Pep Morella: “La gestió ha de ser professional, això ens ho hem de posar entre cella i cella”

Pep Morella
Entrevista al president de la Federació d’Ateneus, a El Coro de Sentmenat
Revista ATENEUS 30

Text: Víctor Porres / Fotos: Lluís Bou

Recentment reelegit com a president de la Federació d’Ateneus, Pep Morella ha estat treballador voluntari des dels divuit anys, sempre relacionat amb el món cultural i l’associacionisme, des de la cultura popular i les activitats de vacances i de lleure per a infants i joves, fins als moviments veïnals, passant pel compromís social. Actualment, és també el president de El Coro de Sentmenat.

Quin balanç fas del teu primer mandat com a president de la Federació d’Ateneus?

Ha estat un mandat d’aterratge. Tot i que d’entrada ja saps que la Federació d’Ateneus és un projecte important, no veus la importància real que té fins que no t’has posat. Evidentment, estic content, no puc dir que no, perquè s’han aconseguit moltes coses. M’hauria agradat poder fer-ne moltes més, però és que m’he menjat molt de temps d’aprenentatge, soc lentet… He trigat en aprendre perquè el projecte és tan ampli i tan divers que ha estat mot laboriós veure tota la mecànica, la seva dimensió, però, a la vegada, m’ha permès veure la riquesa del projecte. Són cent vuitanta-set entitats, amb cent vuitanta-set maneres de fer diferents. Totes amb el mateix objectiu, però amb diferents maneres d’arribar-hi. El fet d’estar al Pirineu, a Badalona o a Horta funcionen d’una manera completament diferent. I això és el que fa el projecte enriquidor. En quatre anys, he vist quatre canvis de Consellera dins de la Conselleria de Cultura, tot i que, per sort, hi ha hagut força continuïtat, fins i tot a la darrera fase que hi ha hagut un canvi de color polític. Hi ha hagut continuïtat amb la feina feta, fet que ens ha facilitat l’adaptació. A part, els dos anys de pandèmia…

©Lluís Bou

‘Hem de fer les coses ben fetes si volem recursos de l’Administració’

Com us va afectar l’aturada per la pandèmia?

Vam començar amb una força tremenda, que va ser recollir el Premi Nacional de Cultura, amb una activitat frenètica i, de cop, la frenada en sec d’aquell tren d’alta velocitat en el que anàvem. L’únic que podíem fer era intentar que els vagons que anaven darrere no ens aixafessin. Han estat dos anys molt complicats perquè, evidentment, no sabíem què estava passant. Sabíem que era greu, però ni els mateixos que manaven sabien què estava passant. Evidentment, vam haver de frenar l’activitat i veure què fèiem i què no fèiem per donar suport a les entitats. El que no volíem era que aquest tsunami víric s’endugués per davant el teixit associatiu. El fet de no poder socialitzar, el fet de no poder fer la nostra activitat, se’ns apagaven tots els llums.

Per sort, l’Administració va ser molt conscient del que estava passant i el Departament de Cultura de la Generalitat va posar totes les eines, esforços i ajuts possibles per poder mantenir aquest teixit associatiu. Van tenir la Federació en compte des del primer moment, així van saber l’estat del nostre sector des del primer moment, junt amb el sector professional del món de les sales de teatre, de cinema, companyies de dansa, actors, directors… Associacions professionals que englobaven tots aquests col·lectius i la Federació d’Ateneus com àmbits associatius. S’ha de tenir en compte que dins del món dels ateneus hi ha molts professionals que estan treballant. Ho vam veure ràpid. Des del personal administratiu, conserges, personal de neteja, personal que sustenten les entitats dia a dia, a part dels professionals de teatre, de cant, d’aquest tipus d’activitat no reglada i, evidentment, tota l’activitat escènica. Les despeses de llum, aigua, telèfon, arribaven cada mes, jugant amb préstecs. Són diners que ja vas fent, però no pots esperar a tenir-los, has d’avançar-te. Aquests préstecs anaven caient cada mes i, evidentment, les entitats bancàries no són entitats socials i estaven mirant cap a un altre cantó, no es preocupaven de veure com podien ajudar. Però l’Administració sí que va ser conscient i va facilitar aquesta sèrie de recursos, gràcies als quals ens va permetre ser dels primers que van obrir amb tota una sèrie de mesures hagudes i per haver de neteja, de ventilació, desinfectant taules, butaques, absolutament tot. El missatge era “hem d’anar al màxim per aconseguir que no ens tornin a tancar”. Van poder contractar actors i companyies professionals i, malauradament, no ens podíem abraçar, però les ganes hi eren. Clar, portaven molts mesos sense treballar. En conclusió, aquests quatre anys han estat tot un aprenentatge, una cursa d’obstacles, i ara em sento amb força per iniciar aquest segon mandat.

Quins són els principals objectius que us heu marcat la nova Junta per als pròxims quatre anys?

Ens preocupa molt la gestió, perquè hem de fer les coses ben fetes si volem recursos de l’Administració. Les entitats han d’estar ben gestionades. Cada cop hi ha més protocols, que són una exigència de la societat: per violència masclista, per abusos a menors… Una sèrie de coses que estan succeint, que també passaven abans, però s’amagava. També les mesures que s’han implementat aquests dos anys de pandèmia: tot ha d’estar molt ventilat, tot ha d’estar molt net, tot molt a punt. I, a part d’això, hi ha tota la legislació, de documentació, què els treballadors han d’estar amb el contracte que els pertoca, i el mateix amb la formació, els riscos laborals… Tenim les mateixes exigències que una empresa. No és exactament igual perquè la finalitat d’una empresa és lucrativa, ha de fer diners perquè, si no, no pot anar creixent. Les entitats tenim el mateix objectiu i assumim també un risc, però no tenim la finalitat del lucre. La nostra finalitat és que els diners que aconseguim els hem d’anar reinvertint per millorar els equipaments, millorar la programació, millorar la formació del personal o ampliar les plantilles laborals. L’objectiu principal d’aquest nou mandat és millorar aquesta gestió perquè així podem aconseguir que aquest teixit associatiu que està treballant per al país des del segle xix no es debiliti. La gent es va fent gran, no tothom s’ha posat al dia, encara que, per sort, molta gent sí que ho ha fet. Progressem adequadament, però necessitem millorar.

En quins àmbits s’ha de portar a terme aquesta millora de la gestió?

Hem creat quatre àmbits per optimitzar la gestió. Tres són els eixos principals d’un ateneu, que són les persones, els espais i les activitats. L’ateneu, principalment, treballa per millorar la qualitat de vida de les persones a través de la cultura. Per poder fer tot això, tenim uns espais, tot i que ara ens comporti una càrrega de feina molt forta, però són els que ens han fet perdurar al llarg de la història. Hi ha un patrimoni arquitectònic associatiu brutal en aquest país. I les activitats, que són les que produïm dins dels espais per a les persones. La quarta pota és la Federació, que és la que dona suport als ateneus i fa possible la seva evolució.

©Lluís Bou

‘Amb la celebració del 40è aniversari, el que esperem és un reconeixement institucional clar’

Parlant dels edificis, fa poc vau presentar a la consellera de Cultura un estudi tècnic per a la rehabilitació dels ateneus. En quin estat es troba aquest projecte?

Si volem demanar coses a l’Administració, ho hem de fer amb documentació. No podem anar amb papers mullats. Hem d’anar ben documentats i amb les xifres clares, que és el que ens dona credibilitat. Portàvem temps treballant en un estudi arquitectònic de tots els edificis dels ateneus federats, ho hem anat fent territorialment i hem acabat amb les comarques de Barcelona, que ha estat l’estudi més costós, sobretot pel nombre d’ateneus. I aquest treball el vam presentar a la Conselleria i es van sorprendre d’aquesta anàlisi tan exhaustiva i tan ben treballada, perquè justament era el que ells volien fer. Estem parlant d’edificis que tenen molts anys, molts d’ells són centenaris, que en el seu moment es van construir amb l’esforç de la gent: hi havia qui posava els diners, hi havia qui posava el terreny, hi havia qui posava el llum, els totxos i el ciment per anar aixecant l’edifici. En aquell moment, es podien fer les coses així, la normativa de fa cent anys era diferent, avui no es podria fer. Hem hagut d’adaptar aquests edificis al moment actual.

Hem aconseguit que tinguin en compte aquest informe a l’hora d’elaborar les seves convocatòries de subvencions, tant la Generalitat com la Diputació. Fins i tot la Generalitat, en la seva darrera convocatòria, ha permès que entitats que no siguin propietàries del local, que sigui d’un ens, com pot ser un Bisbat, però que l’ús l’estigui fent l’ateneu des dels seus inicis, pugui demanar aquest ajut. De mica en mica, van escoltant les nostres demandes i sí que hi ha tot un pla per poder anar treballant, posant-nos al dia i complint les normatives per poder seguir sent equipaments segurs.

Quins són els objectius a l’hora d’ampliar les delegacions territorials de la FAC?

El primer objectiu és fomentar una cosa de la que en parlem molt, però que no sabem fer, que és treballar en xarxa. Parlem molt, però no ho hem aconseguit. El dia a dia t’absorbeix tant que no coneixes l’ateneu que està al costat teu, a pocs quilòmetres. I podríem mancomunar recursos i serveis amb l’esperit de treballar en xarxa. Igual jo com a entitat no tinc recursos per agafar una persona perquè em porti el tema de la comunicació, o un administratiu, però sí que podríem si ens ajuntem entre tres o quatre, i així millorar la comunicació o altres aspectes de la gestió de les entitats. L’esperit és molt territorial, no és només de titular. D’entrada, la nova organització territorial pot donar serveis d’una manera més flexionada i més propera, tant a nivell de formació com a l’hora de buscar aquestes complicitats entres les entitats del mateix territori, principalment per aprofitar recursos. Hem d’aprendre a practicar l’economia circular.

Quan vas assumir el primer mandat, un dels projectes que volies potenciar era la XTAC. Quina és la teva perspectiva ara?

La XTAC és la prova de que sí que podem treballar en xarxa, perquè una de les coses que hem fet ha estat la contractació en xarxa. Ho teníem estructurat d’una manera que no funcionava. I, si una cosa no funciona, hem de ser crítics amb nosaltres mateixos. Adaptem-la, canviem-la, modifiquem-la perquè funcioni. Si veiem que els ateneus no volen un determinat servei, per què l’hem de seguir oferint? La Federació està per donar serveis que siguin útils. Aleshores, ha funcionat aquesta contractació en xarxa, aquesta participació, que és també una de les qüestions que estem potenciant, que els ateneus federats puguin participar més, puguin tenir més veu, puguin decidir més del que es fa al dia a dia.

Ara ja hi ha una comissió, en la que s’inclou una persona de la Junta que és la que es responsabilitza d’aquesta àrea, i hi ha un Consell que està agrupat en diferents entitats, que són les persones que decideixen coses. El que volem és que els ateneus siguin més actius en concordança amb les decisions que pren la Federació. Hem anat incrementant el nombre de teatres federats. En un primer moment es van apuntar molts, després va haver una mica de baixada i ara, realment, estan veient que aquesta xarxa és útil. Que porta feina? Evidentment! Hi ha un compromís, la feina no surt sola. T’has d’arremangar i tirar endavant. T’has de comprometre, anar a reunions… Si tirem endavant una producció, t’has de comprometre amb aquesta producció, si no, no té sentit, deixaríem de parlar de xarxa. Ens hem anant adaptant a les necessitats. També anem creixent en el nombre de teatres i el nombre de butaques, senyal que el camí que hem emprés com a mínim és bo i útil.

Llavors, quin seria el repte per als propers quatre anys en relació a la XTAC?

No plantegem canvis importants, perquè és complicat. Només el fet de què es vagin incrementant el nombre de sales i el nombre de butaques, i que anem augmentant la programació que estem realitzant, i que teatres que abans no estaven programant professionalment ara ho estiguin fent, significa que els ateneus se senten arropats pels companys professionals d’altres teatres, que, fins i tot, els assessoren a l’hora de programar, de triar. L’objectiu és créixer i ser útils. I que la gent que hi sigui ho faci perquè hi veu utilitat, i que hi sigui d’una manera activa. El ser-hi per poder-te posar la placa a la façana, doncs no ens interessa. Ser molts i que només treballi una petita part és fer-se trampes al solitari. No ens serveix de res enganyar-nos. Si rasques una mica i veus que de cent sales només treballen trenta, doncs preferim ser només trenta.

©Lluís Bou

‘Un ateneu no es pot gestionar els vespres a casa, si vol ser una entitat oberta i activa’

Un altre objectiu que plantejaves ara fa quatre anys era atraure els joves i fomentar el canvi generacional en els ateneus. Com ha evolucionat aquest tema?

He arribat a la conclusió de que potser això hagi estat una obsessió generalitzada, no només dels ateneus sinó també de qualsevol tipus d’entitat i de qualsevol organització. Parles amb qui sigui i surt el tema dels joves. Els joves fan el que els interessa i van on els interessa, de manera immediata. És un tema complicat. El carnet del Club Súper 3 no sé fins quina edat l’han allargat. El Carnet Jove fins els trenta. A veure, amb trenta ets jove, però ets una persona adulta. Tenen problemes d’habitatge, d’estabilitat laboral, econòmics… Totes les èpoques han estat complicades, però potser aquesta, que ja venim molt tocats, doncs encara més. El jovent sí que participa i participa molt, però no assumeix responsabilitats, principalment per una manca de temps. Per fer teatre, concerts o cultura popular, tenim moltíssims joves a les entitats. Als ateneus s’està fent robòtica, grups de música, de dansa… Voldríem el relleu? Evidentment, sí. El que passa és que els hem de facilitar aquest relleu, perquè no sempre el què diem que volem ho sentim. No sempre facilitem que entrin a les juntes, que participin, que decideixin. Nosaltres faríem les coses d’una manera i ells d’una altra i, és clar, això no facilita la participació. Hem d’acceptar que ells farien les coses d’una altra forma. Cada generació té les seves maneres diferents de fer les coses.

Què es planteja la FAC amb la celebració del seu 40è aniversari?

Amb la celebració del 40è aniversari, el que volem és el reconeixement. Es parla molt de que aquest país no pot entendre la seva història sense el teixit associatiu, que ha estat un pilar de la cultura, el referent, la gran bandera del voluntariat, però el que realment volem és un reconeixement institucional clar. No per a la Federació, perquè la Federació és un paraigua, una eina per als ateneus. El que volem és un reconeixement per a totes les entitats. Algunes han anat desapareixent, però són moltes les que estan actives, cent vuitanta-set federades actualment i esperem arribar a les dues-centes en acabar el mandat. Però, al igual que en el cas de la XTAC, volem quantitat, però activa, que lideri la cultura del país. Volem el reconeixement de les entitats i de tota la gent que hi ha darrere, posant hores, diners… Però, sobretot, portant la cultura de proximitat, de base, i mantenint tot el que és la cultura popular, ajudant a la nova ciutadania -que és diferent de la que podia haver-hi fa quaranta anys- a integrar-se a la cultura del país, facilitant l’aprenentatge de la llengua i facilitant l’accés a la cultura popular. És el fil conductor que et fa conèixer les tradicions, el calendari de les festes del país…

Quina ha estat la teva relació personal amb el món dels ateneus al llarg de la teva vida?

La culpa la van tenir els meus pares que van ser els prescriptors. Reconec la feina que van fer anant a buscar-me a les 12 de la nit perquè tenia assaig de l’esbart. Vaig començar als nou anys perquè les meves habilitats esportives no eren destacables. No era dels nens que es posaven a jugar a futbol. Si jugava era para estar integrat en el grup, però també era dels últims que triaven quan feien els equips. Això ja marcava una línia! I als nou anys ja vaig començar a ballar en un esbart. Després va arribar l’adolescència i, com ballava, doncs fàcil no va ser, però, com m’agradava el que feia, no havia problema. Va ser el meu primer contacte amb el teixit associatiu, el treball en equip, veure que eres una peça important. Si falta una persona en un grup de dansa, comporta una sèrie d’inconvenients, es descompensa, s’han de canviar coses. Aquí va ser quan vaig descobrir el compromís. Si em comprometia amb uns assajos, havia d’anar a aquests assajos per no perjudicar al grup. Ja no ets un individu, sinó part d’un grup. Això em va fer autoexigir-me que, si m’implico en un projecte, ho faig amb totes les conseqüències.

Als setze o disset anys vaig apropar-me al món del lleure, dels esplais, i vaig descobrir que tenim un país exquisit a nivell de muntanyes i de paisatges. I també vaig descobrir que a l’anar al capdavant d’un grup, encara que siguis inexpert, encara que siguis molt jove, estàs sent el referent d’unes criaturetes que tens al darrera. I has d’anar en compte del que dius, del que fas, perquè tens a aquestes personetes que et copien. Van ser molts anys fent esplai, fent activitats. Va començar la meva dèria en canviar les coses, perquè sempre he pensat que tot es pot fer millor. Vaig crear una altra activitat per fer coses entre setmana, activitats de lleure i d’educació no reglada.

Després la vida et comporta molts canvis, canvis d’escenaris, una separació que et comporta una desestructuració a nivell mental i vaig marxar de Barcelona. Amb un compàs sobre un mapa vaig buscar un lloc on anar a viure i així vaig arribar a Sentmenat. Allí vaig estar uns anys amb aquesta desestructuració perquè se m’havien caigut totes les cartes, estava totalment desmuntat. Només vaig mantenir una vinculació, un voluntariat a l’any, que era participar en la Fundació La Roda, una Tamborinada, una macrofesta del lleure i les entitats que estaven associades en aquesta federació. Era l’únic contacte que mantenia amb el món associatiu. Era com els escalfadors, quedava la flama i, quan li dones a l’aigua calenta, s’encén tot el sistema. Jo mantenia la flama. Estava a Sentmenat i vaig començar a buscar esplais i entitats a la zona. Vaig fer cap a l’ajuntament i em van dir que per parlar d’alguna cosa d’aquestes havia d’anar al Coro. I així ho vaig fer. Soc incapaç d’explicar ara tot el que va passar des de que em vaig presentar allí fins que vaig arribar a ser president, però així va ser. Em vaig implicar molt amb els assumptes organitzatius, de continguts. Tenia molta experiència després de tota la meva època d’esplais i colònies, que recordava amb molt de carinyo. També els hi vaig dir als de l’ajuntament que no m’interessava el tema polític, però sí les qüestions referents a les associacions. I m’hi vaig implicar de forma altruista, sense buscar absolutament res, però vaig acabar sent el president del Coro.

©Lluís Bou

‘ Un ateneu és un espai obert a tota la ciutadania, no només al socis’

Vas ser president per accident?

A veure, jo era el secretari, però llavors la COVID es va emportar el president. Tothom es va girar cap a mi i em van dir que havia d’assumir el càrrec. Ja liderava tota la part de contingut. Tothom assumia allò que sabia fer. El president era arquitecte i enginyer i, clar, era el seu projecte. L’estem trobant a faltar perquè jo no en sé d’arquitectura ni d’enginyeria. Si algú me la cola, me la cola. A ell no li colaven. Si aquella biga havia de ser de tres i mig, així havia de ser, perquè així ho havia calculat. Quan vaig entrar com a president de la Federació, jo era secretari del Coro, però, com liderava tot el tema de l’activitat, jo era la cara visible i el president sempre em deia: “tu el contingut, jo el continent”. Ho teníem tot molt ben estructurat i repartit. Cadascú feia el que sabia fer. I jo, amb el meu esperit perfeccionista i de canvis, vaig veure que allò tenia molt potencial i que es podien fer grans coses. És el que hem anat fent.

Què destacaries dels canvis en el Coro?

Primer, el tema del que és un ateneu, un equipament cultural de gestió associativa, evidentment, i un espai obert a tota la ciutadania, no només al socis. Estem en un país que, per sort, el ser soci, és una cosa voluntària, no és Corea del Nord. Aquí, ser soci, és una cosa que tu tries. I el fet de ser soci no t’ha de donar cap privilegi. Tens l’orgull de què, gràcies a la teva petita quota -un McMenú val més que una quota d’un ateneu-, aconsegueixes que aquella activitat tingui uns ingressos fixos que al cap de l’any permeten la seva supervivència, i no dependre al cent per cent de l’Administració, perquè si no acabes sent part de l’Administració. Quin és el benefici de ser soci d’una entitat? Doncs, l’orgull de mantenir-la. Aquest és el primer benefici. Això és molt fàcil de dir i molt difícil de vendre, eh? Però aquesta és la filosofia. Aleshores els ateneus han de ser uns espais oberts a la ciutadania i a qualsevol tipus d’entitat que necessiti un espai. Entitats amb casa són els ateneus i els castellers, que necessiten una estructura i uns espais molt especials, però la resta no tenen casa. Hi ha esbarts que estan dins dels ateneus, hi ha esbarts que són itinerants perquè els ajuntaments els hi diuen que estan fent una gran feina, però no els acaben de cedir un espai. Grups corals, grups de teatre… A aquestes entitats se’ls ha de poder cedir un espai i llavors ja mirarem de compartir despeses. Els diners han de sortir d’algun lloc per poder-ho mantenir.

Des del punt de vista de la gestió hi ha algun aprenentatge que es pugui traspassar des de la presidència de l’ateneu a la presidència de la Federació o a la inversa? Hi ha cap paral·lelisme?

Home, el que he aprés sent president de la Federació d’Ateneus és impagable. No hi ha cap màster que t’ho ensenyi. La riquesa de cent vuitanta-set entitats diferents amb les seves diferents formes de funcionar. Encara que hi ha un sector que menysprea una gestió administrativa professional, jo crec que no li hem de fer cap lleig a aquest tipus de gestió. Recordo que, quan era jove, m’emportava molta feina a casa, que si els pressupostos, que si he de trucar a l’autocar per a l’excursió. La meva mare em renyava pel temps que li dedicava. I, és clar, una entitat no es pot gestionar els vespres a casa, és impossible si vols ser una entitat oberta i activa. El ritme és inassumible, necessites una persona que tingui certs coneixements, certes habilitats que et porti la secretaria, que et porti l’atenció al públic, per gestionar les inscripcions, per gestionar els espais, per fer aquesta gestió diària i necessària per una entitat. No hem de fer cap lleig a tenir personal professional, al contrari, s’han de crear llocs de treball i, si els busquem del territori, estem retornant les subvencions que rebem en forma de serveis i de contractació de personal d’aquell municipi. Són diners dels impostos de la ciutadania. No són diners de l’ajuntament ni del partit polític de torn, són de la ciutadania. Ajudes, encara que sigui a petita escala, a rebaixar les franges d’atur. I, si esculls, per exemple, persones amb una edat amb dificultats per trobar feina, com poden ser majors de quaranta-cinc anys, doncs el servei és doble. I, si pots donar oportunitats a joves amb qüestions tècniques, de teatre, arts escèniques, doncs també estàs ajudant a la formació d’aquest personal. He aprés molt i coses de molta utilitat que em serveixen al meu dia a dia. La gestió ha de ser professional, això ens ho hem de posar entre cella i cella. Ara, la filosofia de l’entitat, la ideologia, cap a on a d’anar l’entitat, això ho ha de marcar la Junta. La Junta ha de marcar el projecte cultural que ha de tenir l’ateneu, el portar-ho a terme ho ha de fer el personal professional. En canvi, la Festa del Soci, la Festa Major del poble, aquí sí, la gestió ha de ser voluntària i participativa.

©Lluís Bou

‘No vull acabar aquest segon mandat sense haver visitat tots els ateneus federats. ’

Quants ateneus calcules que has vist en aquests anys de president?

Ni idea, molts. Sé que m’han faltat molts i no vull acabar aquest segon mandat sense haver-los visitat tots. És un objectiu personal. Sé que n’he vist molts, en conec a molts i ara ja, quan algú em diu que està buscant un teatre o el que sigui, ràpidament se’m desplega el mapa dels ateneus de Catalunya en el cap. Recordo el que he vist i el que no he vist. Sé com relacionar projectes. Començo a conèixer una mica el sector, però em falta encara molt.

Què és el que més et sorprèn quan vas a un ateneu?

La gran activitat que hi ha i les ganes que hi posen en fer-la.

I, quan marxes de la visita, sents que t’emportes més deures o satisfaccions?

Totes dues coses. Habitualment sempre surto satisfet, encara que en alguna ocasió penso que aquí ens haurem d’arremangar perquè veus actituds del tipus “seguim fent com ho hem fet tota la vida”. És un error, la vida ha canviat. Ens hem d’anar adaptant. Fins i tot, el que funcionava abans de la pandèmia, ara ja no funciona, i estem parlant de tres anys, perquè la societat ha canviat. I un altre dels objectius és també una segona cosa que et diuen els ateneus, per sort no és un cent per cent, però si un percentatge important com per buscar solucions, que és la relació ajuntament-entitat. En aquesta relació amb l’Administració de proximitat, evidentment els equips de gestió municipal i els partits polítics del territori han de canviar la seva mirada, i els ateneus també. Hi ha entitats que fan les coses molt ben fetes i d’altres que no. Per suposat, els grups polítics, que són els que es volen dedicar a fer una feina molt més professional en la gestió d’aquell municipi, són els que han de buscar recursos per a l’entitat i, si l’entitat no ho està fent bé, són els que han d’ajudar a fer-ho evident i buscar solucions. I, si aquella entitat no és federada, se’ls ha de dir que es posin en contacte amb la FAC, que els ajudarem. Hi han molts casos d’èxit, i són els que hem de mostrar davant de l’administració i els hi hem de dir: “Senyors, potser no ens estimeu perquè no ens coneixeu prou. Venim a presentar-nos, venim a dir qui som, què és el que fem i volem que ens conegueu perquè ens estimeu, perquè estem obligats a estimar-nos, perquè tots dos estem treballant per la societat civil, uns a nivell polític, i nosaltres també fem política, però cultural i associativa, sense color polític”. Aquesta és la filosofia, les entitats som plurals.