L’Antònia Carbó i la Maria Gràcia. Com s’organitzen Els Pastorets a Badalona?

Antònia Carbó i Maria Gràcia,
El Círcol Catòlic de Badalona

L’Antònia és la responsable de vestuari de l’entitat badalonina, i la Maria és la persona que us atendrà cada vegada que hi aneu a comprar entrades. Quan arriben Els Pastorets, la Maria s’incorpora a la dinàmica de treball, i el resultat final és un espectacle excel·lent i ple d’èxit. Amb totes dues passem una estona molt divertida després que ens ensenyin les entranyes de l’entitat. Ara que s’apropa l’època d’Els Pastorets, m’expliquen que fa més de cinquanta anys, els personatges de l’obra estaven representats per homes, inclosa la mare de Déu…

Quan comença la vostra vinculació amb El Círcol?
A: Ui! Fa cinquanta anys tot era molt diferent. El bar, per exemple, no estava obert al públic, era només per als socis.

M: Les dones no teníem accés al Círcol ni al seu bar. Només podíem entrar quan hi havia alguna obra de teatre o al cinema. Aleshores, per venir a buscar el xicot ens posàvem a l’entrada i, quan ens veien, sortien. Nosaltres no podíem entrar i preguntar: «Que hi ha el Lluís?».

A: Aleshores jo vaig venir aquí per anar ajudant el meu pare. I va venir un director que feia teatre, i a mi, com que m’agradava tot aquest món entre bambolines, ja m’hi vaig quedar, i vaig començar a fer teatre. De fet, jo he fet publicitat, anuncis, un programa a TV3 amb el Puyal…

M: I ara és una de les iaies de Ràdio Badalona, amb el Carles Tornero! [riures]. Pel que fa a la meva vinculació amb el Círcol, aquesta ve de sempre. Els meus pares ja venien a teatre! Amb el meu home ja vam començar a sortir quan tenia quinze anys, aleshores venia al Círcol i l’esperava a fora.

Parlem de Els Pastorets. Com comença la vostra història amb aquesta representació?
A: En el meu cas, com que jo feia teatre, vaig començar amb Els Pastorets. Vaig començar fent de poble. Aleshores hi havia una altra persona que portava el vestuari.

M: En aquell temps la roba es llogava, no teníem un armari com tenim ara amb els vestits.

A: Respectem tot això que s’ha fet, perquè, si no, cada any hauríem d’estar llogant vestuari, i això són molts diners. Nosaltres lloguem solament el decorat, que el fem a l’estil tradicional: de paper i amb coverol (que és el lloc on es posa l’apuntador).

M: I amb compte que el paper no s’estripi enmig de les funcions! [riures] El coverol ja el posem només per tradició.

A: Sí, de fet, ja fa molts anys que no el posem a les obres de teatre que programem.

Vosaltres feu Els Pastorets més tradicionals, doncs.
A: Exactament, nosaltres fem els tradicionals, que són els de Folch i Torres.

M: Aquí es va arribar a fer la Rosa de Jericó, i algun altre. Aquells però, eren més de cantar i, és clar, no tothom sap cantar. No ho vam fer massa anys. Amb el de Folch i Torres hem aconseguit que vingui molta gent de fora de Badalona. La canalla els esperen perquè espanten, fan por a la gent.

A: Sí, és més infantil, per als nens petits.

I quanta gent arriba a haver-hi dalt de l’escenari en una representació?
A: Una trentena de persones. Però aleshores hi ha una persona de control, la gent a darrere que fa el fum en el moment que surt el dimoni… i la gent que s’encarrega de canviar el decorat, és clar; hi ha d’haver persones amb força per pujar-lo i anar-lo canviant.

I vosaltres què feu?
M: Cridar! [Riures] El que fem és no deixar entrar pares.

A: Parlem del soterrani, perquè és molt petit.

M: Exacte, allà és on anem preparant els actors abans d’entrar a l’escenari. I és possible que et trobis, per exemple, el meu home en calçotets perquè s’està canviant… Si deixem entrar pares, ens ho col·lapsen tot, perquè ja es queden a la porta esperant, o volen entrar per veure com maquillen els seus fills… Jo m’encarrego de portar un cert control de qui entra, amb una llista.

A: Nosaltres som de la casa, del teatre, no té per què entrar-hi ningú de fora.

Com gestioneu el vestuari? Baixeu els vestits dels armaris de dalt al soterrani?
A: Tots! No els baixem nosaltres per això. Aleshores, quan no hi ha ningú, allà a les quatre de la tarda, venim la Maria o jo, i comencem a treure les coses, i les anem repartint: el vestit del dimoni, al vestuari dels homes; el d’en Lluquet i el Rovelló, els vestits principals; la caixa de leotards per a les fúries de l’infern; els cinturons per als pastors… tot classificat i ben endreçat.

I heu tingut alguna incidència, algun cop?
A: I tant! De vegades se’t surten els ulls de l’òrbita, perquè veus sortir algú amb un rellotge a la mà, per l’amor de Déu! Quan entro a dins el vestuari, entro com una bala!

M: O gent amb ulleres…

A: I sabatilles esportives. I no pot ser, perquè la gent paga: pare, mare, avis i criatures. Aleshores, hem d’oferir un espectacle de qualitat, no can penja-i-despenja. No. Com a mínim mentre jo hi sigui i els meus ulls ho puguin veure.

El calçat deu ser molt específic, oi?
A: Sí, de l’estil mallorquines, per entendre’ns. De vegades hi posem com una beta perquè s’ho lliguin al davant.

M: I els dimonis van amb xinetes negres i leotards vermells.

A: I fins ara, la mare de Déu no sortia embarassada. Ara hi surt, perquè la història diu que ho està. I saps què? Fins fa uns anys, el nen Jesús era com un «llorón». Un «llorón» és una criatura que es portava i no s’ensenyava a l’escena final. Ara és un nen Jesús de veritat. I aquest any en tenim molts que volen ser-ho, i alguns s’enfaden!

M: En una representació de fa tres o quatre anys, el nano que havia de venir es va posar malalt…

A: [Riu] Però de quina grandària de nanos estem parlant?
A: Molt petits, que no caminin.

M: Quan ens van trucar els pares, i ens van donar la mala notícia, ens vam preguntar què podíem fer. Vaig trucar a la meva filla perquè baixés una nina, i mentrestant me’n vaig anar a mirar. Passejant pel carrer de Mar, em trobo amb una parella amb un cotxet, els aturo i els dic: «Escolteu, al Círcol ens trobem amb un problema…» [riu] i la resposta va ser: «Ai, doncs sí!». Ostres, ens van salvar! Mira quina sort que vàrem tenir! Van entrar per la porta del darrere, amb la mare a prop perquè veiés que ningú li prendria la criatura, i els va fer il·lusió i tot!

A: I una altra, fins ara el nen Jesús sortia amb vestit, fins que vaig dir fora vestit! Tots surten en bolquers, i embolicats amb una manta. Tothom els veu tot el pit i els fa gràcia, és més autèntic. I no hi ha perill que es refredin, perquè hi ha un parell de focus enfocant que els donen molta escalfor.

Pel que veig, la gent és molt participativa, i ja no només per les criatures.
M: Molt!

A: Sí, però jo crec que ens fa falta gent, quan nosaltres ja no hi siguem…

M: Exacte, gent de 40 a 55 anys, que comenci a prendre les regnes. Però costa molt.

A: L’entitat l’han d’agafar com una cosa seva, tal com hem fet nosaltres.

No ho dubto. Falta una mica de relleu generacional al Círcol, doncs?
A: En algunes coses sí. A veure, al Círcol sempre hi havia hagut un senyor al capdavant, però fa poc vam tenir l’Anna Pruneda de presidenta, i chapeau! Va començar a canviar moltes coses! I ara tenim el Toni Forteza, que és jove!

M: Han d’anar agafant responsabilitats, perquè si algun dia ja no podem venir, que algú ho pugui fer. No es tracta que ens facin la feina, però sí que hi hagi gent que pugui anar coneixent com es fa la feina.

A: A nosaltres no ens toca guarnir la sala. Per què hem d’anar a buscar les coses? Jo ho faig perquè, mira, el soci quan vingui s’ho passarà la mar de bé.

M: I al vespre ve el seu home amb el meu, i ho acabem de fer [riures].

Ah! S’hi han fixat que, abans, fa cinquanta anys, era la dona la que esperava l’home, i ara és l’home qui les espera a vostès?
A: El meu em diu: «Que no en tens prou, del Círcol?». I el de la Maria perquè encara fa teatre, que si no! [Riures]