemple, a Mèxic, però no a la meva ciutat. Per mi el que és local és l’essencial.

‘Per mi el que és local és l’essencial’

La Sala Cabanyes, els Capgrossos de Mataró, la colla del Dragalió, l’escola de música, també vas ser escolta a l’AE Arrels… I a aquell nen o noi, li quedava temps per estudiar?

Estudiar no era el meu fort! (riu). I encara t’has deixat l’atletisme, que també en vaig fer alguns anys. Això de no ser un bon estudiant ho van patir força els meus pares. Sempre que podia dedicar hores a una altra cosa, les hi dedicava. Però m’anava espavilant pel meu compte; vull dir, que potser no treia bones notes en matemàtiques, però en paral·lel estava aprenent a fer servir el Photoshop, o a editar vídeos… M’agradava molt la tecnologia, estar amb l’ordinador, i després això ha estat important per dedicar-me professionalment a la música.

Dius que no eres bon estudiant, però et vas treure Publicitat i Relacions Públiques.

Sí, a la Universitat de Girona. Em va servir per aprendre més de disseny gràfic, campanyes publicitàries, estratègies per després aplicar-les. I no, no era bon estudiant, però me n’anava sortint, soc un «buscavides» i crec que tinc una flor al cul.

Amb la tecnologia, estem connectats amb molta gent, però cadascú amb la seva pantalla. En aquest sentit, espais com els ateneus i el món de la cultura popular sembla que vagin a contracorrent.

A mi m’agraden les noves tecnologies, i jo mateix porto les xarxes del grup. Però penso que la tecnologia ha d’estar al servei de la vida real; si no, no té cap sentit. Jo vull ser optimista. Per exemple, fa uns dies vaig venir a la Sala Cabanyes a veure El gran viatge, i tots els intèrprets que hi surten són molt joves. Hi ha pedrera.

I què li diries a una persona jove perquè s’acostés a un ateneu, associació, grup de teatre amateur…? Què és allò que més la pot motivar?

Fer-li veure que allí s’ho pot passar molt bé, que hi pot fer amistats, que s’hi pot divertir… Que passar dissabtes i diumenges en aquests llocs és més divertit que no pas sol a casa. Jo recordo que, abans d’entrar a El Cau dels Escoltes, els dissabtes al matí m’avorria molt a casa! I quan hi vaig entrar va ser un «ostres, quina passada!». Que el jovent pugui passar per un espai així pot reforçar molts valors, com la companyonia, i també són importants com a lloc de reflexió, de parlar les coses, d’entendre’t amb els altres… És interessant que hi hagi aquests espais reflexius, per remoure coses de dins i que els nens i nenes o els joves es puguin expressar. La cultura popular és estar amb gent i, per tant, establir relacions humanes.

A tu, personalment, t’ha aportat tot això?

Sobretot la companyonia, la feina en equip… El fet d’entendre que cadascú té el seu paper i que una persona sola no ho pot fer tot, que sense l’equip no hi ha res, i això es veu tant en el teatre amateur, com en els castells, en els escoltes… També em va servir per entendre que, si no t’ho curres, si no t’esforces, és difícil arribar enlloc. I també m’ha aportat fer les coses sense esperar res a canvi. Fer les coses perquè t’ho passes bé fent-les. Tots els llocs de cultura popular és anar-hi a posar hores, posar-hi esforç, amor, a canvi d’un retorn com pot ser l’aplaudiment del públic al final d’una funció o la satisfacció de descarregar un castell… sense esperar res més.