Pepe Beúnza: La presó és, i ha de ser, una eina de lluita per esdevenir més savis i forts

Pepe Beúnza
Primer objector de consciència

Pepe Beúnza (Beas de Segura, 1947) és enginyer agrícola i un ferm defensor del cooperativisme com a alternativa a un capitalisme desbocat des de l’activisme ateneístic a Caldes de Montbui. És el primer objector de consciència, un moviment que va aglutinar un milió de persones i que va acabar amb el servei militar des de la no-violència. L’enganxem anant cap a un acte sobre la insubmissió a Girona.

Com comença la seva vinculació amb l’Ateneu de Caldes?
Jo vaig anar a Caldes de Montbui, perquè vaig començar a treballar a l’Escola d’Agricultura com a professor, i em vaig començar a integrar en tots els moviments alternatius que hi havia. Quan vaig veure que hi havia el Centre Democràtic, i hi havia allà uns amics, no ho vaig dubtar, i des d’aleshores sempre n’he estat soci. Devia ser l’any 1982 o 1983.

Doncs, miri, jo sóc de l’any 1983!
[Riu] Suposo que vaig celebrar el teu naixement apuntant-me a l’Ateneu! Cal dir que totes les lluites que hem fet des de Caldes: ecologistes, pacifistes, socials… sempre han estat acollides per l’Ateneu. Per mi, això ha estat una gran satisfacció. N’estic ben orgullós, de com s’ha involucrat el Centre Democràtic en totes les lluites del poble. Per mi ha estat un cooperativisme actiu i lluitador.

Vista la situació política actual, de què ens pot servir un ateneu?
Home, un ateneu ha de ser un centre de lluita pacífica. La gent ateneista i cooperativista té clar que els canvis socials són lents, culturals i de suport mutu. En aquest sentit, en el moment en el qual estem, aquesta visió és clau. Hem après del País Basc que el camí de la lluita armada no duu enlloc, o sigui, que hem de treballar el camí de la cooperació i de la lluita no violenta. I, en aquest sentit, l’Ateneu està organitzant sempre xerrades, reunions… Jo confio molt en una Catalunya republicana, sobirana i cooperativista, perquè, evidentment, és l’antídot al capitalisme explotador. Necessitem una economia en la qual el fruit del treball es reparteixi en funció de l’esforç i no del capital. El capitalisme és un sistema depredador que ens porta al precipici.

Vostè és considerat el primer objector de consciència, però va haver de trepitjar primer la presó.
Per motius polítics, socials i de no-violència, sí. Jo vaig estar a la presó, perquè de vegades has de fer un esforç gran i sacrificar-te. S’ha d’explicar que la presó és l’arma que té el poder per acollonir-nos. Si no tenim por i estem disposats a anar a la presó, el poder no té cap poder sobre nosaltres. Jo això ho tenia molt clar i sabia que, només entrant-hi, ja era tan fort com el Capità General. Per nosaltres, la presó és i ha de ser una eina de lluita per esdevenir més savis i forts. Jo vaig estar-hi dos anys, i quinze mesos en un batalló disciplinari al Sàhara. Em van condemnar en dos consells de guerra. Quan vaig sortir del Sàhara, vaig sortir encara més convençut i savi.

M’evoca la figura de Jordi Cuixart, el president d’Òmnium Cultural. Podem establir paral·lelismes entre la situació actual i la seva?
Absolutament. El Jordi Cuixart, el Jordi Sànchez i la resta de presos tenen claríssim que la lluita ha de ser no violenta. Ara mateix, anem en un carro en el qual o bé guanyem o anem tots cap al precipici. La lluita per la llibertat no ho és només per Catalunya, sinó també per la llibertat a tot arreu; la repressió, la mentida i l’opressió fan mal a tot arreu. Ja que tenim unes bones condicions, i una gent tan valenta que ha estat capaç de fer aquest sacrifici sense violència, potser podem ser un model per a altres pobles que estiguin en lluita. Nosaltres, amb una campanya gran i amb el poder mediàtic en contra, vam aconseguir un milió d’objectors de consciència, que aviat es diu. Nosaltres no lluitàvem només per no fer la mili, sinó que lluitàvem pel desarmament. El camí de la violència ens ha dut a la bomba atòmica, i aquesta al suïcidi col·lectiu.

Deixa’m afegir que l’humor és també una gran eina de lluita no violenta. La tirania no pot admetre l’humor, els emprenya, i per a nosaltres és una arma fortíssima. O sigui, que cuidem l’humor! La lluita ha de ser divertida també. Nosaltres a la presó rèiem tot el que podíem, perquè era una altra forma de vèncer.