Helle Kettner: La part més efectiva de la diplomàcia és la confidencial

Helle Kettner
Periodista especialitzada en relacions internacionals 
Entrevista a la Revista Ateneus 21.

La Helle Kettner (1984, Roskilde, Dinamarca) és una tarragonina de pedra picada. Més enllà del circ i l’amfiteatre romà, la Helle branda amb orgull l’actual dinamisme cultural de la capital del Camp de Tarragona. Amb l’energia de qui treballa des de primera línia com a cap de premsa internacional del Departament d’Exteriors per la cultura i pel país, qui ha treballat per Òmnium Cultural i el projecte internacional de l’ACN, Catalan News, la Helle ens captiva des del primer moment descobrint-nos alguns dels racons que més estima de Tarragona, mentre respon a les preguntes de la Revista Ateneus.

El món ens mira?

Ha, ha, ha! Ara torna a mirar-nos, diguem-ho així. Hi ha hagut un temps que no ens ha mirat tant. Amb tot el tema polític i de la sentència, la investidura de Sánchez i la seva repetició d’eleccions, podem dir que el món ens torna a mirar, sí.

Per tant, creus que Catalunya importa a Europa?

No! No, no. Evidentment hauria de ser així, que tots els pobles, o països, o nacions, diguem-ho com vulguem, haurien d’importar a Europa, però jo crec que, en el cas de Catalunya, en l’àmbit polític, ho veuen més com un problema que no pas com una cosa que els hagi d’importar en el sentit que preguntes. Almenys pel que fa a l’àmbit de la Unió Europea, i en el d’estat dins d’aquesta unió. En aquest context, Catalunya és més un problema que no pas una cosa que els importi moltíssim.

Ens interessaria més una UE que fos més procliu a l’Europa de les nacions en lloc de l’Europa dels estats?

Sí, el projecte europeu en realitat és curiós, perquè es funda a partir d’uns valors i per intentar evitar la repetició de totes aquestes desgràcies de guerres que hem viscut a Europa al llarg de la història. I quins valors? La democràcia, els drets fonamentals, etcètera. Ara mateix, això s’ha deixat una mica de banda i això és greu. Nosaltres, com a catalans (jo me’n sento perquè hi visc des de fa quinze anys), hem de reivindicar el fet de tornar a l’Europa dels valors. Partint d’aquesta base podem construir el que sigui, l’Europa de les nacions, dels estats… però primer cal resoldre el problema de fons: retornar als valors.

Entre aquests valors que comentaves, hi ha un pilar que és el que nosaltres construïm com a Federació d’Ateneus: la cultura. La cultura segurament és l’element més important que defineix una nació. Quin encaix té i quina visió hi ha de la cultura catalana a Europa?

El primer de tot, crec que la cultura catalana és molt important a escala internacional, i europea en concret, de la mateixa manera que ho són totes les cultures. Vivim en un món global que no tindria cap sentit si tot fos igual. La riquesa de les cultures d’arreu del món, la catalana, l’espanyola, la danesa… tot el que és local aporta valor al món global. Si tenim això en compte, sí que importa la cultura catalana.

Així, jo també crec que té cert prestigi i molta presència arreu del món. Tenim molts escriptors i institucions, com l’Institut Ramon Llull, que fan moltíssima feina internacionalment, també en l’àmbit lingüístic. Tenim el Diplocat, que fa diplomàcia pública, on també incloem la cultura. Jo entenc que el més visible o el més tangible és, en el bon sentit, el folklore. Iniciatives com l’Adifolk, per exemple, que a l’abril va ser a Dinamarca. Això ho vaig viure molt de prop perquè, com a danesa, veure emergir les meves dues cultures d’aquesta manera em genera un sentiment molt fort. Parlant després amb diputats danesos que hi havien participat, van al·lucinar amb el que era Catalunya en aquest aspecte. Ells la coneixien més en l’espectre polític, i ara quedaven bocabadats amb tot el que és Catalunya, en els sentits cultural i associatiu: la dansa, les tradicions, els castellers…

L’associacionisme, en definitiva.

Sí, i això és molt significatiu de com és la societat catalana, i la implicació de la seva gent a través de les associacions, les entitats i de coses com ara l’escoltisme, que és molt important en l’àmbit català. El sentiment de pertànyer a una entitat i fer molta feina en l’àmbit cultural, és el que també nodreix i enriqueix la societat, i hi crea ciutadans compromesos. Aquest és un tret molt important que trobo que hauríem d’exportar més. El folklore és la part més visual i la que et dona l’entrada per poder explicar més les coses de fons. Per mi, té molt de sentit explicar la cultura i la societat catalana a través d’aquestes iniciatives més visuals.

Explicar la cultura i el que envolta el país també?

La cultura és la porta d’entrada per a qualsevol altra societat: jo soc Catalunya i tinc un problema polític molt gros amb el meu país veí, que és Espanya. Però no sempre és factible entrar-hi via la política. La porta d’entrada ha de ser també la cultura. A través d’ella tots ens podem relacionar i socialitzar una mica. En aquest sentit, la cultura és fonamental per a la internacionalització de Catalunya, com ho seria per a qualsevol altre país o regió, nació, estat, ciutat o el que sigui. La cultura és la peça fonamental i clau en la internacionalització.

Un altre dels elements imprescindibles quan parlem de la cultura és la llengua. El català és una llengua no oficial a Europa, però resulta que dins les nacions sense estat d’Europa és de les més potents.

A Dinamarca, per exemple, els parlants de danès som la meitat que els catalanoparlants d’aquí. És molt fort.

Com pot ser, doncs, que tinguem tants turistes, perquè hi ha molta gent que ve a Catalunya amb total normalitat, i que aquests arribin a un país que no té la llengua reconeguda a Europa?

Que el català no sigui llengua oficial dins de les institucions europees és un problema. I és molt greu per la importància que té la llengua, i la lluita que ha suposat per al català durant aquests moltíssims anys de vida de Catalunya com a nació. Em sobta molt quan parlo amb molta gent de fora, o amb la família, o amb amics que venen aquí a visitar-me, que no coneixen el català i que es pensen que és un dialecte de l’espanyol. «Ai, parles molt bé el castellà», em diuen.

Vaja, estereotips que fa força anys que se’ns van intentar inocular.

Sí, jo sempre reivindico que parlo català. «Això que estic parlant és català», els dic. I aleshores venen les preguntes «però, és molt diferent del castellà?» o bé les comparacions amb dialectes de Dinamarca, «que és com un dialecte de la península?». Doncs no, no és un dialecte, és un idioma, una llengua. Trencar la barrera de fer-los entendre que el català és una llengua pròpia i molt rica i plena és difícil. Fer del català una llengua oficial dins de les institucions europees ens ajudaria que això no fos tan així, perquè estem parlant d’una de les llengües més parlades d’Europa, la vintena concretament. A Dinamarca som 5,5 milions de persones; a Noruega, 4 o 5; a Finlàndia, 4; a Suècia una mica més, 7 o 9; però, a Bèlgica? Quan des d’allà qüestionen si el català és una llengua, quanta gent parla el flamenc o el neerlandès? Quantes persones parlen noruec? I el feroès? Recordem que són unes illes on viuen 50.000 persones!

Parlant de llengua i de cultura, entenem que també hi ha un estat pel mig que mai ha permès que hi hagi una oficialitat de la llengua a les institucions europees. Aquest estat és el mateix que ha empresonat un líder cultural, concretament en Jordi Cuixart, d’Òmnium Cultural, per manifestar-se. Tu hi has treballat, a Òmnium. Quin impacte té que el president de la primera entitat cultural de Catalunya estigui a la presó? 

Com deia abans, és una porta d’entrada per parlar del problema. La figura d’en  Jordi Cuixart funciona molt bé per reivindicar, qüestionar i denunciar el que passa aquí. A través dels presos polítics és una mica més difícil, perquè hi ha tot el tema de la llei, la Constitució i aquestes coses. Des del meu punt de vista, i des del que crec que hauria de ser el de tots, no han trencat cap llei. El referèndum no està penalitzat, la Constitució no prohibeix celebrar referèndums, i el Codi Penal tampoc.

Però no hi entrem, aquí. Com que tot és complex, la figura d’en Jordi Cuixart ens ajuda a explicar al món que hi ha aquest problema, a denunciar-ho. D’entrada perquè primer has de situar la gent en el context, quina és la problemàtica que hi ha: què és Catalunya i quina història té? És quan expliques que una de les associacions o entitats més grans del país és una entitat cultural. Òmnium Cultural té ara mateix gairebé 180.000 socis. Ostres, 180.000 persones són sòcies d’una entitat cultural! Explicant això, ja situes com és Catalunya.

Aleshores, potser els catalans no són tan dolents, no? A través de la figura de Cuixart tu pots començar a explicar totes aquestes violacions de drets que comet l’Estat espanyol sobre Catalunya. Com és possible que un president d’una entitat cultural estigui a la presó? Quan jo hi treballava, ell encara estava en presó preventiva, que ja era molt bèstia. Ara ja està condemnat a 9 anys. Quan expliques aquest cas a fora, això realment ajuda a entendre la forta repressió i quin és el marc de tot plegat: aquest president d’aquesta entitat cultural està a presó per haver-se manifestat, per haver donat la seva opinió sobre les coses a Catalunya i Espanya. Com pot ser que estigui a la presó?

I per què ho permet això Europa?

Ha, ha, ha! Aquesta és la pregunta. Al principi quan estava en presó preventiva, des d’Europa s’estava a l’expectativa per veure què dirien els jutges espanyols, i s’hi confiava cegament. A fora, a Europa principalment, no s’entén que pugui haver-hi un sistema judicial que no sigui independent. Es té la creença que, com que Espanya és un estat dins d’Europa i no és Hongria, serà modèlic. Els europeus allà hi van de vacances, és el país de la paella, el bon vi, i altres tòpics. Evidentment saben que hi va haver Franco, però després de tants anys es creu que és aigua passada, que es va evolucionar a una democràcia, perquè hi ha una Constitució, que a més és una de les més noves d’Europa…

Més estereotips.

Exacte, aleshores, a través de la figura d’en Jordi Cuixart es pot fer visible que passa quelcom. Però de fer-ho visible a fer que Europa actuï, hi ha un camí molt llarg.

Entenc que per recórrer aquest camí, ara que treballes al Departament d’Exteriors, hi teniu un paper protagonista a l’hora de fer feina.

I tant! Jo crec que hi ha hagut un abans i un després a la sentència. Jo he viatjat pel món tant abans com després amb el conseller d’Exteriors, Alfred Bosch, i la reacció dels diputats, els polítics i les personalitats amb què ens trobem quan viatgem és una mica diferent, perquè hi ha una sentència en ferm i cada vegada és més evident per als nostres interlocutors que Espanya utilitza la «justícia» com a instrument polític. Cada vegada és més evident que intenten solucionar un conflicte polític a través de la judicialització de tot plegat.

Dins de l’estructura de tot el que és el Departament d’Exteriors, també tenim el que són els delegats a diversos països. D’entre aquests, ens crida l’atenció que n’hi ha alguns que, com tu, són persones que tenen altres orígens no catalans dins d’Europa. Com encaixa això? Té algun impacte diferent entre els vostres interlocutors? Respon a alguna estratègia en concret que hi hagi, per exemple, l’Ewa Adela Cylwik als Països Bàltics, o la Krystina Schreiber a l’Europa Central, per dir un parell d’exemples? Què es busca amb això?

Bé, jo crec que no es busca que sigui un estranger, sinó que es tria la millor persona per al càrrec, tingui la nacionalitat que tingui, o sigui de l’origen que sigui. No considero que hi hagi cap estratègia al darrere, el que sí que passa és que parlant-ne, per exemple, amb la Krystina Schreiber d’això, ella em diu que la gent li pregunta: «Com és que una ciutadana alemanya és la delegada d’Europa Central (que té la seu a Àustria) representant els interessos de Catalunya, sense ser catalana?». Quan ella ho explica, ells ho entenen d’una altra manera. Ella no té accions, ni família, ni tampoc sang catalana… no té cap vinculació, i defensa amb tot el que té les idees de Catalunya, les idees del govern català provocant un cert impacte.

Jo també ho noto amb els periodistes de tot arreu amb els que parlo aquests dies. Si són dels països nòrdics, parlem en danès, suec… aleshores al·lucinen perquè una danesa estigui treballant a exteriors portant la premsa del conseller. Em pregunten si és que tinc família mig catalana, i no! I els encurioseix saber com he acabat aquí; ho veuen diferent, i això els dona més confiança. Els catalans no poden estar tan bojos si tenen persones com ells, amb ètiques semblants, treballant-hi. Els impacta molt i crec que els ajuda a obrir la ment.

Ajuda també la «bona relació» amb el ministre i cap de la diplomàcia europea, Josep Borell o… Stop it, you’re lying?

Stop it, stop it! [riu].

La pregunta és irònica, eh?

Sí, sí! Ara darrerament estem parlant molt del Sit and talk, i aquesta manca de diàleg de l’Estat espanyol, oi? L’altre dia en una reunió —no em facis dir a quin país era—, el conseller Bosch explicava que el fet que Espanya no vulgui parlar amb nosaltres és molt significatiu, però gens innovador. Una de les primeres coses que va fer el conseller en ser nomenat va ser la trucada de cortesia al ministre Borrell per informar-lo que era el nou conseller d’Exteriors i, per tant, el seu interlocutor a Catalunya. I la resposta per part de Borrell va ser que no tenien res a parlar. Aquesta és la seva voluntat de diàleg.

Ostres. I a partir d’aquí, tot.

És clar, és clar.

Des del Govern de la Generalitat sempre s’ha dit que el Departament d’Exteriors estava fent coses que no es podien explicar. Però quan va arribar el 2017, no ens va fer aquesta impressió, tal com va anar tot. Això de «l’estem fent coses que no es poden explicar» és un mite o realment es fan coses que no es poden dir?

No és un mite. Sí que es fan moltes coses que no es poden dir, i així és la diplomàtica, i hi ha interlocutors que demanen que les trobades i el que es parli sigui confidencial. I en realitat aquesta part de la diplomàcia és la més efectiva, des del meu punt de vista. Això no vol dir que hi hagi 50 estats esperant per reconèixer Catalunya, com a estat independent. Això és una feina de formigueta, i el 2017 feia molt poc temps que es feia aquesta feina de formigueta. Jo crec que no és una simple regla de tres.

Requereix més temps i esforços, doncs?

És picar molta i molta pedra i és molt difícil, però es fa molta feina des d’Exteriors.

I en l’àmbit personal, ens hem fixat que estàs on toca en el moment oportú. Realment quan va començar tot el tema del Procés estaves a l’Agència Catalana de Notícies, a la divisió internacional de Catalan News; després vas entrar al Diplocat, que va ser quan el van tancar, i quan van empresonar en Jordi Cuixart tu estaves a Òmnium, i ara tornes a estar a Exteriors. Has anat seguint tot el periple del Procés de ben a prop. Tu, personalment, què sents podent treballar per un projecte d’estat que no és el teu?

Un orgull tremend. Estic superorgullosa de poder ser-hi i que la gent compti amb mi. És un privilegi. Jo cada dia que vinc a treballar estic tan contenta i tan feliç que sembla un tòpic, però és que estic encantada de poder fer aquesta feina. Ho penso cada dia quan arribo a la seu del Departament, al carrer Pietat, allà darrere la Catedral de Barcelona, la Casa dels Canonges… al·lucino, com quan estava a la Casa de les Punxes amb el Diplocat.

El privilegi que és poder lluitar des de primera línia és un orgull total. Quan el meu xicot va venir a viure aquí (ara porta uns cinc o sis anys ja), jo li vaig dir: «Que sàpigues que t’hauràs d’anar buscant la vida, perquè jo no estaré per tu, tinc altres projectes i el meu lloc és estar al capdavant», en el sentit democràtic, és clar! I ho tenia clar des de fa sis anys, i ell ha estat al meu costat.

En aquest cas segurament parlem també d’empoderament feminista!  Ets tu la que tens la iniciativa, clarament!

Ha, ha, ha! Doncs, sí!

Les teves hores diürnes les passes a Barcelona, t’agrada… però vius a Tarragona. No t’ha seduït prou la capital?

És que Tarragona és casa meva, jo me l’estimo molt. Vaig arribar aquí fa quinze anys i no m’he plantejat mai anar-me’n a viure a Barcelona. No és que no m’agradi, però Tarragona és casa meva, és on tinc el meu projecte de vida, la base, els amics… Jo aquí he establert una vinculació i em sento molt còmoda. Estic bastant implicada en la vida cultural de Tarragona i són aquests vincles, que ara potser són menys, perquè amb la feina que tinc gairebé que només vinc a dormir, i a desconnectar [riu]. Dur una vida viatgera cansa molt també, i de vegades necessites aquesta calma que dona Tarragona. És una ciutat gran amb mentalitat de poble.

I una entitat com pot ser un ateneu, aquí l’Ateneu de Tarragona, com pot sobreviure en un lloc on el protagonisme de l’oferta cultural és per a un amfiteatre i un circ romà, amb el benentès? 

Totes les aportacions a la cultura són importants. Hi ha un públic per a tot. Jo sí que encara que conec la importància de la Tarragona romana (un patrimoni molt important tradicionalment i històricament parlant, que evidentment és el que porta el turisme i on el patrimoni suposa una part molt important), reivindico sempre que Tarragona és molt més que la Tàrraco romana. És el Centre d’Art, l’Ateneu, la fotografia i l’SCAN, el REC, l’Anima’t, la Cooperativa… Jo crec que es complementen i el públic que pugui estar més vinculat a l’Ateneu, igual no és el mateix que va al REC. O sí, però jo crec que és complementari i bo. I és interessant treballar en xarxa per intercanviar idees, etcètera.

Per la teva experiència personal, aquesta és una bona manera per integrar persones nouvingudes?

I tant, i tant! Jo crec que es veu molt bé en les colles castelleres, per exemple. Això explica molt bé què és Catalunya. Allà hi té cabuda tothom: de més petits a més grans. I això es dona en altres tradicions més folklòriques. Aquesta és una bona manera d’integrar nouvinguts. A les colles castelleres es veu molt perquè és una disciplina que requereix molta gent. Aleshores és clar, el ball de bastons potser passa més desapercebut, perquè no requereix tanta participació. Però la cultura sempre és una bona manera d’integrar persones, sempre. Totalment a favor! Jo utilitzo molt el símil dels castells quan viatjo pel món per explicar Catalunya, pels seus valors i com és. De vegades ho comparo amb les tradicions més espanyoles i el seu folklore més emblemàtic que són els toros o el flamenc. Entre el flamenc i la sardana, la sardana la ballem junts en una rotllana, i el flamenc és més individual, amb aquell orgull… és una altra filosofia. Jo crec que a través del folklore popular es pot veure com és una societat.

Resulta que t’entrevistem en plena jornada de reflexió d’unes eleccions generals a Espanya, just el mateix dia que fa trenta anys de la caiguda del mur de Berlín, i cinc del 9N. Així que hem triat el millor dia! No votes, però com va la reflexió?

Ha, ha, ha! Són molt dures aquestes eleccions. Per mi és molt frustrant no poder dir la meva. I aquesta és una cosa que m’ha passat durant quinze anys. És una cosa que no puc fer ni aquí ni a Dinamarca, perquè allà no tinc dret a votar perquè no hi visc. Soc com una persona molt interessada en la política, i ben implicada, però no puc votar. Impotència total, no hi pots fer res més enllà d’intentar convèncer algú, que ja ho faig, sobretot en aquestes eleccions on hi ha molta gent que diu que no cal anar a votar. No, no, sempre s’ha d’anar a votar! I aquesta vegada encara més, perquè l’abstenció pot ser elevada.

I també hi haurà una davallada del vot exterior.

Sí, això ja és una altra història, una vergonya bestial, el que passa aquí. S’ha de solucionar i des d’Exteriors ja hi estem treballant, però no podem fer-hi gaire més perquè no és la nostra competència. Suposo que això té una raó, que és que des de Madrid consideren que la gent que viu a l’exterior és una mica més open-minded i no votarien aquestes forces més tradicionals, nacionalistes o no tan progressistes que elles representen, i això no interessa.

Acabem! Com pinta el Tour de França 2020?

Oh! [riu] El Tour de França 2021 és el que comença a Dinamarca, oi? És genial! Pel que fa al 2020 pinta molt bé i tinc plena confiança que serà un Tour molt espectacular, veient el que ha passat aquest any, que ha estat dels més oberts dels darrers anys… Aquest estiu vaig passar la meva setmana de vacances en una muntanya seguint-lo!

I tens algun favorit?

És molt aviat per dir-ho, però crec que el Fulgsang, el danès, hauria de guanyar, oi?