Quim Masferrer: “Formo part de la comissió de festes del poble, on som dos: l’alcalde i jo”

Quim Masferrer
Entrevista a l’actor i comunicador, en el Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei
Revista ATENEUS 28

Text: Víctor Porres / Fotos: Toni Galitó

Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) és actor, director, guionista i presentador de TV. Podria haver seguit la tradició familiar i regentar un dels restaurants més antics de Catalunya, però, com es pren l’humor molt seriosament, va decidir ser artista. Va començar fent teatre amb Els Pastorets del Teatre Centre d’Arbúcies i aviat va muntar una companyia per amenitzar actes a l’institut. Amb Teatre de Guerrilla, ha escrit, dirigit i interpretat Teatre Total, Som i serem, El directe, EEUUropa i Fum; i en solitari, El Xarlatan, Temps i Bona Gent. Ha rebut el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes com a autor teatral i el Premi Ondas pel programa El foraster (TV3).

De petit havies format part d’alguna associació cultural o esportiva?

El meu poble és tan petit que no tenim ni associacions, però sí que és cert que amb el pas dels anys s’ha consolidat molt. Jo mateix formo part de la Comissió de Festes de Sant Feliu de Buixalleu, on som dos: l’alcalde, Josep Roquet, i jo. De petit, el meu vincle no era amb Sant Feliu, sinó amb Arbúcies, que és el poble gran del costat. A Sant Feliu, no hi havia nens, els únics nens érem la meva germana i jo, i la vida la fèiem a Arbúcies. Allà anava a l’escola, allà vaig començar a fer Els Pastorets i allà vaig començar a jugar a futbol. De fet, jo tinc casa a Arbúcies perquè és com el meu poble.

Fa molt que formes part de la Comissió de Festes del teu poble?

Fa quaranta anys que hi soc! De fet, ara estic intentant buscar relleu per a la comissió, però ni hi ha manera! A més, la Festa de Sant Feliu, com cau el primer diumenge d’agost, coincideix amb dates de bolos i no hi puc ser-hi mai. És a dir, muntes la festa i després no hi ets. Tampoc és que la festa sigui complicada d’organitzar: prepares una cosa per als nens, una cosa per als grans i una missa en honor al Sant amb aperitiu popular.

©ToniGalitó

‘Jo m’agafo l’humor molt seriosament’

Quan vas decidir que volies ser artista?

Jo no vinc d’una família amb tradició en les arts escèniques: el meu avi era pagès, el meu pare també, la meva mare era cuinera del restaurant familiar… La pista de la meva vena artística me la va donar la senyoreta Carmina, que havia estat la meva mestra de petit, quan ja de gran va venir a veure’m al teatre i em va explicar una anècdota, on jo situo els meus orígens. Em va dir que quan jo tenia vuit anys ens van portar, als de la meva classe, a veure una obra de teatre escolar i, quan va acabar la funció, vaig anar a buscar aquesta mestra i li vaig preguntar si allò que havíem vist era un «ofici». És que, clar, jo coneixia els oficis de pagès, cuiner, metge, fuster, botiguer…, és a dir, oficis convencionals i, segurament, aquell dia alguna cosa es va moure dins meu perquè als vuit anys em plantegés que podia anar pels pobles guanyant-me la vida pujant als escenaris i fent riure la gent.

I els orígens de la teva habilitat còmica? Eres el graciós de classe?

No, no! No era el típic imitador de profes, soc dolentíssim imitant. A l’institut vam crear la primera companyia de teatre amb tres companys més, que es deia Gags a Sac. Ens oferíem als instituts per fer les animacions al Nadal, la Setmana Blanca, la Setmana Cultural… Allà se’m va despertar una miqueta aquesta cosa de comunicar. Llavors va ser quan em va atrapar l’humor. L’humor ens ha de fer lliures. La vida sense humor seria una autèntica tragèdia. Volia explicar coses a través del sentit de l’humor. Després em vaig anar fent gran i tot es va anar consolidant, canviant de companyia, però sempre considerant l´humor com una cosa molt seriosa. A vegades sembla que sigui la germaneta petita de les arts escèniques, però amb l’humor es poden dir coses molt grans. A l’època medieval, el bufó era l’únic que se’n podia fotre del rei. Tenim referents destacats de gent molt crítica i de grans comunicadors que ho feien a través de l’humor, com el Pepe Rubianes. Jo m’agafo l’humor molt seriosament.

Vas tenir cap tipus de formació acadèmica?

Vaig acabar COU i vaig estudiar Turisme a Girona, bàsicament perquè no sabia què estudiar. Fins i tot desconeixia que hi hagués un Institut del Teatre. Vaig fer Turisme perquè volia estudiar Empresarials. Sempre he considerat que amb 17 anys et facin decidir el què has de fer amb la teva vida professional després és una temeritat terrible. Vaig escollir Turisme perquè teníem el restaurant familiar, que ara porten la meva germana i el meu cunyat. M’agradava aquesta cosa del turisme social i, davant del dubte de no saber el què, em vaig decidir per aquest camí. Era el més coherent de totes les coses que podia arribar a estudiar. I, mira, ara faig un programa de televisió que em dedico a anar pels pobles, ja saps: el saber no ocupa lloc. I, a nivell d’arts escèniques, m’anava apuntant a tot el que podia. Ve Jango Edwards a Barcelona?, doncs cap allà que me n’anava. Que a Girona feien un curset de clown?, m’apuntava. Entre això i els bolos que fèiem amb la companyia de teatre -que no paràvem de fer shows, pregons a les festes majors i “tinglados”- es van a anant formant les taules per a més endavant dedicar-me professionalment a això.

En aquest sentit, quin valor li dones al teatre amateur com a aprenentatge per després dedicar-te al teatre professional?

Li dono un valor molt gran a aquest teixit tan important que tenim a casa nostra. Molts grans actors i actrius van començar fent teatre amateur. L’Institut del Teatre ha suposat la professionalització de l’ensenyament, això vol dir que a vegades surten actors que semblen tallats amb el mateix patró i, en canvi, a l’amateurisme la figura del director o directora és molt important. A un lloc ho feien d’una manera i a un altre, d’una altra. Això generava una riquesa i una diversitat d’on sortien talents incommensurables. És més, està ple d’actors i actrius amateurs boníssims, i amb una professionalitat que no té res a envejar als que ens guanyem la vida amb això. El que passa és que la vida a vegades els porta cap a un altre costat. Però el teixit de teatre amateur és brutal.

©ToniGalitó

‘Al futbol hi havia la rivalitat davant l’adversari i al teatre guanyàvem tots’

Com et vas enganxar al teatre?

Jo jugava a futbol i feia teatre amateur a Arbúcies. Llavors va haver-hi un moment a l’adolescència, amb catorze o quinze anys, que jo coneixia l’ambient d’un vestidor de futbol i el d’un camerino. No podien ser dos mons més diferents. Olor de rèflex, a talcs… A un lloc parlàvem de trencar-li les cames a un rival, «que la pilota passi, però el tio no». A l’altre parlàvem de silencis, del públic, la quarta paret. Una era la part humana més animal i l’altra era comunicar. Mira que jo era bo jugant a futbol com a davanter-centre, però em va acabar atrapant aquesta altra cosa, és a dir, vaig triar comunicar en lloc d’anar a estomacar el rival. Al futbol hi havia la rivalitat davant l’adversari i al teatre guanyàvem tots.

Qui era Manel Planchart?

Jo vaig fer Els Pastorets al Teatre Centre d’Arbúcies, que és on vaig descobrir el teatre amateur de la mà del Manel Planchart, un actor històric d’Arbúcies. Amb ell vam tenir xerrades molt intenses. El Manel era el drapaire del poble, recollia els cartrons, les ampolles de vidre, el ferro, que després venia. I tenia la seva gran afició que era el teatre. Era un actor incommensurable. Després de veure’m a mi fent teatre professional i fent El foraster, un dia em va dir: «Veig en tu el que a mi m’hagués agradat fer». Va morir gran, amb quasi noranta anys.

Quan et vas decidir dedicar-te al món del teatre, vas tenir el suport familiar?

Va costar molt amb els meus pares. Tot estava predestinat a què jo portés el negoci familiar. La setena generació de restauradors. Estem parlant d’un dels restaurants més antics de Catalunya, ens remuntaríem al 1867. I que jo, de cop i volta, declinés seguir amb aquesta tradició, doncs els va costar. Al meu pare li va costar, no només no seguir la tradició, sinó posar-me en el món de la faràndula. La meva mare va ser més comprensiva i va intentar rebaixar la tensió familiar. Vaig entendre que el meu pare no m’entengués i això està bé. Ell ve d’una altra època, seguia una tradició en la que guanyar-te la vida era la prioritat número u, independentment de si t’agradava o no; eren un altres valors, venia d’una postguerra. “T’ho posem tot molt fàcil perquè tiris endavant i dius que no?” Segurament és una de les coses més intel·ligents que he fet a la meva vida, no n’he fet gaires més. No vaig marxar de casa, em vaig quedar aguantant per la família i crec que ara el meu pare és el meu fan número u. Van ser moments de molta tensió, però estic molt content de la meva decisió. No tenia res. Vaig passar tres o quatre anys sense guanyar-me la vida, tot era molt complicat. Jo anava a casa i el meu pare em deia: “Què? Ja tens nòmina?” i jo responia: “No, aquest mes no, el passat tampoc, però sembla que el mes que ve hi ha una animació, a veure si cobrem alguna cosa”. Per sort, després tot va anar molt bé i vam fundar Teatre de Guerrilla. A vegades les coses es veuen molt fàcils “a toro pasado”, però crec que en aquell moment vaig ser molt valent. Només hi ha una vida, doncs anem a per totes amb allò que t’agrada, encara que no sigui fàcil.

Quins valors destacaries dels ateneus?

Cal reconèixer la importància de l’associacionisme a l’hora de fer coses en comunitat, allò d’aconseguir coses junts que, per separat o individualment, no podries. Els ateneus van molt més enllà del que fas. Uns fan teatre, altres fan corals, però l’important és que hi ha un grup de gent que es troben un cop per setmana per passar unes hores junts, per explicar-se coses, per no estar sols. I per adonar-se que junts poden fer una obra de teatre espectacular que no podrien portar endavant sols. Els ateneus són això, la celebració de trobar-nos, que ens passin coses. A més, en un terreny molt especial com és el de la cultura. L’excusa per trobar-nos és la cultura. És fomentar l’esperit crític. Que a tu t’agradi molt una obra de teatre i al del costat gens. La cultura fa que la gent es senti viva. Fixa’t que els règims autoritaris el primer que fan és carregar-se la cultura. No volen que la gent opini, ni tingui esperit crític, ni que hi hagi debats.

Quin sentit tenen les relacions presencials en un món cada cop més digital?

És cert que els models estan canviant i ens ha aterrat una història que és la globalització. Ara pots visitar les Illes Seychelles des de casa, amb el Google Earth. Hi ha qui diu que la globalització és positiva i qui diu que és negativa, que aniquila la diversitat. El que sí que és veritat és que els homes, l’espècie humana, necessitem aquestes comunitats. Potser seran virtuals, com la comunitat de Twitter, on estem pendents de veure quants seguidors tenim i quants “m’agrada” tenen les nostres publicacions. Tot i això, jo soc dels que penso que el fet de trobar-nos, el fet de tocar-nos, de veure espectacles en viu, de moment no hi ha res que l’hagi suplantat. La prova és que, si venen Coldplay, aquí ens fotem d’hòsties per anar-los a veure. Tu vols ser allà i després dir “jo hi era!”. Exhaurim entrades pels espectacles en directe perquè la gent vol anar i respirar el mateix aire que els que estan a dalt de l’escenari. Per tant, aquest tipus d’experiències són tan humanes que perduraran.

©ToniGalitó

‘Exhaurim entrades pels espectacles en directe perquè la gent vol anar i respirar el mateix aire que els que estan a dalt de l’escenari. Aquest tipus d’experiències són tan humanes que perduraran.’

Teatre de Guerrilla us definíeu com a companyia de teatre independent. De què depèn una companyia de teatre independent?

D’ella mateixa (riures). No sé per què es diu justament així, perquè no entenc una altra manera de fer-ho. Suposo que era per diferenciar-se d’altres companyies com les del Lliure o del Nacional. De cop i volta, una gent que no depèn de ningú, que és lliure, que pot dir el que vulgui. I nosaltres vam néixer amb aquest esperit. Una gent de poble, que podíem fer teatre professional des del poble, amb el nostre accent i la nostra manera de declamar, que a vegades sembla que tot s’hagi de reconvertir, perquè, si no, ja no ets professional. Vam néixer amb aquest esperit de rebel·lió, per això ens vam dir Teatre de Guerrilla. Ja sabem que tot costa, però nosaltres vam ser guerrillers i vam lluitar per aconseguir-ho. Vam trobar un nínxol de mercat que no sabíem que hi era. Van ser vuit espectacles amb què vam girar moltíssim. I tot això sent fidels amb el nostre nom, Teatre de Guerrilla. Fem teatre? Sí. Però és un teatre molt concret. I mira, va durar dotze anys.

Arramblàveu amb tot: el món rural, el teatre, el folklore… Com va ser rebuda la companyia en aquells inicis?

Al començament ens sentíem molt rebels, però de seguida ens vam adonar que fèiem una cosa molt xula. Ja amb el primer espectacle ho vam notar. Era un espectacle molt boig amb una forta crítica cap a una estructura molt tradicional, que queia en uns paranys ridículs. Vam dir, «Anem a posar el dit a la llaga», i anàvem a llocs que estaven plens d’aquest tradicionalisme. I la gent era com «Hi-hi, ha-ha, però ens l’estan fotent». Ja al principi va aparèixer un component popular que vam ser prou intel·ligents com per incorporar-ho. Aquí ens vam adonar que no estàvem fent un teatre per a quatre matats, una cosa elitista. No, era el teatre per al poble. Shakespeare era del poble, però després va arribar una manera de fer que era anar al teatre i no entendre res, i ens havia de semblar bé. El teatre s’ha d’entendre! La clau per nosaltres va ser posar aquest component popular. No dic que ho féssim de manera premeditada. Nosaltres vam posar una voluntat perquè allò arribés al màxim de gent possible. I això va permetre que un dia estiguéssim amb el nostre espectacle al Festival Internacional de Sitges i que l’endemà estiguéssim a l’envelat de Sallent. I que un altre dia ens programéssim a l’Artenbrut de Barcelona i, el dia següent, a la plaça d’un poble de dos-cents habitants. I funcionava igual als dos llocs. Per a mi, aquesta va ser la clau.

Com vas reaccionar quan et van coincidir el Premi de l’Institut d’Estudis Catalans com a autor teatral?

Jo desconeixia que existís aquest premi i va ser com una sorpresa que fos tan important. Després es va deixar de donar, igual no era tan important (riures). Crec que va ser una aposta molt valenta per part de la institució, sobretot pel tipus de texts que estaven reconeixent. Sempre he considerat que jo vomito, no escric. Soc dels que, quan comencem a assajar, està amb un boli i un típex perquè les coses bones surten allà. Llavors, aquella manera tan visceral d’escriure i de fer era perquè havíem de prémer molt fort. Havíem de demostrar que no érem flor d’un estiu. Érem joves i volíem fer evident que podíem guanyar-nos la vida amb això. Molta pinya i molt d’equip.

Era un reconeixement molt important a la teva feina.

Sí, però em va passar una cosa… El premi ens el van donar al Palau de la Generalitat i me’l vaig deixar sobre una taula durant el pica-pica. L’endemà em van trucar des de la Conselleria de Cultura dient-me que me l’havia oblidat.  A la festa, van venir els meus pares, la companyia i tot l’equip i jo pensava que l’havia agafat algú de l’oficina i vaig marxar sense el guardó.

Tu vas ser l’artífex del Supermercat de Teatre de Catalunya. Era una idea molt bona per fer arribar teatre de qualitat arreu del país. Per què va durar tan poc?

Com moltes vegades, per temes polítics. Nosaltres vam presentar aquest projecte, amb aquest component popular que té la paraula ‘supermercat’ en referència a la compravenda, que aquí hi ha de tot. Vam fer les dues edicions gràcies a l’entesa que vam tenir amb la Diputació de Girona, que ens va donar molt de suport. Després va haver-hi eleccions, es va canviar el cap de la Diputació de Girona i la persona que va entrar s’ho va carregar perquè la seva afinitat amb la cultura era zero. Era una xarxa molt interessant i hi sortíem guanyant tots: els pobles, perquè tenien espectacles; les companyies, que podien programar; el públic… Al meu poble van venir Animalario, amb l’obra Alejandro y Ana: lo que España no pudo ver del banquete de la boda de la hija del presidente, amb Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Javier Gutiérrez. Va ser una actuació única a Catalunya i la van fer al pavelló de Sant Feliu: sis-centes persones de públic a un poble de set-centes. Una cosa acollonant! Però es va acabar a causa d’un polític l’afinitat del qual amb la cultura era zero. Quants regidors aspirants a Urbanisme han acabat a Cultura?

©ToniGalitó

‘Quan compartim, sortim guanyant tots’

Cal reivindicar més el teatre que es fa fora de Barcelona?

Aquest «de guerrilla» en bona part venia d’aquí. El nostre local d’assaig era una antiga escola en desús de Sant Feliu. Nosaltres volíem fer espectacles que fossin vistos a tot el país. I ho fèiem des del poble. No necessites estar a la ciutat per fer teatre. Estem parlant de llibertat, de comunicar. És cert que el nostre referent més proper era Girona, l’Escola de Teatre de Girona, l’associacionisme de companyies de teatre gironines, però després t’adones que no cal. I ara hi ha gent que està dirigint multinacionals des d’un poblet de cent habitants al Pirineu. Pots fer qualsevol cosa des de qualsevol lloc. A Teatre de Guerrilla érem molt peliculeros amb tot això i, quan anàvem a Barcelona a actuar, era com si anéssim a cometre un atemptat. Arribàvem i marxàvem a tota velocitat. Si podíem, menjàvem en un restaurant de carretera, per no passar més temps del compte a la ciutat. Teníem una cosa de «banda» que era molt xula.

Als teus shows la gent riu molt, però també s’emociona. Alguna vegada t’ha passat que l’emoció era tan gran que ha costat tornar a l’humor?

I tant! Tot el que fas és un work in progress, és el resultat del que has anat fent. És el que passa a la vida també. Recordo que el primer dia que gravàvem el programa El foraster jo estava buscant una situació d’humor i ens vam trobar amb una situació que no era gaire humorística i no sabia gestionar-ho. Aquell senyor m’estava parlant d’una cosa seriosa que li va passar i jo no sabia què fer amb allò. Jo soc humorista, tenia una necessitat de buscar humor a tot. I recordo dir-li al director del programa, el Xavi Morral, «Tio, tinc un problema». Llavors vaig buscar a dins meu: «Què fas quan un col·lega t’explica una cosa semblant? Doncs, l’escoltes i deixes que la situació flueixi». Llavors vaig veure que El Foraster no és un programa d’humor, és un programa de sentiments. És compartir històries. Però és cert que em va costar tot un procés aprendre a rebre tot allò de la gent que no venia pel costat de l’humor. Una de les claus del programa és aquesta, passes d’una emoció a una altra en dos minuts. Però ara estic la mar de còmode.

El teu actual espectacle, Bona gent, és una mena de catarsi col·lectiva. Creus que la gent aprèn coses durant la funció?

El que sí que et puc dir és que, quan compartim, sortim guanyant tots. Hi ha una cosa molt maca de quan vaig fer temporada al Victòria. El cap de sala em va dir: «Tio, em fas anar malament». I jo: «Què passa?». I ell: «Res, que quan aquí ve El Mago Pop o qui sigui, l’espectacle s’acaba i la gent se’n va cap a casa. Amb tu es queden xerrant aquí al hall, tio. Clar, com s’han conegut a la funció… Jo el que vull és tancar la persiana i marxar cap a casa!». I jo: «Doncs, a mi m’agrada molt!». Insisteixo, quan comparteixes, sortim guanyant tots. Quan rius, les alegries es multipliquen. Tu pots veure una posta de sol al·lucinant i pots gaudir-la sol i ja està bé. Però si estàs al costat d’una persona a qui estimes, sigui la teva parella o uns amics, és una experiència col·lectiva meravellosa. Com compartir una final de la Champions i liar-la.

Portes a les espatlles unes 10.000 funcions. Sumant-les totes, són com 27 anys actuant cada dia o 400 dies estant les 24 hores sobre l’escenari. En tot aquest temps ocupat, has trobat a faltar alguna cosa?

Home, vist així, la xifra acolloneix. És molt temps, però tot se’m barreja. No hi ha cap dia que jo no entri a un teatre, miri als companys que porten quatre hores muntant-ho tot i no pensi “tot això ho estan muntant per  a tu”. És heavy, eh? Se’m posa la pell de gallina al pensar això. O, quan rodem un capítol d’El Foraster i arribem a un poble, se que ja ha estat un equip de producció uns quants dies treballant. Tinc molta sort de poder-me guanyar la vida amb el que m’apassiona, pura adrenalina.

Tu que has anat a molts llocs del país, tant amb El Foraster com amb els teus espectacles, creus que ser de determinat lloc et condiciona el caràcter?

Sí, segur que sí. On vius, tant geogràficament com climatològicament, t’ha d’influir. Oymyakon és el poble més fred del món i ahir estaven a quaranta-vuit sota zero. Per força han de ser diferents que els de les Seychelles. Això t’ha d’afectar, tio. Si parlem de Catalunya, és evident que la gent del Pirineu, amb tot el fred, segurament és gent més tancada i que els de les Terres de l’Ebre, amb la bonança i la llum són diferents. Quinze dies sense veure el sol a la Plana de Lleida, t’ha de marcar. I el vent de l’Empordà, també. El clima a les zones rurals, l’estar pendent del temps on una pedregada et pot arruïnar la collita, doncs és diferent  que si estàs treballant a una fàbrica de l’àrea metropolitana, que ja pot ploure. En tot cas, et preocupen altres coses, com els sindicats o les mesures de seguretat laborals. Tot això ens curteix i ens fa diferents. Evidentment, aquí som diferents dels de la Patagònia, però, en el fons, som humans i ens preocupen les mateixes coses.

©ToniGalitó

‘Sempre hi ha algú que confon la llibertat amb no respectar el dret dels altres’

Tant en la gravació d’El foraster com en les gires dels teus espectacles, has voltat per tota Catalunya i has actuat en teatres de totes les mides i estètiques. T’ha sobtat trobar-te alguna “perleta” de teatre dins de l’edifici d’un ateneu?

Sí, sí! Hi havia una època en la que jo anava gairebé a la caça d’aquests espais, començant pel meu poble. Hi havia un teatre a la carretera d’Arbúcies, que ja no existeix. Hi havia el centre parroquial i un altre teatre. Aquestes coses del teatre dels nobles i el teatre dels treballadors. Un dia vaig anar als propietaris del teatre, que eren els propietaris dels carrossers d’Arbúcies de tota la vida, i els vaig dir, “sis plau, podeu obrir? Se que aquí hi ha un teatre”. I, entre altres coses, a tall d’anècdota, em vaig quedar que només hi havia lavabo de senyores en aquell teatre. Ho vaig preguntar i em van dir “és que els homes pixaven al carrer”. Tant de bo hagués viscut aquell ambient! En una altra ocasió em van ensenyar el que havia estat l’antic Teatre Principal d’Eivissa i, on havia l’escenari antigament ara era un galliner, hi havien gallines. I vaig preguntar si podia seure una estoneta. El pati de butaques estava ple de pols i vaig seure per mirar les gallines que venien, em miràvem, marxaven… I jo pensant: “aquesta és una obra de teatre extraordinària, collonuda”.

Cal posar límits a l´humor?

L’humorista, no. En tot cas, qui ha de posar límits és el que l’ha de gaudir, és a dir, l’espectador. Si jo vaig a veure alguna cosa al teatre i no m’agrada, doncs me’n vaig. Adeu!

Tu tens algun tema sobre el que no vols fer humor?

Jo faig servir el sentit comú, hi ha coses que directament no em surten. Fer humor sobre gent vulnerable no em surt, per exemple. Jo puc deixar de seguir algú si m’incomoda el que fa. Però estem parlant que l’escenari és un espai de llibertat i, per tant, no es poden posar límits. Que cadascú faci el que vulgui. És l’espectador el que ha de dir “fins aquí!”. Hi ha un humorista, Gilbert Gottfried, que una setmana després de l’atemptat de les Torres Bessones va fer un acudit sobre això. I el públic va començar a cridar “Massa aviat!”. Els espectadors venien a dir: “Igual t’ho comprem d’aquí deu anys, però encara ho hem de pair”. Potser igual havia algú entre el públic que havia perdut un fill a l’atemptat. Aquell humorista, legítimament, va llençar allò, però va ser el públic el que li va dir prou.

Un dels aspectes que valores especialment de la teva professió és tenir la sensació de llibertat absoluta, que pots dir el que vulguis. Fora de l’escenari també et sents lliure?

Sí, però també és cert que vivim en comunitat i hi ha d’haver unes pautes per poder-nos relacionar entre nosaltres. Sempre hi ha algú que confon la llibertat amb no respectar el dret dels altres. Això no és llibertat. «Com soc lliure, li cremaré la botiga a aquesta senyora.» Doncs això no és llibertat. Segurament, si em dedico a aquesta feina és per la sensació de llibertat que em dona seure davant d’un foli en blanc i escriure alguna cosa. O quan em planto dalt l’escenari. Els que ens dediquem a aquesta feina no podem tenir por a dir el que volem perquè resulta que hi ha uns límits. Jo em poso els límits del meu propi sentit comú. No em sento còmode davant segons quines coses.

El teu pare et va dir que havies d’anar als pobles a aprendre, no a ensenyar. Vist amb perspectiva, què has après dels pobles?

De la gent, molt! A cada entrevista ­—o, més bé, xerrada— que tinc, apareix el verb ‘aprendre’ pel mig. T’enriqueixes. Jo sempre dic que arribo als pobles amb el maleter vuit, però marxo amb el maleter ple d’experiències i coses que no són tangibles. Les coneixences ja ocupen espai. Vas als pobles, comparteixes amb gent i aprens amb ells. És gratificant la sensació de continuar aprenent.