Adelaida Moya: “L’Administració ha d’acompanyar i no destorbar gaire”

Adelaida Moya
Entrevista a la directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural
Revista ATENEUS 28

Text: Víctor Porres / Fotos: Eric Tafalla i Toni Galitó

La responsable de Cultura Popular parla de la implicació de l’associacionisme en lleis com la dels drets culturals i la del patrimoni cultural immaterial. També assenyala la necessitat de trobar fórmules publicoprivades per reformar els edificis dels ateneus.

Què destacaries d’aquest any i mig que portes en el càrrec?

El balanç és positiu. És un càrrec molt agraït des del punt de vista personal. Fas molts quilòmetres que et permeten conèixer realment tot el teixit associatiu en l’àmbit de la cultura popular, que és riquíssim i variadíssim, de molts indrets diferents. I la veritat és que és molt gratificant i molt interessant. La part negativa és que, a vegades, com a administració, no pots donar la resposta més adequada o la que la gent espera. És molt important escoltar i la Direcció General de Cultura Popular et permet escoltar moltíssim. Són molts interlocutors i això et permet tenir els peus molt al territori, perquè això és essencial i així pots treballar conjuntament. Jo sempre dic que l’administració ha d’acompanyar i mirar de no destorbar gaire, sobre tot en aquests processos d’entitats que fa segles que funcionen. Per tant, es tracta d’acompanyar, ser-hi quan fas falta i també quan no fas falta. És important respectar aquests equilibris que s’han de saber mantenir. Segur que no sempre els mantenim, però ho intentem. Aconseguir un diàleg fluït i directe. Ja he vist que la gent no té por de dir-te les coses i, això, és fantàstic. També quan no podem recolzar un projecte, o en la seva pròpia totalitat, ens trobem amb una postura molt comprensiva per part de tot el teixit associatiu i de tot el món de la cultura popular, que són fantàstics.

Fa un any, vas situar com un dels principals reptes de la Direcció General l’impuls de la llei del patrimoni cultural immaterial de Catalunya. En quina fase es troba aquest projecte?

Va avançant a ritme de llei, a vegades de forma desesperadament lenta. I ho ha de ser perquè, si volem que la llei sigui útil i eficaç en la seva aplicació, s’ha de fer bé. Tot just ha acabat el període de recollida de les al·legacions, que ara estan en exposició pública. Després haurem de començar tot el procés de redacció de l’articulat. Tot això haurà d’anar acompanyat d’una sèrie de memòries. Tot molt farragòs a nivell tècnic, econòmic i jurídic. I anem passant etapes, sempre ben atents de mantenir la interlocució per qui tingui alguna cosa a dir, per anar recollint el que la gent espera d’aquesta llei sobre el patrimoni cultural i material del país. De fet, és una llei important i una llei esperada. Hi ha una part del patrimoni d’aquest país que és indiscutible: l’immaterial, l’etnològic, que no deixa de ser el patrimoni del poble, de les classes populars; el patrimoni d’aquella gent que no és la que escriu la història i que, per tant, era urgent desenvolupar la llei. Per això, hem decidit tirar-la endavant, a banda d’una llei que s’està començant a treballar que és la del Patrimoni Cultural Català. Com que la del Patrimoni Immaterial abasta una part més concreta i ja tenia uns treballs previs que estaven molt avançats, hem decidit tirar endavant aquesta perquè, per temps, anirà més ràpid que la del Patrimoni Cultural. Un cop la llei del Patrimoni Cultural estigui acabada, evidentment el Patrimoni Immaterial va allà dins i, de fet, ho farem en el moment de redacció de l’articulat de processos fins que s’aprovi la llei. Treballarem de manera articulada amb el Departament de Patrimoni Cultural i l’objectiu és poder enllestir-ho abans que s’acabi la legislatura.

©EnricTafalla

‘A vegades, com a administració, no pots donar la resposta més adequada o la que la gent espera’

En quin punt està la revisió de la llei d’espectacles públics perquè es tingui en compte l’expressió col·lectiva utilitzant els carrers i les places com a escenari?

Ens està costant bastant. Va lligadíssim amb el concepte de cultura popular. De fet, l’escenari principal de la cultura popular són els carrers i les places. Per això, és la memòria de les classes populars, perquè el seu escenari natural acostuma a ser aquest, encara que també veiem cultura popular als teatres, als escenaris i als auditoris. D’aquí venien aquestes propostes. És un treball que haurem de fer amb Interior, Justícia i altres actors. Això retarda una mica el procés. Segurament és el que tenim menys avançat. Fa falta aquesta norma per regir els usos dels espais públics. Hauríem de tenir en compte que som un país en que l’espai públic actua com escenari de moltes festes. Es difícil trobar-hi un encaix, però l’objectiu de tractar la possible modificació de la Llei era aquest. Després han sorgit altres coses molt interessants també, com per exemple aquesta parada de màquines de l’inventari del patrimoni festiu i del catàleg de les festes patrimonials. Una aturada per revisar-ho i establir uns criteris molt clars, molt transparents, per afavorir el diàleg amb totes aquestes persones expertes que poden aportar elements nous per la catalogació de les festes. Tot això va lligat a la llei de patrimoni immaterial, que haurà d’establir quines són les figures que han de regir aquest coneixement del patrimoni festiu del país, del patrimoni etnològic, del patrimoni immaterial. Per tant aquesta parada s’ha fet per incorporar aquests criteris, perquè no quedi cap dubte.

Com es planteja la futura llei de drets culturals?

Aquesta nova llei és bàsica per la democratització de la cultura. Si partim de la base de què la cultura és un element essencial, que no tan sols és un element d’oci, sinó que té unes implicacions que van més enllà de l’oci, de cohesió social, de salut, de sociabilitat, de relació entre nosaltres, d’enriquiment, de formació… Si convenim que la cultura és un element essencial, el dret a l’accés ha d’estar garantit. Per tant, aquesta llei va en aquest sentit i estableix diversos criteris, defineix quins són aquests drets culturals i també, per una altra banda, tracta el tema de l’Estatut de l’Artista, les condicions amb les que poden tirar endavant la seva feina dins de l’àmbit cultural. Ara està en un punt interessant que és justament el de la participació ciutadana, per tant ara toca recollir tot allò que la ciutadania pugui aportar, que sempre és molt. I és el moment d’obrir aquesta mirada per no deixar-nos res a fora.

Quin paper tindrà l’associacionisme dins d’aquesta nova llei?

Jo penso que és bàsica l’aportació de l’associacionisme, igual que és bàsica l’aportació de molts altres col·lectius. Fa poc em van convidar al Parlament a fer una compareixença a la Comissió d’Estudi del racisme institucional i estructural, i allà i havien altres ponents, persones racialitzades nascudes aquí que demanaven el seu espai i la seva veu. A més, molts d’ells eren artistes, es dedicaven a la cultura i reclamaven també tenir la seva veu. En aquest sentit, l’associacionisme cultural té molt a dir perquè, durant moltíssims anys, unes de les portes d’accés a la cultura han sigut i són les entitats. I els ateneus són un gran exemple perquè toquen àmbits molt diversos: pots trobar des de cant coral fins a teatre, classes de dibuix, dansa, o moltes altres expressions artístiques. Penso que, fins i tot, els ateneus són un exemple de bones pràctiques en matèria de drets culturals. Cal donar valor a aquest sistema d’organització social que tenim al país, que, entre altres coses, s’ha focalitzat en la cultura i s’ha preocupat que tothom hi tingui accés, no només els que es poden pagar l’entrada del Liceu.

©ToniGalitó

‘Si els ateneus no hi fossin, els hauríem d’inventar’

Com definiries el paper actual del món ateneista?

Jo, dels ateneus, només puc parlar bé. De fet, com més els conec, més en sorprenen en positiu. Des d’aquesta creació de cooperatives d’habitatges que he sentit en algun ateneu o d’altres que he pogut llegir recentment, que encara no he pogut conèixer personalment, però que faré en algun moment, de subministraments energètics. Els ateneus són generadors, no només de cultura, sinó d’activitat social, de ciutadania implicada. Són un element que aporta, que és proactiu, no es queden seguts a la cadira, rondinant i queixant-se com està tot de malament. El que fan és utilitzar i posar en marxa ràpidament una cosa que tenim en abundància i l’hem de cuidar la societat catalana, que és la intel·ligència col·lectiva. Els ateneus són màquines de fer funcionar aquesta intel·ligència col·lectiva, per assolir objectius comuns, des dels més petits fins als més ambiciosos. Si els ateneus no hi fossin, els hauríem d’inventar.

En un món cada cop més virtual, creus que perilla la presencialitat en el moviment associatiu?

Vull pensar que aquests dos models no són excloents, haurem d’aprendre a conviure amb els dos i aprofitar totes les possibilitats que ens dona aquest món virtual juntament amb els beneficis que ja coneixem del món presencial. Ja sé que és un exemple molt fàcil, però, durant la pandèmia, al començament tots estàvem molt desesperats perquè no es podien fer reunions, tot ho havíem de fer via zoom, però, finalment, és una eina que hem anat incorporant en el nostre dia a dia i que sovint ens facilita les coses. Per tant, estem en un punt en què encara no hem acabat d’aprendre a utilitzar aquestes eines del món virtual o del món digital i que, segurament, si som capaços d’incorporar-les amb intel·ligència i aplicant-ne la mesura humana, que no pas la de la màquina, ens poden ajudar i hi hem de poder conviure.

I els usuaris acabaran suplint als socis de les entitats?

Jo penso que, en el moment en què l’administració pública, en comptes de parlar de ciutadania, va començar a parlar d’usuaris, va fer molt de mal. M’esgarrifava molt quan a Vilanova, la meva ciutat, es parlava dels usuaris de la platja. Quins usuaris? Tu compres una entrada per anar a la platja? Tu no ets un usuari de la platja, tu ets una persona que va a la platja. Canvia molt el concepte i penso que això ha fet mal a tot arreu, incloent el món de l’associacionisme. Hi ha gent que s’apunta a una entitat esperant que aquesta li presti un servei i les coses no van així.

©ToniGalitó

‘Hi ha gent que s’apunta a una entitat esperant que aquesta li presti un servei i les coses no van així’

Fa poc, et vam lliurar l’estudi de la FAC sobre les necessitats de rehabilitació dels ateneus catalans. Com creus que el govern català pot ajudar a portar a terme les reformes necessàries de les entitats per poder mantenir els projectes culturals?

Vam estar parlant amb la consellera que va visitar uns quants equipaments i va compartir algun moment de la visita amb el president de la Federació, que li va presentar aquest treball. Jo fa poquet que el tinc a la taula, no l’he pogut mirar a fons. Estem parlant d’edificis amb molts anys de vida, amb tota una sèrie de problemes pel que fa a l’adaptabilitat. Haurem d’analitzar quina ha de ser la resposta de l’administració a aquests problemes. Hi ha diverses vies, però el que és segur és que formen part del patrimoni del país encara que estiguin en mans d’una entitat. Ho haurem de tenir en compte. Alguns d’ells tenen teatres a l’interior que són una joia, una meravella. És preocupant quan estàs veient que en alguns llocs falten sales i, en canvi, hi ha teatres que no es poden acabar d’utilitzar. Hi ha causes molt diverses. Hi ha entitats que s’han tancat molt en elles mateixes, això també passa. O, a vegades, per qüestions de permisos, aquella sala no compleix amb el que la normativa mana i, per tant, no es pot utilitzar. Són recursos i hauríem de trobar la forma de col·laborar entre el públic i el privat. Segur que som capaços de fer-ho.

Quina valoració fas respecte a la salut actual de l’associacionisme cultural?

L’associacionisme cultural és tan immens i tan variat que és difícil fer un diagnòstic que serveixi per a tots. És tan ampli que et trobes de tot. És veritat que, després de la pandèmia, hi ha algunes entitats que els està costant recuperar socis, recuperar-los de manera activa. Hi ha qui s’ha donat de baixa, i hi ha que continua mantenint la relació però que ja no participa, o bé perquè prefereix quedar-se a casa o bé perquè ha trobat una altra forma d’activitat, perquè durant la pandèmia, a la que es van obrir les portes, la gent se’n va anar a fer esport, bàsicament. Han descobert altres interessos i han deixat de banda uns altres. A altres entitats hi havia una edat mitjana alta i molts d’ells han mort durant la pandèmia i per tant els hem perdut. Hi ha de tot. També hi ha entitats que s’han sabut reactivar o reinventar. Altres que s’han sorprès de la seva pròpia creativitat per mantenir les activitats setmanals a través de plataformes digitals i no han perdut el ritme. Hi ha un cas paradigmàtic que és el dels castells, on hi havia gent molt espantada pel que estava passant i pensaven que trigarien anys a recuperar-se i, si heu seguit la darrera temporada castellera, hem vist castells de deu, coses que no s’havien vist mai. És cert que no totes les colles estan iguals, però hi havia moltes ganes de tornar-hi.

L’evolució de les entitats al llarg de la història te a veure amb els reptes que la societat va marcant?

I la seva capacitat per adaptar-se. És el que té la cultura popular, és un element totalment mal·leable. És a dir, que té sentit en la mesura que és útil a la societat. Quan una cosa no és útil perquè no s’ha sabut adaptar a la societat en un determinat context, ha quedat relegada a una franja molt minoritària o s’ha acabat perdent, com el cas d’algunes festes que s’han deixat de celebrar. La cultura popular és un element viu i té aquesta capacitat per poder adaptar-se, però també hi ha la part que no ens agrada tant i és que pot acabar desapareixent. De totes maneres, també en surten de noves.

Com es planteja la campanya publicitària per a la promoció de l’associacionisme que esteu a punt d’engegar?

N’estem molt contents d’haver pogut donar resposta a una demanda que jo he sentit des que vaig arribar i que penso que ara té més sentit que mai. És una campanya amb dos objectius: per una banda, posar en valor l’associacionisme i el seu paper social i essencial a la societat i, per altra banda, recordar a la ciutadania que som un país d’entitats i que, per tant, tenen aquesta possibilitat. I, a través de l’empresa de publicitat i l’agència de comunicació que gestiona la campanya, ens està servint també per prendre una mica el pols de com es comuniquen les entitats. Perquè és una campanya que fem des del Departament, però no la volem fer sols. Necessitem que, perquè sigui realment útil i eficaç, el món de l’associacionisme ens digui quins canals cal prioritzar i en què hem de fer més èmfasi, i després ens ajudin a distribuir-la també. Mirarem d’adaptar-la perquè cada entitat pugui fer-se-la seva i pugui promoure-la als socis.

©ToniGalitó

‘L’associacionisme cultural és tan immens i tan variat que és difícil fer un diagnòstic que serveixi per a tots’

Fins a quin punt la cultura popular pot competir amb l’extensa oferta d’oci de la que disposen els joves avui en dia? Es manté un relleu generacional com solia ser en el passat?

El relleu generacional és complex. De totes maneres, a la darrera Fira Mediterrània vam fer aquella sessió habitual de posar la cultura popular davant d’un mirall per fer un anàlisi sobre què ens passa i què ens falla. I aquest any, justament, van sorgir exemples de bones pràctiques d’entitats que els havia funcionat el tema del relleu i, malgrat eren entitats que se n’havien sortit, totes insistien en una qüestió, que era la dificultat que ve donada per diverses causes, incloent-hi la de l’extensa oferta d’oci. La gent jove té una quantitat d’oferta a nivell de temps lliure que no saps com s’ho fan per triar. Està bé que tinguin molta oferta, però tenir-ne massa els perd. I l’altra dificultat tenia a veure en què, a vegades, des de les entitats s’espera que la gent jove entri en una organització i faci exactament el que s’havia fet fins aquell moment. Quan es parla de relleu generacional, s’ha de tenir molt clar que s’ha de fer amb la ment oberta. Permetre que la gent jove que entra en una entitat tingui el seu lloc i el seu protagonisme per poder proposar i poder tirar endavant coses. I, si s’equivoquen, que s’equivoquin. Que puguin projectar mirades i fer propostes que a nosaltres ni se’ns acudeixen. No passarà que algú de trenta o quaranta anys acabi d’entrar i vulgui ser president de la Junta. Cadascú ha de tenir la seva evolució. Jo, en aquest sentit, li trauria ferro malgrat que sí que és veritat que els joves tenen molta oferta. Fa un temps no la tenien i, per tant, aquest tema era més fàcil. Després també hi ha una qüestió d’arrelament. No és el mateix ser d’una coral, que d’una colla castellera o d’un grup de teatre amateur, però això va en funció dels interessos de cadascú.

El fet de viure en un moment en el que l’interès se centra especialment en les propostes de més actualitat i que tot caduca de seguida pot xocar amb el concepte de cultura popular, on les activitats són més arrelades i tradicionals?

Hi ha un procés de descobriment, a nivell artístic, de creadors molt joves que apropen la mirada. En els anys vuitanta o noranta, es descartava o no es considerava allò que era antiquat, però ara ha agafat un valor. Només cal veure la commemoració del cançoner, on han sortit propostes d’autors i músics joves. A la Fira Mediterrània, tenim un munt de propostes de ballarins, actors que fan una mirada, un gir, a veure què feien els avis. Com ho feien, perquè ho feien i com podem incorporar-ho al nostre llenguatge. Per part de l’associacionisme, hem d’ajudar també a què es doni aquest equilibri entre la tradició i els nous llenguatges.

Allò que dèiem que la cultura popular s’adapta i, alhora, representa el manteniment d’una herència i una tradició. Hi ha exemples de municipis que se n’han sortit molt bé. Jo sempre poso l’exemple de dues ciutats: Mataró i Granollers. Mataró ha recuperat la seva festa major de Les Santes i la gent jove s’hi volca, se saben las cançons. En el cas de Granollers, tenien una festa major desdibuixada i que queia en una època de l’any que no els anava bé per celebrar-la, i es van inventar la Festa dels Blancs i els Blaus basant-se en la tradició rajolera industrial que havia a la ciutat. Anem a adoptar allò que ens serveix i mirem d’adaptar-ho a la nostra realitat. I això dona un punt d’esperança, perquè sembla que sempre posem el focus en la part negativa.

Creus que seria viable la creació d’un “hub cultural” on convergissin les federacions i altres col·lectius culturals catalans, tant professionals com no?

Tot el que sigui posar en comú té sentit per a mi. Tot el que sigui intercanviar, debatre, conèixer sempre és positiu. Quan creuem la línia entre el que és professional del que no ho és, veiem que és una línia que es desdibuixa. Moltes vegades pots trobar un treball, una disciplina o una excel·lència -que és una paraula que no m’agrada- en projectes tirats endavant per entitats d’una manera no professional que no ho haguessis dit mai si no ho coneixes. Per tant, sí que es podria posar en funcionament un hub cultural. De fet, ja hi ha hagut alguna experiència. Torno a la Fira Mediterrània que és on més clar es pot veure aquest treball col·laboratiu entre professionals de les arts escèniques i gent que prové de l’associacionisme cultural, des d’esbarts, fins a corals, passant per castellers… Segur que es pot fer i no pot sortir res dolent en absolut.