Empar Moliner: ‘Vull passar per la vida descollonant-me, si és possible’

Empar Moliner
Entrevista a l’escriptora i periodista, al Centre i Teatre de Sarrià
Revista ATENEUS 29

Text: Marc Sabater / Fotos: Lluís Bou

Escriptora, articulista, tertuliana, comentarista, presentadora… Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) té moltes facetes i totes, aparentment, sense un denominador comú. Guanyadora de la darrera edició del Premi Ramon Llull amb la novel·la Benvolguda, gaudeix del prestigi literari d’aquest guardó mentre fa guions per a pòdcasts de Catalunya Ràdio i articles per al Diari Ara o El País i entrevista personalitats del món del vi a TV3. Tot plegat ho fa, diu, perquè vol passar-ho bé. Un afany de diversió que ho entrelliga tot plegat i li fa dir que necessitaria diverses vides per poder abastar tot allò que voldria fer.

Quina és la teva relació amb el món dels ateneus?

Jo soc de Santa Eulàlia de Ronçana i, de jove, havia anat a veure teatre a l’Aliança de Lliçà, on feien Els Pastorets, i havia fet teatre al Centru de Caldes de Montbui. Allà, hi vaig fer una cosa que ha estat important per a mi. Amb el grup La Farinera, fundat pel Frederic Roda, vam muntar L’Aplech del Remei, escrit així, en idioma prefabrià, una sarsuela de Josep Anselm Clavé que transcorre en un balneari —el Balneari Broquetas— de Caldes. Va ser bestial. És una obra divertidíssima i sempre he pensat que alguna companyia professional, com Dagoll Dagom, per exemple, l’hauria de muntar a Barcelona.

Per tant, podríem dir que ets usuària dels ateneus?

Els ateneus m’agraden, són bonics. M’agrada aquesta idea, tan de Josep Pla, de «Vaig a l’Ateneu»… També he de dir que tinc la sensació que, durant una època, han estat un àmbit molt masculí, però és cert que ara, per exemple, la presidenta de l’Ateneu Barcelonès és Isona Passola, així que aquesta percepció està canviant. En qualsevol cas, sempre que vaig a un ateneu, flipo. Acostumen a ser edificis preciosos, molt dels quals tenen el seu origen a la República, amb recursos arquitectònics molt bonics i que m’emocionen.

©Lluís Bou

‘El meu avi tenia el galliner ple de Patufets’

Creus que, com a moviment i com a recurs cultural molt present al territori, els tenen el reconeixement que es mereixen?

No, que va! Estic segura que, si preguntes «Per a què serveix un ateneu?», molta gent et dirà que s’hi va a fer el cafè o a jugar al dòmino o que tampoc sap si hi pots entrar si no ets soci. Crec que hi ha un desconeixement molt gran d’aquesta realitat. Els ateneus han de ser espais on passin coses i s’hi puguin fer coses: trobades, cursos, teatre, assemblees… Han de tenir bars dignes, amb bons horaris i ben assortits, per exemple, amb vins de la terra. Són uns espais ideals on posar en valor la cultura de vi al nostre país. I no s’han de limitar a la cervesa i a la bossa de patates xips. Això també està molt bé i soc conscient que han de tenir preus populars, però crec que un bon servei de bar fa que s’hi estigui molt bé i que, en conseqüència, els ateneus s’omplin d’activitat.

Quins records tens de la teva època fent teatre amb La Farinera?

Jo tenia disset anys quan me’n vaig anar amb ells a fer el hippie. Tinc molt bons records d’aquella època i, de fet, amb els membres del grup encara ens anem veient o parlant. La Farinera, que es va crear a Granollers i que, de fet, és l’embrió de l’actual Teatre de Ponent, feia coses molt modernes en aquell moment, des del punt de vista teatral. Per exemple, recordo que, un Cap d’Any, va muntar un espectacle en el qual diferents personatges servien el sopar a l’Ateneu de Caldes. I també recordo molt un espectacle de teatre de carrer en què es recreava, amb actors i actrius, un carilló al balcó dels ajuntaments.

Creus que es pot establir una relació entre aquella noia que feia teatre amb La Farinera i l’escriptora que acaba de guanyar el Premi Ramon Llull? Ho conceps com un únic camí o seria només una anècdota de joventut?

La veritat és que no hi veig massa relació. A més, jo no era actriu. Els de La Farinera em tenien amb ells per pietat i jo els seguia perquè m’encantava la vida que feien. Quan van expropiar les masies de l’espai natural de Gallecs, el grup es va establir en una de les masies expropiades i això m’atreia. Era l’època en què no en dèiem ‘okupes’ sinó ‘squaters’! Suposo que aquest pas pel món del teatre m’ha ensenyat a dialogar de manera viva, això sí, però no crec que hi hagi una continuïtat entre aquella etapa i la meva situació personal i creativa actual.

Però, amb tot, com a escriptora també has passat pel teatre amb adaptacions d’obres teves com Les Supertietes, del grup Les Bianchis, o el T’estimo si he begut, estrenat conjuntament per Dagoll Dagom, La Brutal i les T de Teatre. Et trobes més còmoda en aquest paper de «subministrar» material dramatúrgic?

Les de Les Supertietes van fer el que van voler, sense que jo hi intervingués. En el cas de T’estimo si he begut, sí que em van demanar que adaptés els contes originals, però amb poc protagonisme, perquè ja me’ls conec, els del teatre. Per a ells, el millor autor és, sempre, l’autor mort, que no protesta. I ho entenc perfectament. A més, l’autor sempre tendeix a pensar que traslladant les seves obres al teatre els matisos es perden. Però, d’altra banda, aquest exercici també comporta coses boniques, perquè hi ha personatges que passen a tenir, per sempre més, la cara de l’actor o actriu que els ha interpretat. I ja no en poden tenir d’altra. Ara, per exemple, hi ha el projecte de transformar Benvolguda, la meva darrera novel·la, en una pel·lícula o una obra de teatre. I jo estic agraïdíssima, naturalment. No sé si es pot portar  al cinema un text escrit en primera persona, però teatralment sí que se’n podria fer un monòleg. Si es fa, a més, l’actriu que sona per al paper m’encanta i la veig molt adequada per al personatge.

©Lluís Bou

‘M’agrada aquesta idea, tan de Josep Pla, de “vaig a l’ateneu”!’

En alguna ocasió, i encara sense abandonar de tot el terreny del teatre, has dit que tu vas aprendre a llegir amb Folch i Torres, que és un autor paradigmàtic del teatre amateur d’aquest país…

Completament. A casa meva no hi havia cap llibre. Érem una família força desestructurada i els únics llibres que entraven a casa eren els que regalava La Caixa, com Gael i l’home Déu, de Pere Calders; o Y Dios en la última playa, de Cristóbal Zaragoza. El meu avi, però, tenia el galliner ple de Patufets. Havia fet la guerra amb la República, era un menjacapellans i se’n  fotia molt de l’Església, però col·leccionava aquesta revista cristiana i catalanista que s’editava des dels anys vint. I jo agafava els Patufets i me’ls llegia, incloses les Pàgines Viscudes del Folch i Torres. És bo, perquè jo tenia nou o deu anys i, clar, em pensava que tots els llibres per a nois i noies passaven als anys trenta, no se m’havia acudit que es poguessin fer novel·les juvenils ambientades en l’època actual. Ara soc jo la que col·lecciona Patufets. Me’n compro tots els que puc i fins i tot alguns lectors, que saben de la meva afició, me’n porten quan fem clubs de lectura. També col·lecciono totes les novel·les de la Biblioteca Infantil de Folch i Torres, que va ser un autor molt prolífic, superpopular en la seva època i molt important per a la llengua. El coneixem principalment per Els Pastorets, que ja formen part de nosaltres, però va fer molt més, i costa que tingui un reconeixement més enllà d’aquesta circumstància.

Obtenir un premi de l’envergadura del Ramon Llull és, inevitablement, un punt i a part en la carrera d’un escriptor?

Els premis ajuden, principalment, a tenir lectors. Són un bon reclam perquè la gent compri un llibre i pel fet que tothom té el dret de comprovar si te’l mereixes o no. Ho trobo claríssim. En el cas de Benvolguda, a més, he de dir que he tingut les millors crítiques de la meva carrera. El dia que em van donar el premi patia per quan em preguntessin de què va, entre altres coses perquè, quan acabes un llibre, no saps de què va. Ho saps després, tant per les conclusions a les quals arribes tu com a escriptora com pel que te’n diuen els lectors i les interpretacions que en fan. Arriben a conclusions en les quals tu ni hi has pensat, però que són igualment vàlides i extraordinàries.

I ara que ja ha passat un temps i se n’ha parlat molt, ja saps de què va Benvolguda?

Hi ha una certa tendència a dir que va de la menopausa. I jo dic que sí i no. I, donada la protagonista, també hi ha qui hi veu una mena d’autobiografia. I la protagonista de Benvolguda no soc jo, perquè en cas contrari no tindria cap problema en explicar-ho. Òbviament, la protagonista té coses de mi, però com tota la resta de coses que he escrit, inclòs el meu primer llibre, L’ensenyador de pisos que odiava els mims, un recull de contes publicat l’any 1999. Ara estic llegint un llibre de l’Eva Piquer, extraordinari, que es titula Aterratge. Si coneixes una mica la vida de l’autora, pots interpretar que es tracta d’un roman à clef, és a dir, que l’argument respon a personatges i situacions reals. Però això, probablement, és perquè jo conec l’Eva Piquer i és molt lògic que un lector intenti veure l’autor, fins i tot físicament, en els seus personatges. Però no té per què passar si no el coneixes, com em succeeix quan vaig a l’estranger, en llocs on no em coneix ningú, a presentar un llibre.

I com lligues aquesta faceta d’escriptora d’èxit amb la de personatge mediàtic i fins a un cert punt frívol? 

Els anglesos, quan s’han de definir, no diuen periodista o novel·lista o guionista. Diuen, simplement, que són escriptors. I punt. I ja s’entén que, quan et dediques a escriure, ho fas en registres i formats diferents, cadascun dels quals té el seu codi. De la mateixa manera que un xef sap cuinar un suquet de peix i sap fer un entrepà. Jo soc algú que es vol divertir, riure i ser feliç. Vull passar per la vida descollonant-me, si és possible. I escriure em diverteix. Si no, no ho faria.

©Lluís Bou

‘Quan acabes un llibre, no saps de què va’

Per tant, si et demano que et defineixis, em diràs que ets escriptora i això ho inclou tot, des d’escriure el Premi Ramon Llull fins a fer una secció diària, com era el teu cas ja fa anys, dins del programa Crónicas Marcianas…

I et diré, a més, que l’època de Crónicas Marcianas va ser bestial! Tenien tanta audiència que posaven la secció que fèiem conjuntament amb el Juan Carlos Ortega al final de cada programa, quan ja els importava un pito perdre espectadors. Nosaltres gravàvem abans del directe, ens n’anàvem a casa i sortíem a la tele quan ja estàvem dormint. I ens pagaven! No recordo quant, però era molt, una burrada i mitja. I jo hi anava a llegir els titulars dels diaris, cosa que em suposava 10 minuts de feina com a molt! Coses com aquestes les faig, com deia, perquè són divertides. I, en aquesta mateixa línia, a Catalunya Ràdio faig un pòdcast de vins. Aquest és un àmbit que m’encanta i m’ho passo tan bé que em dedicaria només a fer entrevistes a gent que fa vi. I, a més, això em permet conèixer gent boníssima. Sempre dic que, si aquest pòdcast fos de música, algunes de les persones amb qui he parlat equivaldria a entrevistar el Paul McCartney, per exemple. Per cert, que ara, a Catalunya Ràdio, he acabat la primera versió d’un altre pòdcast de ficció radiofònica, és a dir, de radioteatre. Si va bé, seré molt feliç. És una sèrie per capítols de la qual ara s’està fent el càsting i n’estic molt contenta. I, altre cop, he de dir que ho faig perquè m’encanta, m’ho passo molt bé.

En tot cas, l’humor és una bona manera d’acostar-se a la realitat?

L’humor és una arma i una armadura. I moltes vegades és l’única solució. Jo penso que es pot fer humor de tot. Una altra cosa és que sigui graciós. S’ha de poder fer humor de tot i ningú ha de posar-hi límits.  Algú pot fer humor d’una desgràcia que hagi tingut jo? Sí. Jo el voldré matar? També. Però li hem de prohibir que ho faci? No, no podem. Serà graciós? Per a mi no, però hi ha gent per a tot. De totes maneres, crec que hi ha un tema que s’ha d’extreure d’aquesta consideració: l’Holocaust. Woody Allen diu que la comèdia és tragèdia més temps i ho trobo encertadíssim. Es pot fer broma de Jesucrist a la creu i, probablement, molts riurem, però no se’n pot fer d’un accident que va passar ahir perquè ens diran, amb raó, que som imbècils. I en el cas de l’Holocaust, crec que encara és massa recent i ens fa massa por per una eventual repetició de la jugada com per fer-hi humor.

Sense moure’ns del camp de l’escriptura i la literatura… Com vius, des del punt de vista creatiu, aquesta moda d’allò políticament correcte? Què en penses, per exemple, del fet que s’hagin modificat alguns llibres de Roal Dahl per fer-los, teòricament, menys ofensius o, si vols, més inclusius?

A mi, el Roal Dahl m’agrada moltíssim, a més és un autor amb qui empatitzo molt perquè a ell també li agradava molt el món del vi i en sabia molt. I crec que els seus llibres infantils són lluminosos. Un dels que sempre recomano és Matilda, que és un dels que han modificat. Això ho fan d’acord amb els hereus per tal de vendre més. Per què? Doncs perquè els pares es quedin tranquils i no tinguin reserves a l’hora de comprar els llibres. I jo, en canvi, crec que el més correcte seria deixar els textos com estan, donar-los context i fer-ne de nous. Ara, un dels nens protagonistes de Charlie i la fàbrica de xocolata ja no és gras, és «enorme». En fi… Si canviem dilluns per dimarts, el dilluns serà el nou dia trist de la setmana i el dimarts serà el nou dilluns, no? I a Matida han fet els canvis que considero més extraordinaris. Matilda és una nena de 5 anys que és lectora compulsiva i, a més, té telecinesi, un personatge fantàstic. El Dahl cita tots els llibres que llegeix, entre ells un de Joseph Conrad que han decidit canviar per un de Jane Austen. I, hòstia, no és el mateix! Un lector de Conrad és diferent d’un lector d’Austin. A més, per què Dahl cita Conrad? Doncs perquè parla d’aventures, aventures en vaixell més concretament. Austin és una autora de terra ferma que explica històries importantíssimes, però que no van del mateix que les de Conrad. I, per tant, Matilda és molt diferent si llegeix l’un o l’altra.

Per tant, deduïm que tu no et sumaràs a aquesta tendència…

A mi tot plegat em sembla una tonteria espectacular, la veritat. I no, no m’afecta. Ni en la meva vida ni com a autora, per exemple, penso doblar el llenguatge perquè això suposa carregar-se la literatura. Em nego, per exemple, a explicar el Patufet dient que és un nen d’alçada diferent empoderat perquè sap fer bones rimes. El nostre heroi nacional és un desgraciat i ho ha de continuar sent. Si de cas, inventem-nos històries noves.

©Lluís Bou

‘El meu pas pel món del teatre m’ha ensenyat a dialogar de manera viva’

L’any 2001 vas tenir molt ressò amb un reportatge a El País en què relataves la teva experiència fent-te passar per musulmana i buscant feina i allotjament a Barcelona. Creus que, ara, més de vint anys després, les conclusions del reportatge serien diferents?

No sé si ara faria un reportatge com aquell, perquè el periodisme està més desvirtuat i, probablement, generaria més polèmica pel mètode que per les conclusions. Per poder-lo fer no pots dir que estàs fent un reportatge, però, clar, si no ho reveles, no estàs sent ètic… Tot plegat seria complicat. Jo diria que, ara, veiem amb més normalitat la roba que jo em vaig posar per fer aquell reportatge. Hi estem més acostumats. I, al mateix temps, hi ha partits polítics «nous» molt violents amb la diferència cultural i religiosa. A mi, el que em va sorprendre més, en aquella ocasió, van ser les dificultats per llogar un pis. Suposo que ara la prevenció amb què jo em vaig trobar es manté.

Sempre dius que escrius perquè necessites compartir coses que et sorprenen. Què et sorprèn actualment i, per tant, de què estàs escrivint?

Estic en un punt de la vida que em sorprèn tot. A la meva filla sempre li dic que l’única cosa que no es pot perdonar a ningú és la manca de curiositat. La nostra heroïna ha de ser la dona de Lot, el personatge de la Bíblia, a qui, fugint de Sodoma, li van dir que no mirés enrere, però ella va voler mirar com es cremava la seva ciutat i, per això, es va convertir en una estàtua de sal. La tia va i mira! Aquesta és la bona. Hem de mirar. A més tinc una sensació estranya, perquè darrerament penso que em queda menys temps de vida que la que ja he viscut. I sento que el temps s’escapa i que jo voldria fer moltes coses. Si tingués més vides, faria tantes coses, provaria tants oficis! Que bonic deu ser, per exemple, fer d’arqueòleg o construir parets de pedra seca, no? Jo sempre vaig escrivint i sempre ho faig de tot allò que m’envolta. Però no et sé dir de què escriuré demà. Ja ho veurem.