Mateu Chalmeta: Gaudí no hauria pogut fer res sense Eusebi Güell al darrere

Mateu Chalmeta: Gaudí no hauria pogut fer res sense Eusebi Güell al darrere

Mateu Chalmeta
Periodista especialitzada en relacions internacionals 
Entrevista a la Revista Ateneus 18.

Mateu Chalmeta va néixer durant l’episodi històric de la «Gran Nevada», el Nadal de 1962 a la Colònia Güell. Historiador, va publicar l’estudi de la figura de Frederic Xifré, alcalde republicà afusellat pel franquisme. Ha estat el responsable de Cultura i Patrimoni a la ciutat de Badalona, liderant la Capital de la Cultura del 2010 i, sobretot, és un dels impulsors de l’històric pas endavant de la ciutat i el seu Museu: la connexió pel subsòl de les antigues termes romanes amb el decumanus. Des d’aquell moment, Badalona és la ciutat que allotja un patrimoni romà més important sota terra a Catalunya. Actualment és professor d’Història de secundària i divulgador del valor educatiu del joc dels escacs, fent honor a la tradició familiar.

 

Què aporta el sorgiment de colònies industrials en la segona etapa de la revolució industrial (1860-1890) a Catalunya?

Si durant la primera etapa (1830-1860) havíem vist tallers-fàbriques al voltant de Barcelona i els nuclis més connectats amb el port i el ferrocarril, la segona etapa basteix tot un sistema de colònies, que han incorporat un canvi en el subministrament energètic en relació als anys anteriors (el pas del carbó a la força hidràulica). A partir d’ara, els obrers que treballen a la fàbrica de les colònies viuran a les cases que, a la vegada, també són propietat de l’amo d’aquestes indústries.

Per tant, podríem considerar que estem parlant de l’aparició d’una mena de municipis privats?

I tant! Pensa que la gestió dels serveis municipals que oferia, en aquest cas, l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló a la Colònia Güell els feia la fàbrica: neteja, carrers, metge, farmàcia, ferrocarril… Tot era de l’empresa, i la relació de la colònia amb l’ajuntament era nul·la. L’Ateneu Unió, que era qui demanava la subvenció per organitzar les festes cada any, la demanava directament a l’empresa.

Per què i com neix la Colònia Güell?

La Colònia Güell és de les darreres a aparèixer a Catalunya. Es comença a construir el 1890, moment en el qual la fàbrica ja la porta Eusebi Güell, el fill del pare de la dinastia, Josep Güell i Ferrer, que va ser el constructor de la primera fàbrica del vapor vell de Sants (abans que el municipi fos engolit per Barcelona). El seu fill, Eusebi, agafa les rendes en un moment en què la família es planteja l’expansió de la fàbrica. El context del moment era convuls: l’obrerisme i l’anarquisme, els atemptats amb bombes començaven a proliferar a Barcelona. La mateixa fàbrica havia patit algun atemptat i els Güell van decidir aprofitar els terrenys que posseïen a Santa Coloma de Cervelló per establir-hi la fàbrica. Allà només hi havia terrenys forestals i agrícoles, i malgrat estar a només vint-i-cinc minuts de Barcelona, les comunicacions de l’època multiplicaven la distància. Això va anar molt bé a Eusebi Güell, que sabia que l’aïllament era una condició indispensable per al bon funcionament d’una colònia industrial, lluny dels canvis sociològics que proposaven l’obrerisme i l’anarquisme a la capital. Aquest aïllament va ser tota una realitat amb la dotació de tots els serveis necessaris perquè els treballadors no tinguessin la necessitat d’anar a buscar res fora de la Colònia.

Un dels primers serveis que es funden és l’Ateneu Unió.

Correcte. En aquell moment, els ateneus són les entitats encarregades de servir a la població l’esbarjo, el tema recreatiu o el que podríem anomenar avui oci. També hi contemplem un punt de trobada intel·lectual. El nivell d’analfabetisme de l’època era molt gran, en el cas de les dones era del 80-90% mentre que el dels homes era ben bé del 50%. Així que els ateneus barregen tot aquest ànim que descrivim, que és exactament el cas de l’Ateneu Unió de la Colònia Güell.

Tanmateix, el fet de formar part d’una colònia, hauria de donar un tret diferencial al de la resta d’ateneus de l’època.

Sí, Eusebi Güell no només es limita a construir una colònia per extreure els màxims beneficis econòmics, com seria lògic, sinó que també, en un moment de greu conflictivitat social, decideix construir una colònia «de qualitat». Amb les condicions de l’època, però amb la voluntat de fer que els treballadors s’hi sentissin bé, en comparació amb les condicions dels obrers de les fàbriques del Baix Llobregat. Ell busca una espècie de «paradís» on es mantingui una harmonia social entre els dos elements clàssics: treball i capital. Tant és així que fins i tot es mantenen els camps de la zona i l’abastiment a la població es fa amb productes de regadiu i de secà de quilòmetre zero, que diríem ara. Fins i tot creu que els pagesos que treballen les terres, i que provenen de l’èxode rural, transmetran als fills valors com el respecte a l’autoritat, la jerarquia i l’obediència, mentre que els darrers traspassaran als pares els temes de més modernitat. És la pau social dels primers quaranta anys de la colònia. I això es va aconseguir perquè la primera vaga documentada no es produeix fins a la II República espanyola.

La República porta un canvi, doncs?

Justament en aquell moment es popularitza la ràdio, el primer element que trencarà l’aïllament de la Colònia. A partir d’aleshores començarem a trobar gent afiliada a partits polítics, sindicats…

Quin paper jugava l’Ateneu Unió respecte a aquesta organització industrial i la resta d’ateneus del país?

La voluntat de concebre una colònia de qualitat per part d’Eusebi Güell i la tutela de la fàbrica. Aquesta s’exercia a través d’un cert control sobre les accions que programava l’entitat. Així ens trobem que els primers dirigents de l’Ateneu són gent de confiança de l’empresa. La contrapartida positiva és que aquest ateneu està obert als corrents modernitzadors de l’època. L’Ateneu va acollir conferències, xerrades, mètodes gimnàstics, pedagògics… que en el seu moment eren avançats. Eusebi Güell era un burgès, sí, però il·lustrat. I tot girava al voltant del mateix: creia que la formació allunyaria els obrers de les males doctrines que corrien pel món, segons la seva visió.

Com es gestionava aquesta tutela?

L’Ateneu era portat pels mateixos obrers, perquè tot el poble estava vinculat a la fàbrica, però d’entre aquests, els que ocupaven càrrecs eren els més cultes, i això es notava en la programació. De fet hi havia molta autoorganització, i els obrers, malgrat les mancances que tinguessin, aprenien a gestionar fent funcionar l’Ateneu. Hi havia d’haver un tresorer, un secretari que omplís les actes… L’Ateneu va acabar essent una escola de formació, on fins i tot hi havia escola nocturna. A través de l’Ateneu acabaria arribant el cinema, els escacs, l’atletisme, el billar, el teatre, la sarsuela, el cant coral, la dansa… fins a la Guerra Civil.

Als anys trenta… Guerra Civil.

Després de la Guerra Civil, l’Ateneu passa a dir-se Unión Cultural, i des del 39 fins a inicis dels anys cinquanta no hi ha junta, i l’entitat passa a ser gestionada directament per la Falange, el partit únic, que tenia molt poc arrelament a la Colònia. Durant la guerra, els propietaris fugen a Burgos i els treballadors la col·lectivitzen, potser més per necessitat que per ideologia. En el fons, va seguir la història que va seguir el país. Quan se superi aquest període, arriba el trencament de l’aïllament, amb la televisió i els 600, i després el tancament de la fàbrica, amb la crisi del tèxtil dels anys 70. Era impossible tornar enrere, l’Ateneu deixa de ser el lloc de referència i la població es desplaça a Sant Vicenç dels Horts o a Sant Boi, que acaba exercint de pol de la zona.

On acaba el patrimoni que havia cultivat Eusebi Güell?

Primer es va tancar la fàbrica, després es van vendre les terres als pagesos, les cases als treballadors i, finalment, es traspassen tots els serveis a l’Ajuntament. Fins al tancament de la fàbrica, tot el municipi anava lligat a la sort d’aquesta a cada moment, una situació que es produí a totes les colònies. Si la fàbrica anava malament, la colònia també.

Tornant enrere, poc després del moment fundacional de la Colònia Güell, hi passa una cosa inesperada que la diferenciarà per sempre, absolutament, de totes les altres colònies industrials. De sobte, una sèrie de genis del modernisme català l’omplen d’edificis singulars que avui constitueixen el patrimoni material del municipi. Parlem de l’aparició d’Antoni Gaudí i els seus deixebles.

Per mi és indiscutible que Antoni Gaudí era un geni. Però probablement no hauria pogut fer res sense Eusebi Güell al darrere, un personatge que està literalment forrat segons els estàndards de la seva època. Tanmateix, era un burgès il·lustrat, i aquest és el toc diferencial. Només així s’entén que es dediqués a fer de mecenes d’Antoni Gaudí. A Gaudí se’l valora molt ara, però en el moment de la seva graduació com a arquitecte, i després de suspendre un primer cop, el president del tribunal en donar-li el títol deixa escrit: «No sé si acabem de nomenar un geni o un boig». Això ens indica que, en aquell moment, Gaudí era com a mínim qüestionat, i amb raó. El que Gaudí feia en aquell moment era molt estrany, ningú no concebia, per exemple, façanes que no fossin rectes. Però insisteixo, no hauria pogut fer tot el que va fer sense Eusebi Güell darrere.

El resultat és formidable, malgrat que Gaudí, personalment, només es va dedicar a l’església.

Els edificis singulars que trobem a la Colònia Güell estan fets per deixebles del mestre, dels quals en destaquen dos: Francesc Berenguer i Joan Rubió i Bellver, la resta foren arquitectes del mateix corrent modernista. El resultat són cases que potser no tenen res a veure amb la que tenen al costat, un conjunt heterogeni, però a la vegada harmònic, que simbolitza el gran valor estètic de la Colònia: carrers amples, cases grans, tots els serveis necessaris… Gaudí sí que es reservarà la construcció de l’església, probablement pressionat per Güell, l’eina bàsica de control social i moral. Amb la mateixa voluntat d’aïllament del propietari de la fàbrica, es construeix també una escola amb un mètode d’ensenyament avançat que acaba formant un dels tres vèrtexs de la Colònia: fàbrica, escola i església. Sense les proves realitzades a l’actual cripta de la Colònia Güell, la Sagrada Família no hauria estat possible. Malauradament, els hereus d’Eusebi Güell eliminaran el mecenatge durant els anys 1914-1915, però aleshores Gaudí ja estarà plenament abocat a la Sagrada Família.

El 1892 es construeix l’Ateneu, una de les primeres coses que comencen a funcionar a la Colònia, dos anys després de fundar-se.

Correcte, la plaça on se situa l’Ateneu està al bell mig de la colònia. En aquell moment només hi havia tres carrers construïts, i la plaça se situava al centre, el mateix lloc on s’alçarà el 1934 el monument a Eusebi Güell. L’Ateneu Unió consta de tres edificis en un. Hi ha la part d’un edifici de dues plantes, que és la part de bar i cafè i de despatxos, oficines, el lloc on es feien concerts de música i de petit format —aleshores la part del teatre i on també es va fer cinema, o les dues coses alhora—. Finalment el pati o la terrassa on s’havia fet patinatge artístic, concerts a l’estiu, i altres coses. Des del punt de vista cultural i educatiu en general, l’Ateneu era un centre avançat i progressista, la qual cosa, venint d’un burgès, era estranya, o potser no tant, perquè la relació amb Gaudí també anava per aquí.

125 anys després, l’edifici de l’Ateneu, potser no és el millor pel que fa a l’estètica en comparació amb els edificis singulars de la Colònia, però podríem afirmar que, com a patrimoni immaterial, estem parlant de l’indret més valuós de tota la Colònia Güell?

Sí, bé, també hi ha d’altres entitats com el Centre Parroquial Sant Lluís, el que abans era l’Economat, que avui exerceix funcions de museu i centre d’interpretació de la Colònia Güell, però jo diria que el gran lloc de trobada popular segueix essent l’Ateneu Unió, sense cap mena de dubte. Recordem que està situat al centre i això ho facilita encara més. Jo diria que el gran mèrit de l’Ateneu Unió com a entitat ha estat mantenir-se en els temps, alts i baixos inclosos. El 1932 es van canviar els estatuts per poder permetre mítings polítics dins l’Ateneu, després ve la Guerra Civil i el control de la Falange elimina la Junta, perdent-se el caràcter associatiu i representatiu de l’entitat. Dels anys cinquanta als seixanta hi ha un altre període d’esplendor fins a la següent crisi amb el tancament de la fàbrica. I, finalment, a partir dels vuitanta amb els ajuntaments democràtics, l’Ateneu Unió torna a emergir, no només per mantenir-se, sinó que torna a esdevenir un centre de referència, fins avui. I el futur… no està escrit encara!

 

 

Deixa el teu comentari