Elisenda Roca: ‘El Cercle ha estat sempre present a la meva vida, des que vaig néixer’

Elisenda Roca
Entrevista a la periodista i escriptora, en el Cercle Catòlic de Gràcia
Revista ATENEUS 27

Text: Víctor Porres / Fotos: Toni Galitó

Elisenda Roca (Barcelona, 1963) és periodista, escriptora i directora teatral. Es va donar a conèixer com a presentadora del concurs televisiu Cifras y letras (premi Ondas) i actualment és la veu en off de Saber y ganar. Ha conduït programes d’èxit tant a la TV —A las diez en casa, La Tarda— com a la ràdio —Les tardes amb Elisenda Roca, Dies de Ràdio— i ha col·laborat a RAC 1, Diari Ara i Catorze. Ha escrit llibres sobre maternitat i obres infantils i juvenils, com M’expliques un conte? o Misteri a Moltmort. Es va iniciar com a actriu amateur al Cercle de Gràcia i ha dirigit espectacles professionals com Misterioso asesinato en Manhattan i T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré.

Com vas fer cap al Cercle Catòlic de Gràcia?

No hi vaig fer cap de cap manera. Els que van fer cap aquí van ser els pares. El pare de la meva mare ja era tresorer del Cercle. Un amic del meu pare el va portar a fer teatre i aquí va conèixer la meva mare. D’alguna manera el Cercle ha estat sempre present a la nostra vida, des que vaig néixer. Tant la meva germana com jo, des de petites, sempre hem estat vinculades aquí. Sobretot per L’Estel de Natzaret, és clar!

Llavors, la teva afició pel teatre ve de família?

Sí, sí! La meva mare havia estudiat a l’Institut del Teatre del carrer Elisabets. L’Adolfo Marsillach també va estudiar al mateix institut i, quan li va proposar a la meva mare si volia anar amb la seva companyia a Madrid, el meu avi li va dir que per sobre del seu cadàver, que encara gràcies que l’havia deixat estudiar teatre, i perquè la seva germana Teresa li havia insistit molt. Llavors les actrius eren considerades el pitjor. La veritat és que els meus pares eren molt bons actors, però només van fer teatre aquí al Cercle.

©ToniGalitó

‘Al marge de les activitats, al Cercle hi ha una vida social molt viva, molt rica, molt plena’

Feies cap altra activitat al Cercle a part del teatre?

També hi vaig participar en l’esbart. A mi m’agradava molt ballar i des de petita que feia dansa clàssica, ho trobava molt divertit. També vaig estar a l’Agrupament Escolta Josep Carner. Però el que a mi m’agradava era viure el món del teatre, però veient-lo des de darrere. Em fascinava veure les coses que passaven des de l’escenari, l’apuntador al coverol, els actors que entraven i sortien, com preparaven la trampeta per on havia de sortir el dimoni enmig de tot el fum… Això m’encantava, molt més que sortir jo.

No t’agradava sortir a escena?

No gaudia tant com, per exemple, la meva germana. Ella és una gran actriu que han perdut el teatre i el cinema. El meu germà i jo ens ho passàvem molt bé mirant-ho des de darrere. Els assajos, com els dirigien… Tot això era màgia. Les golfes ara estan netes, polides, renovades i pintades. Llavors estava el senyor Garcia, que era l’escenògraf i pintava els decorats de peu amb un pinzell i uns carbons. Aquella olor de pintura, de pols, de suat, tota la barreja em semblava fascinant. Veure com es transformava la gent. A mi m’és fàcil fer de mi i, fins i tot, puc tenir un cert sentit de l’humor. Però la interpretació és un ofici que requereix molt talent per transformar-se en un altre. Admiro molt aquesta professió perquè sé l’esforç que comporta. Jo encara tinc el punt de l’Elisenda petita tímida.

En canvi, a la tele no és tímida.

És que faig de mi, fent un paper! Ara presento un concurs, ara faig un debat, ara faig un article d’opinió. Soc jo, fent de jo en diferents papers, però no deixo de ser jo. No interpreto una altra persona, que és el que no sé fer.

De fet, a la tele no vas deixar que t’imposessin el vestuari, però vas aparèixer amb unes arracades.

Eren unes arracades que eren com floreros. La meva mare no ens va fer forats a cap de les nenes. Ens va dir que quan fóssim grans ja ens ho faríem. Ella era molt moderna i molt pràctica. Quan vaig néixer, van venir a buscar-me per fer-me els forats i ella va dir: «A la nena no me la toqueu que ja té els forats que ha de tenir». Al programa, vaig dir-los que no em disfressessin i vaig saber buscar-me l’estil, sòbria, sense tants llaços i floripondios.

©ToniGalitó

‘Teatre amateur no vol dir teatre d’aficionats: amateur és una persona que estima el teatre, però que no és professional’

Quant de temps has estat lligada assíduament al Cercle?

Fins fa molt poc, fins que ens hem fet realment molt grans. A veure, l’última obra que vaig fer com a actriu —que no sé per què li vaig dir que sí a la meva mare— va ser El cafè de la Marina, on vaig fer de Caterina. Després, als anys noranta, vaig dirigir un musical sobre El Màgic d’Oz, que va ser molt divertit. També, quan vaig tenir el meu fill, la Mercè Sesé em va preguntar si no li faria il·lusió sortir a la comèdia L’Olla de Plaute. Tenia 4 anyets, feia de Cuiner 3 i tenia una frase. I jo, als assajos, pensant: «Ai, Déu meu!». Ell és músic i crec que li passa com a mi. Treu de dins el que ell sap.

Quins consideres que són els principals valors d’una entitat com el Cercle?

Crec que el fonamental és aprendre a conviure amb gent diversa, però amb interessos comuns. Diversos tipus de famílies. Aprendre diferents tipus de cultura, dansa, teatre… Recordo les sortides, com una mena de convivència familiar on hi havia molt bon rotllo. La convivència és fonamental. També hi havia una capella al centre on algunes persones anaven a missa, que no era el nostre cas. És la relació humana, aprendre a conviure.

En un món en què la virtualitat va guanyant terreny a les activitats presencials quin sentit tenen els ateneus?

Jo crec que el que estàs veient, el que està passant aquí fora (se sent molt xivarri de gent a la zona del bar del Cercle). Per molta gent que hi visqui, a un món virtual, enganxada a Instagram, TikTok o el que sigui, la gent té una necessitat… Quan s’acaba la jornada laboral, el Cercle s’omple i pots veure gent gran jugant a cartes amb joves. Hi ha d’altres assajant teatre, dansa… És un lloc on et sents segur. És un no parar de coses. Si tens un moment per pensar «Ara què faig? On vaig? Al Cercle!». Jo crec que això encara existeix aquí. Quan érem joves sempre hi quedaven. Hi havia bar, hi havia billar. Et senties de la família. Ara ja no forma part de la meva vida diària, però hi vinc sempre que puc. Igual vinc i hi ha gent jove que no reconec, però els pregunto qui són i em diuen: «Soc el fill de tal!». I jo: «Ah! Ja sé qui és!». Continua sent un lloc de referència. Al marge de les activitats, hi ha una vida social molt viva, molt rica, molt plena.

Tornant al tema del teatre, molts actors professionals han començat a ateneus.

Pepito Benet i Jornet sempre deia: «La majoria d’actors catalans han sortit de fer Els Pastorets o L’Estel de Natzaret». Jo també ho crec. I La Passió d’Esparreguera! És veritat, clar que sí, evidentment. Teatre amateur no vol dir teatre d’aficionats. Amateur és una persona que estima el teatre, però que no és professional. No viu de fer teatre. Hi ha gent que ha començat així i ha arribat molt alt.

©ToniGalitó

‘El problema del periodisme actual és que no es fa periodisme; no s’informa, s’entreté’

En què creus que ha canviat la professió de periodista des que vas començar a estudiar fins a l’actualitat?

Jo crec que s’ha deformat molt la carrera. Qualsevol pot ser fotoperiodista… Només has d’anar amb un mòbil. Quantes vegades hem vist els mitjans demanant al públic si poden fer servir les seves imatges? Aquests periodistes amateurs enviant la imatge de l’accident, de l’incendi… Però això està bé, és un complement. No és el greu. El problema del periodisme és que no es fa periodisme. No s’informa, s’entreté. El periodisme no és entreteniment. Aquest és el problema del periodisme avui en dia.

Què destacaries del que ensenyes als alumnes a les teves classes per presentació de televisió?

Explico als alumnes com utilitzar els seus propis recursos, que es coneguin ells mateixos, que siguin autocrítics, que aprenguin a parlar. Que siguin conscients del que diuen. No es pot utilitzar el llenguatge literari, ha de ser el llenguatge viu, natural. I em trobo amb gent molt bona, amb molta voluntat. Gent que encara no està corrompuda, per dir-ho d’alguna manera. Gent que encara és idealista, amb ganes d’aprendre. Jo els dono energia i ells me la donen a mi. És un transvasament d’energia. Això fa raonablement positiva la meva vida. Optimista no, positiva. Intento ser raonablement positiva.

Quina diferència hi ha entre ser positiva i ser optimista?

No es pot ser optimista en els temps que corren. Es tracta de donar-li la volta al mitjó. Una vegada la Remei Margarit, poetessa fundadora dels Setze Jutges, em va dir una cosa que em va fer molta gràcia: «Ser positiu és saber cosir aquestes esgarrinxades que et dona la vida; ser optimista és pensar que tot anirà bé». És una mica foll (riu). És com ser pessimista. Ja sabem que una minoria controla el món. I què fem? Quedar-nos a casa rondinant que el món és una merda o quedar amb els amics i passar una bona estona? Esperem que s’acabi el món? Prefereixo cosir l’esgarrinxada.

Què va representar per a tu Cifras y letras?

L’oportunitat de treballar a una gran casa. Jo venia de posar la primera pedra a Antena 3 TV a Madrid. Los segundos cuentan va ser un concurs on vaig jugar i vaig fer el que vaig voler. Allà vaig aprendre i vaig experimentar amb la complicitat de l’equip. Quan el Joan Ramon Mainat em va fitxar per a Cifras y letras, va ser com passar d’estar de colònies a entrar a una gran universitat. Hi havia uns professionals que eren uns mestres, però també amb moltes ganes de passar-s’ho bé. Era una tele gran, de pes. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé, amb tots.

Després de tant de temps donant la cara als concursos, com vius l’experiència actual d’aportar només la veu al Saber y ganar?

És una meravella. És anar on jo volia ser. És sortir de l’escenari i anar a la part de sota on és l’apuntador. Jo estic al darrere, a la meva bat-cova jugant amb la meva veu. Faig el que m’agrada. Mai li agrairé prou al Sergi Schaaff que em donés aquesta oportunitat de substituir el Juanjo Cardenal. Perquè jo no tenia gens d’interès a tornar a la tele a presentar res.

Ràdio versus televisió: què et posa més?

Si m’ho arribes a preguntar fa quinze anys, t’hagués dit que em donava igual: ràdio, tele, premsa… Avui dia, visca la ràdio. O millor, visca la veu. Amb l’edat, m’he tornat a ajuntar amb aquella nena petita que li feia vergonya que li fessin fotos, com encara me’n fa. Jo m’ho passo molt bé jugant amb la veu.

Al programa Les tardes amb Elisenda Roca a COM Ràdio vas recuperar la radionovel·la. En el fons vas ajuntar dues passions: la ràdio i el teatre?

Home! Saps què passa? Que vaig agafar gent que no havien fet mai serials i que ara són guionistes de televisió. La Núria Furió em va dir que la primera vegada que va haver de fer guions ràpids va ser amb mi. Somien les ovelles amb científics clònics, Una vida al sud… Tots eren guionistes i dramaturgs boníssims. En vam fer cinc. Els caps de setmana, amb els Dies de ràdio, vaig recuperar el radioteatre infantil i aquí va ser quan vaig escriure contes per als nens.

©ToniGalitó

‘Ens hem de treure de sobre aquest complex de petitesa que tenim al país’

Creus que les dones estan ocupant més llocs rellevants als mitjans o encara estem lluny de la igualtat en aquest terreny?

No, encara falta molt. A penes hi ha directores de ràdio, és residual. La proa a les ràdios són els matins i encara falta molt. Per què la Gemma Nierga no està presentant un programa pels matins? No ho sé, però podria tranquil·lament, tot i que em sembla que està molt còmoda allà on està. La Lídia Heredia, que ha marxat a Washington, és una magnífica periodista. La mateixa Silvia Intxaurrondo, molt bona. Hi ha un problema: dona i edat, però la Gemma Nierga ha demostrat que les dues coses són completament vàlides. A més, ha demostrat a tothom que es pot fer un programa pel circuit català de RTVE i triomfar amb ell.  Cada dia aconsegueix que el que passa allà dins estigui a totes les xarxes. Per què? Perquè és una bona periodista. Molt bona. Sap combinar la cosa política amb l’entreteniment.

Quan vas passar a presentar La Tarda a BTV, el públic es va sorprendre de veure’t a una tele local després d’haver triomfat a prime time a TVE?

M’ho vaig passar tan bé amb l’Adam i amb tot l’equip! Tothom estava molt engrescat i amb ganes de fer coses. Vam tenir uns convidats de categoria. Fins i tot vam reunir els quatre alcaldes que s’havien votat democràticament. Vaig pensar un programa en clau molt barcelonina. Es feia a un soterrani que ens van cedir, que vam folrar i que va quedar meravellós, amb banderoles i tal. Vaig ser molt feliç fent aquell programa cinc anys. Vam aconseguir audiències de sets i vuits. No donàvem crèdit: a BTV! Era realment un programa treballat, pensat. Saps què passa? Que no hi ha tele petita ni programa petit. Hi ha gent petita, de mentalitat petita.

Sent de Barcelona, potser la perspectiva és diferent…

Jo soc de Gràcia! La meva mare encara diu que «baixa» a Barcelona. Jo he sigut pregonera a les festes de Gràcia! Ves amb compte! (Riu)

Doncs, sent de Gràcia, com veus el paper dels mitjans de comunicació local i comarcal en un món cada cop més globalitzat?

Que es poden fer molts bons programes. Tot és qüestió de no tenir una mentalitat petita. Hi ha gent molt capacitada que, si vol, pot tirar projectes endavant, encara que no disposin de grans mitjans. Fa falta enginy, talent, imaginació… I ganes. Si no tens ni ritme ni alegria, no aniràs enlloc. Però també fa falta que es sentin recolzats. Si la mentalitat és petita, el resultat serà petit. I és una llàstima, perquè treballar en xarxa és ideal. Per exemple, la Xarxa de Televisions Locals. Que l’espectador d’Olot no només sàpiga el que passa a sota de casa seva, sinó que també s’assabenti del que passa a Vilassar de Dalt! Sempre s’ha de jugar. I s’han de tenir ganes de fer i ganes d’aprendre. No s’ha de parar mai d’aprendre. No es tracta d’anar a classe, s’aprèn a tot arreu i de tothom. Jo, el dia que perdi la curiositat i les ganes d’aprendre, em moriré. Ara soc gran, llavors em faré vella.

En la teva faceta dins del món de l’espectacle, hi ha un moment que et professionalitzes. Com vas fer aquest salt?

Em van proposar fer una obra de teatre professional, que era Misterioso asesinato en Manhattan, adaptada pel José Luis Martín sobre un guió cinematogràfic de Woody Allen. I els vaig dir: «Si la faig, fem-la a lo gran, eh? Al Tívoli!». La veritat és que la crítica no m’ho va perdonar. Tots, menys dos que van parlar bé de l’obra, es van posar amb mi. Com m’atrevia a fer una obra de Woody Allen? Només ho podia fer Woody Allen! La qüestió és que vam omplir el Tívoli cada dia. Potser no s’havien llegit les crítiques! (riu) Som un país petit. En el sentit que cantava el Llach, però també en el mal sentit. És un país molt destructiu a vegades amb la seva pròpia gent. En lloc de tenir la grandeur francesa i dir: «Quins il·lustradors tenim! Quins actors! Quines actrius!», a la que algú aixeca el cap, pam! Errada! Ens hem de treure de sobre aquest complex de petitesa que tenim aquí. Som un país petit.

Vols dir un país que limita?

Sí! I que critica molt! A mi no em trobaran. A mi m’agrada que la gent s’ho passi bé, que faci el que li agrada, i que ompli cinemes, teatres, que facin programes a la tele. M’agrada que passi això. A mi, en el cantó fosc, petit i mesquí no m’hi trobaran. No m’interessa. Que l’endemà t’agafa alguna cosa i ja no hi ets! No, home, no!

És perquè ets una persona positiva que has escollit comèdies a l’hora de dirigir teatre professional?

M’agrada molt plorar al teatre també, eh! Però fixa’t que la comicitat està infravalorada a tot el món. Els actors i directors reben premis i reconeixement bàsicament per obres dramàtiques, però hi ha obres còmiques magnífiques que no han rebut mai un Oscar. A mi m’agraden molt els drames, però també m’encanta l’alta comèdia, la comèdia intel·ligent. M’agrada l’humor incisiu, que mossega. Com la proposta de La Calòrica, i de tantes altres companyies actuals.

Si poguessis escollir, quina obra t’agradaria portar al teatre com a directora?

Ara tinc un problema greu de falta de temps. I és que, en fer tantes coses, m’he d’organitzar molt bé. M’agradaria molt dirigir… És que no t’ho puc dir perquè encara s’està pensant. Hi hauria humor, però no seria comèdia. Trobaré el temps, però ara mateix no el tinc, i el teatre necessita temps i implicació.

©ToniGalitó

‘Quan veig un nen amb un videojoc a un restaurant, penso que els pares han llençat la tovallola’

I, en l’àmbit literari, per què esculls la temàtica infantil?

Perquè m’hi va portar la ràdio! L’Eugènia Broggi, des de l’Editorial Empúries, es va posar en contacte amb mi i em va preguntar: «Aquests contes que expliques a la ràdio, els escrius tu? No podríem fer alguna cosa?». I a partir d’aquí va sortir M’expliques un conte?, que, al principi, venia amb un CD. Així vaig entrar i ja no vaig parar.

Pel que fa a la lectura, els nens d’avui són més exigents que els d’abans?

No, són més impacients que els d’abans.

Com definiries l’actual oferta literària infantil?

És amplíssima i boníssima. A més aquí hi ha grans creadors de literatura infantil i juvenil. Tant escriptors com il·lustradors. Que encara falta empenta i creure-s’ho? País petit. Som de la cultura de «no cridem massa l’atenció».

Com es posiciona la literatura infantil davant d’altres alternatives d’oci com els videojocs o les plataformes digitals?

Jo crec que depèn de les famílies, però la literatura infantil està salvada. És un tema complex. Et podria fer una tesi. Depèn si als nens els aparquen amb un mòbil perquè no molestin i no els ensenyen a conviure i a parlar. Tot això a mi em fa molta pena. Quan veig un nen amb un videojoc a un restaurant, penso que els pares han llençat la tovallola. No els ensenyen cap norma de convivència, de parlar, d’escoltar l’altre. El que fa la majoria de pares és llegir contes. Els vincles emocionals que es creen entre el que explica el conte i qui l’explica és molt important. És important que el nen et demani que li ho repeteixis perquè sap que acabarà bé. La nostra àvia s’adormia llegint-nos contes, i nosaltres: «En volem més!». És molt difícil competir amb una pantalla. T’ho donen tot fet. Els gràfics són extraordinaris, però els joves no saben qui són Mercè Rodoreda, Antonio Machado… Els treballs els treuen de la Viquipèdia i fan copiar y pegar. El que per a nosaltres eren hores de feina, ells ho tenen solucionat en vint segons. Això no va bé.

Quina diries que és l’experiència professional o personal més satisfactòria de la teva vida?

Els viatges amb els meus germans. Això encara ho seguim fent i ara, després de la pandèmia ho hem de tornar a recuperar. Fem unes teràpies de riure que no us les creuríeu! I després els amics, la família triada, que és sensacional. Molt millor que qualsevol programa que hagi fet. Però vaja, el programa amb què m’ho he passat millor és a La Tarda a BTV. Sense cap dubte. Era tan complet aquell programa. Eren cinc redactors i nosaltres, set. Però amb unes ganes. Sortíem, gravàvem, editàvem, fèiem unes animalades… No vam tenir tants premis ni reconeixements, però per mi és molt gratificant quan algú em ve i em diu «Que bé que ens ho passàvem a La Tarda!». Perquè no s’ha d’oblidar que el programa el fas perquè el vegi algú. Sí que ens ho passàvem bé, però ho havíem de transmetre. Era un programa fet per als de Barcelona, però amb un llenguatge universal que podria entendre tant un paio de Londres com un d’Albacete.

I quins nous projectes tens en l’horitzó més immediat?

Ara et donaré una primícia: un podcast que faré amb el meu fill. El farem a un lloc neutre, ell invitarà  una persona de la seva quinta i jo una altra de la meva. Intergeneracional. Ell, com a molt, podrà convidar gent de fins a quaranta anys. La resta és meva. Es dirà Algo de esto quedará perquè crec que serà interessant escoltar-ho. Jo continuaré amagada a les xarxes. Seran com xerrades espontànies. No cal que estem estupends tota l’estona. L’important és el que es diu i què es pot aprendre.

LLEGEIX AQUÍ LA REVISTA ATENEUS