Elisenda Pineda: ‘Passen coses molt maques a un ateneu. De fet, hi trobes una família’
Elisenda Pineda
Entrevista a la presentadora i actriu a l’Espai Amistat de Premià de Mar
Revista ATENEUS 31
Text: Andrea Ramos / Fotos: Andrea Ramos i Toni Galitó
L’hem coneguda fent humor als teatres, a la ràdio i a la TV, però va començar a relacionar-se amb el món cultural a l’Amistat Obrera de Premià de Mar, des de ben petita. Ara diu que es vol posar seriosa…
Què significa per a tu l’Espai Amistat de Premià de Mar?
Per mi això és el centre neuràlgic de carregar piles, i ho ha estat tota la vida. El carrer del Nord és el carrer de casa del meu pare i el carrer de l’Eixample és on va néixer la meva mare. Aquests dos carrers conflueixen a l’Amistat Obrera. És important per mi perquè hi he tingut vinculació des de ben petita. Vaig començar fent-hi els festivals de Nadal de l’escola, aquest va ser el meu primer contacte amb el teatre. Recordo molt l’olor, les butaques de color verd, els llums dels anys 70, les parets de vellut… Tot això és l’Amistat per mi. És el vermut dels diumenges, és venir a jugar al billar amb els amics quan era adolescent. També m’hi empeny molt saber que el meu avi, Enric Pineda, va fer molta vida a l’Amistat. Venia cada dia a jugar a dominó, sobretot a la postguerra. Molta gent d’ideologia republicana, com ell, trobaven un refugi i compartien un silenci després de la guerra.
Avui dia, veient-ho tot amb perspectiva, què diries que aporta formar part d’un espai com aquest?
Jo crec que l’ateneu és un refugi, és el que va trobar el meu avi aquí. Ha estat un refugi ideològic, cultural i una manera de mostrar-se davant d’un cercle social. No és el mateix la gent que anava a l’Amistat, que la gent que anava al Patronat. Era mostrar-se a la resta del veïnat i dir: jo soc d’aquests. I de fet, el que crec que li falta a l’Amistat ara mateix és la implicació de la gent del poble. En l’àmbit musical hi ha molta moguda, però potser jo trobaria a faltar un grup de teatre amateur potent, per exemple.
Elisenda Pineda a la 34a gala dels Premis Ateneus. ©Toni Galitó
Perquè el món ja no és el mateix. Nosaltres vàrem ser les últimes fornades de gent jove que es van implicar amb coses del poble, però és que aquí no hi havia res més. De fet, a Premià la incidència a la droga als anys 80, 90 i principis dels 2000 va ser molt bèstia. Per aquest motiu, la implicació cultural amb el poble era una vàlvula d’escapament sensacional. En aquest sentit, vàrem ser molts els que ens vàrem implicar a nivell cultural amb el poble, ja sigui amb el teatre o amb la Festa Major, perquè teníem aquesta set de poder fer coses que anessin més enllà de jugar al futbolí amb una colla rival. Ara la gent jove té molts inputs, el món ha canviat molt i hi ha coses que ja no els interessen. I està molt bé perquè és la seva vida i el seu present. També hem d’entendre que potser nosaltres ens hem quedat desfasats.
Dius que no era el mateix ser de l’Amistat, que ser del Patronat. Aquest debat també el teníeu a casa?
Potser no un debat intern com a tal, però sí que és veritat que el Patronat Social Premianenc era una institució molt lligada a l’Església. Aleshores, la meva família materna hi havia tingut molta vinculació. El meu avi, Andreu Traïd, havia venut les entrades a la taquilla. De fet, era un gran orador i ell s’encarregava d’explicar històries a la mainada mentre arribava el senyor que portava la pel·lícula des de Vilassar de dalt. El meu pare era de l’Amistat, la meva mare era del Patronat i jo vaig fer coses als dos llocs.
Tenint en compte la teva experiència, aconsellaries els joves a participar de les activitats dels ateneus?
Sí, totalment. Passen coses molt maques quan estàs a un ateneu. I a més, hi trobes una família, és inevitable. Tu tens un nucli familiar a casa, però, quan vens aquí, et trobes amb la Marta, amb el Jordi, amb la Maria… Persones amb qui passes moltes hores assajant, pintant decorats dels Pastorets, treballant en equip i en família, que és fabulós. Per mi, Nadal sense Els Pastorets és com si m’haguessin tallat un braç. Se’m trenca el cor cada cop que és Nadal, veig que fan Els Pastorets i jo no soc a l’escenari. És l’arrel, és qui ets.
Ho trobes a faltar?
Moltíssim! Si em preguntessin: «Elisenda, surts a fer d’Elisabet, que només té 3 rèpliques?», ho faria encantada!
Fem una crida?
Exacte, fem una crida, que em donin una rèplica de Pastorets, si us plau!
Elisenda Pineda a la 34a gala dels Premis Ateneus. ©Toni Galitó
No, en absolut. De fet, jo volia ser actriu. A mi el cuquet de veritat em pica amb el teatre. Però la meva millor amiga, la Marta, un dia em va dir que havia sentit que feien un càsting. Hi vaig anar i el càsting me’l va fer el Xavi Canalias. I aquí va començar tot, al programa Zona Urbana d’Urbe TV. De fet, el primer dia que vaig arribar, hi havia un ram de flors enorme. Quan vaig obrir la targeta, posava: «Que sigui el primer dia d’una llarga carrera. Marta Nadal». Era de la meva millor amiga, la que em va trucar perquè faltava gent a Els Pastorets. És una persona que sempre m’ha dit per on aniré, sempre ha encertat i sempre li he fet cas.
T’hem pogut veure en diferents formats a la ràdio, dalt d’un escenari, a la tele… Quin és el secret?
Cap. Simplement és sort. No hi ha cap altre secret. Sort i patilla. El síndrome de la impostora està allà cada dia. He tingut sort de caure bé i ser al lloc adequat en el moment adequat. És carregar-se de valor i dir: «això no ho he fet mai, però ho provo». I me’n surto. Si me’n surto perquè tinc talent, això ja ho diran els altres. La meva feina parlarà per mi, no pas jo.
I actualment, com estàs?
Bé, en plenitud absoluta. Em sento molt bé i molt a gust amb el que faig. Tinc la gran sort de fer-ho amb gent molt bona i bona gent. És un moment dolç.
Et planteges projectes futurs?
Al calaix sempre hi ha idees. L’Albert Om em va dir un dia: «Elisenda, deixa de fer riure perquè ets més bona quan et poses seriosa». I saps què passa? Que té raó. I el que tinc al cap potser va més per aquí.
Tocarà trucar a la Marta?
Exacte, trucarem a la Marta i li preguntarem: cap on hem d’anar?