Isona Passola: ‘La societat civil pot canviar les coses des de la cultura’

Isona Passola
Entrevista a la productora i directora de cinema, a l’Ateneu Barcelonès
Revista ATENEUS 30

Text: Núria Cañamares / Fotos: Toni Galitó

La productora, guionista i directora de cinema Isona Passola (Barcelona, 1953) —responsable d’èxits com Despertaferro, Pa negre o Incerta Glòria— parla amb la mateixa passió del món audiovisual que de la cultura catalana. Implicada a fons en el que fa, la seva trajectòria vital l’ha convertit en tota una presidenta. Després d’encapçalar diverses associacions de productors i l’Acadèmia del Cinema Català, fa dos anys que capitaneja l’Ateneu Barcelonès trencant dinàmiques i —superat el segle i mig de l’entitat— estrenant el càrrec com a dona. Nascuda ben a prop i sòcia des dels 16 anys, hi té un vincle molt fort i confia en el que representa.

Vas estudiar Història Moderna i Contemporània a la UAB (1976). Com arribes al cinema?

Vaig començar a fer classes d’Història quan engegava la Universitat de Vic. Arrencava l’època del vídeo i demanava als alumnes que confrontessin personatges històrics, com ara un líder sindicalista parlant amb el Companys, perquè explicàvem República i guerra. A partir d’aquí vaig fer uns cursos de cine i vídeo a l’Institut del Teatre (IT). Jo ja venia d’un món molt del teatre i artístic, la veritat és que tant podria haver tirat cap a una banda com cap a l’altra, però em va semblar que s’havia de fer una empenta a la situació del cine català i ja vaig posar-m’hi molt seriosament.

I el 1992 vas fundar la teva productora: Massa d’Or Produccions.

Sí, amb el grup d’amics que vam acabar de l’IT. En aquell moment hi havia molt vídeo institucional i vaig posar-me a dirigir coses d’industrials i de publicitat, fins que vaig dir: «Va, passem a fer cine». Vaig iniciar-me amb la pel·lícula de dibuixos animats Despertaferro, que van fer els dibuixants d’El Jueves i El Papus i que va dirigir el Jordi Amorós. Va anar per tot el món, va tenir molt èxit. Però quan vaig veure com era de complicada l’animació, i que amb el temps que feies una pel·lícula d’animació en podies fer quatre de ficció, ja vaig saltar a la ficció. A part que m’atreia molt! I vaig començar a produir, a produir i a produir. I a fer documentals, l’únic que he dirigit. La direcció no m’interessa, perquè m’interessa el projecte des de l’origen fins al final. Soc una productora que els francesos en diuen autoral, que tria el projecte, busca el llibre, l’adaptador, el guionista, el director, etc. i faig com una mena de control artístic fins al final.

©Toni Galitó

‘El cine català i en català, si és bo, et porta per tot el món’

Què et fa dir sí a un projecte?

Soc molt lectora i, per tant, he fet moltes adaptacions literàries. He tingut sort d’aconseguir alguns èxits importants amb un director que s’acaba de morir i que m’estimava molt, l’Agustí Villaronga. Hem fet Pa negre, El mar i Incerta Glòria, una trilogia de grans clàssics de la literatura catalana. El cine català i en català, si és bo, et porta per tot el món. M’he passat anys viatjant amb aquestes pel·lícules, explicant què és la cultura catalana i adonant-me que, quan una pel·lícula és bona, encara que sigui local, tothom plora i riu al mateix lloc i la troba bona de la mateixa manera.

Sempre has fet costat a la indústria audiovisual catalana.

Als inicis volia contribuir que es creés un cinema en català, perquè, a veure: la cultura catalana té teatre en català, literatura en català i música en català fantàstics, i el cine en català, on era? Hi havia un cine fet a Catalunya (i que es considera català perquè està fet a Catalunya), però el cine té 120 anys i escaig i han estat anys que Catalunya ha rebut molt. El cine és car, complicat i està molt controlat pels estats, perquè ha tingut molta influència. Jo creia —i segueixo creient— que hi ha un potencial visual a Catalunya, i la prova és la publicitat que es va fer als anys seixanta i setanta. Era la millor d’Europa. Em semblava que aquest potencial estava malaguanyat i vaig voler-hi posar el meu granet de sorra.

En quin punt et trobes d’aquesta lluita? Com està el sector?

Ara ja hi ha una escola de cine i una legislació de la Generalitat molt favorable, però, per exemple, m’he embrancat a recuperar els cines Texas, que eren els únics del món on es feia cine en català subtitulat i amb l’Anna Rosa Cisquella hem muntat un teatre, dues sales. Vull dir que, la lluita continua! (riu) Però la faig de gust, per mi és natural! El meu pare va fundar el moviment de la Nova Cançó i hi va estar molt implicat. He crescut en una família on sempre he vist la potència i la capacitat que té la societat civil per canviar les coses des de la cultura i això m’ha impregnat a mi i a la meva manera de fer.

©Toni Galitó

‘Quan ha anat bé en aquest país la política? Quan s’ha connectat amb la societat civil.’

Estàs molt relacionada amb la política. Trobes en l’audiovisual la via per fer militància?

No, però és veritat que dos dels documentals que he fet eren clarament polítics. Una reflexió de la relació entre Catalunya i Espanya i L’endemà, sobre la independència. A través del cine, dels assajos, de la lluita al carrer, com sigui, es poden fer coses. A mi la política m’interessa molt, només faltaria! És que, si ens deixa d’interessar la política ens n’anem col·lectivament a l’altre barri. Quan ha anat bé en aquest país la política? Quan s’ha connectat amb la societat civil.

Et podríem veure en un partit polític?

De moment no m’ha passat. Quan he tingut propostes ha coincidit amb grandíssimes responsabilitats a un altre nivell. Sempre he treballat en institucions de la societat civil. Vaig ser presidenta de l’Associació de Productors de Catalunya, vicepresidenta de la Federació de Productors Espanyols, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, presidenta de l’Associació de Productors del Mediterrani… fins que em van venir a buscar perquè l’Ateneu Barcelonès estava en un moment molt difícil. Hi havia problemes de finançament i s’havia de transformar tot. Veníem de la pandèmia, havien baixat molt els socis i devien pensar que m’hi veuria en cor. Si ho arribo a saber! (riu) Però ara ja hi soc i la veritat és que estic molt contenta, perquè hi ha una Junta d’una gran qualitat i categoria, no només humana sinó professional, i hem decidit que, si hi som, és per transformar l’Ateneu.

Què vol dir «transformar-lo»?

Queia, literalment, a trossos. La biblioteca tenia una esquerda de punta a punta, s’esfondrava la volta. Les sales que ara són noves estaven totes fletxades de les bigues i podien caure. Han estat dos anys i mig de moltes obres, que hem executat en el temps previst i que continuaran. Algunes les havia programat la Junta anterior, com l’entrada, però hem hagut de resoldre tot el tema d’incendis. Podia cremar tot això! També hem fet que els porticons tanquin bé i estalviem energèticament. Ens hem trobat amb una feina de transformació de l’edifici. Afortunadament l’Ajuntament i la Generalitat ens han ajudat. Les institucions no ens han deixat caure físicament.

No els ho haurien perdonat.

Això ha estat molt important, perquè no pots estar en un edifici que cau, i com aquest, tan bonic i amb l’historial que té. Però la gran transformació que crec que hem fet té a veure: primer, hem posat gent jove a la Junta. Tres persones que no passaven de vint-i-cinc anys, que han donat una energia tremenda a l’Ateneu. D’entrada, han fet entrar socis joves i han muntat les tertúlies de joves —que van tenir un premi de la Federació d’Ateneus—. La barreja intergeneracional ha estat un gran què. A la Junta hi ha gent amb molt pedigrí artístic, però amb una certa edat, i hem unit l’experiència i l’empenta dels joves. L’altra qüestió que hem aconseguit ha estat virtualitzar tot l’Ateneu, perquè té 3.300 socis físics, però fa molts debats que interessen a tota la ciutat i el país. Ara es poden seguir els debats en directe i recuperar les conferències o les peces de teatre. I un altre aspecte, a què a vegades se li dona poca importància, és que hem canviat molt la manera de treballar. Avui en dia es treballa d’una forma menys jerarquitzada, en equip. Hem tret tots els despatxos tancats i hem creat una gran sala, clara, lluminosa, on tothom està al mateix nivell, com si fos la redacció d’un diari. Hem incorporat la idea que som un Ateneu, no una multinacional, i hi ha d’haver una implicació de la gent que treballa amb una cosa tan bonica com és una entitat de caire social i cultural com la nostra. Em satisfà molt el resultat, perquè veig l’alegria de la gent de la casa.

©Toni Galitó

‘Els ateneus tenen un valor de contacte físic, d’interrelació personal, per debatre i viure intensament el que passa al país i al món’

Com s’estan rebent tots aquests canvis?

Hem hagut d’obrir molt perquè veníem d’un moment en què la gent no anava als llocs i, és clar, obrir molt, als socis a vegades els costa d’acceptar. L’obertura ha canviat completament la cara de l’Ateneu. Com tants ateneus, hem obert el restaurant perquè pugui venir gent de fora. És veritat que, segons com evolucionin les coses, podem tornar a tancar més, però l’objectiu era que entrés gent a l’Ateneu. És que, t’ho prometo, quan vam arribar era un mausoleu. Veníem de la pandèmia i hi havia tres o quatre persones al jardí, algú que feia la migdiada… i tu deies, però si això és el temple de la societat civil!

Totalment.

S’ha feminitzat molt, s’ha barrejat molt, s’han igualat molt els rols d’homes i dones. Pensa (riu) que soc la primera presidenta dona després de més de 150 anys! Això no ha estat fàcil d’acceptar. Jo mateixa he entès molt més el feminisme des que estic a l’Ateneu, i mira que ja soc ganàpia! He viscut unes coses que no m’havia trobat mai al món del cinema o la producció. Aquí hi ha gent a qui li costa molt acceptar una presidència femenina, però és veritat que ho hem anat canviant a poc a poc, a còpia de fer més proximitat física amb els socis, de trencar els protocols, de parlar molt amb la gent, d’anar al jardí a veure com va…

Quines activitats organitzeu?

Cada dia hi ha actes, a vegades fins a tres i quatre! La gràcia del nostre Ateneu és que té 13 seccions molt diverses: literatura, filosofia, història, cine, teatre, feminisme, ecologia… i les seccions programen. Hi ha socis que s’agrupen, es fa una selecció dels actes que volen fer i tenen dret a programar cada x temps. Això dona una gran diversitat i vitalitat.

I teniu també una gran tradició en tertúlies!

Sí, ara tenim 33 tertúlies. A la Sala Borrelleras venien el Sagarra, el Pla, el Dalí… tots! I els grans fets polítics i fenòmens literaris i teatrals del país s’havien debatut aquí. Hi havia una gran ebullició cultural. Això continua (i molt!) amb 30 tertúlies que llegeixen teatre, de filosofia, de cristianisme, d’art, polítiques… i les 3 que han començat ara els joves —de literatura, teatre i temes generals— i que ho peten, reunint un centenar de nois i noies de menys de 30 anys.

©Toni Galitó

‘He entès molt més el feminisme des que estic a l’Ateneu, i mira que ja soc ganàpia!’

Quins reptes afronteu?

Hem heretat un Ateneu amb dèficit. El primer objectiu és que no n’hem de generar i, el segon, resoldre el que ens ve heretat. Moltes vegades la gent confon els ateneus amb entitats públiques. Els ateneus els paguen els socis. Nosaltres, amb 3.300 socis, hem de sostenir un edifici car com aquest i amb les activitats que fa. És evident que ens ajuden les institucions, però al final els números han de sortir i no es pot fer tot el que els socis voldrien. El gran repte és que l’Ateneu sigui sostenible. No té cap sentit que un ateneu no ho sigui. A alguns socis no els agradava que el restaurant s’obrís al públic, però si no llogues els espais… Ens sostenim amb els diners dels socis, el lloguer de les sales, els actes que cobrem —podem cobrar a molt pocs—, les visites de la gent i les ajudes que rebem de fora.

Quines diferències has aportat a la direcció sent dona?

Hi ha hagut presidents com el Maragall, Pompeu Fabra, Domènech i Muntaner, i els presidents feien de presidents. A mi m’ha tocat fer una cosa que fem les dones —i que aviat haurem de deixar de fer— que és arremangar-me i, en lloc d’anar de presidenta, fer molta feina. Molta gestió, molts contactes exteriors perquè ens ajudin, molta representació sí, però sempre lligada al fet que comportés aportacions per salvar la casa. M’imagino que no hi estaven habituats, i he percebut una manera de mirar la dona des d’una superioritat —això que se’n diu masclisme— i amb una desconfiança. Però quan resols les coses, les coses canvien. Jo diria que després de dos anys ho noto molt menys. Evidentment que he tingut respostes i contestació (cada vegada que transformes una cosa i la canvies, hi ha una part d’oposició), però també et puc dir que a l’última assemblea que vam fer, de 90 persones, 89 van aprovar la gestió. I això en aquesta casa feia molt temps que no es veia.

Com t’agradaria que se’t recordés per la teva etapa al capdavant de l’Ateneu?

D’entrada no vull que se’m recordi a mi sinó a un treball d’equip d’una Junta que hem compartit moltes coses. S’ha transformat en un ateneu que té molt sentit d’existir al segle xxi. L’ateneu no és allò que «havia existit de la societat civil», sinó que la societat civil del segle xxi —amb un Ateneu com el que estem deixant i deixarem— se sent comodíssima de seguir-se trobant. En un moment en què la virtualitat ho està arrossegant tot i que ens hem de tornar a tocar, estimar, mirar-nos, que tothom lligui per on vulgui però que vingui al jardí de l’Ateneu, que es faci soci i que discuteixi d’art, de política, dels llibres que ha llegit i puguem trobar-nos en el debat crític.

©Toni Galitó

‘Ens sentim absolutament responsables que el Gòtic torni a ser un referent cultural’

Quins són, per a tu, els valors de l’ateneisme?

Els ateneus tenen un valor de contacte físic, d’interrelació personal, per debatre, per viure intensament el que passa al país i al món i després per confrontar-ho amb una informació rigorosa, amb conferències, amb llibres a la biblioteca, amb debats, amb tertúlies. Més enllà dels twitters, facebooks i instagrams que només agrupen la gent que pensa de la mateixa manera, els ateneus avui són llocs d’obertura mental, de diversitat i de confrontació d’idees.

Què particularitza l’Ateneu Barcelonès?

Molts ateneus han vehiculat l’ascensor cultural. Nosaltres també però, per exemple, no fem cultura popular en el sentit de tenir uns castellers… i és una de les claus que sustenten els ateneus. Aquí toquem la cultura tot el dia, tant sigui literatura, com filosofia, com art, etc.

A l’Ateneu Barcelonès se us titlla d’elitistes?

No, perquè no hi ha la voluntat. Ans al contrari, malgrat que hi hauria qui voldria que fos un ateneu elitista. Ara, és veritat que és un ateneu una mica diferent perquè parteix d’una tradició molt potent d’alta cultura. Primer, és molt barat ser soci. Tant, que no sé si és sostenible. És un lloc on pot venir tothom qui tingui ganes de relacionar-se culturalment i a molts nivells. Hi ha tertúlies que tenen un nivell i n’hi ha que en tenen un altre. Hi ha la voluntat d’una gran diversitat. Per exemple, fem classes de català per a nouvinguts. Em sembla que es parlen 200 llengües al Gòtic! Fem portes d’obertura al barri. Ara tenim justament moltes ganes de trencar aquesta idea d’elitisme i ens sentim absolutament responsables que el Gòtic, la Barcelona vella, torni a ser un referent cultural. Ja hem fet dues tertúlies a la Rambla. Hi posem cadires i s’atura molta gent, eh! I també tenim la proposta de fer cine i concerts a l’estiu a la plaça Vila de Madrid, que és molt conflictiva i, alhora, una meravella. Si fem més cultura, serà un barri més segur.

T’estimes especialment el Gòtic…

Sí, vaig néixer aquí al costat! Al carrer del Duc. Vaig fer tota la carrera aquí. La meva relació amb aquesta placeta… Tinc una vinculació tremenda amb tots aquests espais. Quan era petita, el poc que passava en aquella Barcelona franquista repugnant (amb perdó), passava en aquest racó! És un barri on, quan hi passeges, et tornes com porós i t’entra tot allò que hi ha passat i et crea una emoció molt especial. L’Ateneu forma part d’aquesta emoció, i per això la gent es meravella quan entra i veu un palau del segle xviii que va fer el baró de Savassona, que després es va convertir en ateneu, que té aquest jardí que és dels pocs jardins romàntics que queden a la ciutat, una biblioteca modernista preciosa… La ciutat —com tot el país— ha patit molt, però, en canvi, ha tingut una societat civil poderosíssima que s’ha defensat sempre i amb un o dos ateneus a cada barri. Hi ha els ateneus obrers, els anarquistes, els dels senyors… Sempre dic que la societat civil som l’Estat que no hem tingut. I ho hem fet a través de la cultura. Els ateneus recullen, ensenyen i viuen aquesta densitat.