Taula rodona sobre els bars d’ateneus: “No existeix una especialitat d’hostaleria per regentar entitats culturals”

Taula rodona al Casal de Llavaneres sobre els bars d’ateneus, casals i casinos
Revista ATENEUS 29

Text: Sílvia Espinach / Fotos: Daniel García Crespo

Els bars són sovint la porta d’entrada als ateneus, espais on aturar-se a fer un cafè o un mos i compartir els minuts abans d’entrar a assajar, després de gaudir d’un espectacle o, simplement, passar l’estona amb els amics. Tanmateix, el tarannà de l’entitat no sempre es veu reflectit rere la barra. Parlem amb en Joan Devesa (Casal de Llavaneres), Joan Lluís Zamora (La Massa, Centre de Cultura Vilassarenc), Jordi Bernaus (Casino Club de Ritme de Granollers) i Sergi Serna (Ateneu L’Aliança), per conèixer les seves experiències, descobrir les problemàtiques més habituals, i trobar, entre tots, el model de gestió ideal per als bars dels ateneus.

Quina és la situació actual de l’entitat respecte al bar?

Joan Devesa: Quan vam entrar a la junta, poc abans de la pandèmia, ens vam trobar amb una situació problemàtica, ja que tenim un bar de copes, molt allunyat de l’esperit del casal. La junta anterior ja estava cansada del tema i l’Ajuntament, que era un grup més o menys afí a l’entitat, volia ajudar indemnitzant el bar. Per aquest motiu, es va crear una comissió de municipalització. Tanmateix, aquesta comissió no tenia cap projecte, i quatre anys més tard, segueix sense tenir-lo. Nosaltres, en aquest sentit, no farem ni un pas, i volem eliminar-la a la propera assemblea.

L’espai amb què compta el bar té un pati fantàstic, que feia anys que s’utilitzava com a pàrquing públic. Això vol dir que, quan havíem de fer una activitat, dos dies abans havíem d’avisar a la gent perquè mogués els cotxes. Això s’havia convertit en el bar, i ells eren els amos. A banda d’això, el lloguer també els cedeix una pèrgola que a l’estiu és una meravella, però que tenen abandonada; una habitació que hi ha a l’entrada i els serveis.

A través de la Federació, vam intentar negociar per modificar la imatge que té el bar del casal, perquè la clientela que tenen no s’adiu amb les persones que formem part de l’entitat. Aquí tenim nens i nenes que venen a música o a l’esplai, i els pares quan veuen gent fumant a la porta o a dins, pensen que millor no portar-los. Amb les negociacions ens van demanar mils d’euros, i quan estàvem amb això, va arribar la pandèmia. Després ja només quedava un any llarg i vam decidir aguantar. Abans, però, vam aconseguir el tancament del pati, que a més, tampoc podia ser un pàrquing, perquè no compleix les normatives. Per ara, només hi entren els seus cotxes i alguna companyia teatral a carregar i descarregar, ja que el servei de facilitar les coses el tenim des de l’entitat.

©DGCFotografia

Joan Devesa: ‘El diumenge a la tarda, que sempre tenim activitats, tanquen després de dinar’

Sergi Serna: Nosaltres hem hagut d’anar aprenent a marxes forçades. Teníem un contracte amb un home a cinc anys, i va marxar a mig fer. Ens vam quedar abans de l’inici de festa major sense ningú. El bar de l’Aliança és el punt de trobada de tothom. Fins ara, al mes de gener, no van entrar els nous llogaters i hem passat bastantes penúries amb el tema, perquè és una font molt important d’ingressos per l’ateneu.

Joan Lluís Zamora: En molts casos, l’ingrés del bar està condicionat a una despesa, i a la que el bar et falla, aquesta salta. En el nostre cas, la despesa era una hipoteca. Vam estar un any i mig sense trobar candidat i va ser complicat. L’hostaleria és molt curiosa, perquè ens va venir des d’un pakistanès que portava kebabs, fins a un home que volia convertir-ho en un casino, omplint-lo de màquines. No trobàvem el perfil i semblava que no hi havia ningú que entengués el tipus d’hostaleria que li oferíem.

Ara que ja funciona, tenim un contracte a deu anys, perquè menys d’aquest temps no els permetia amortitzar. Imagino que tindrem uns anys bons i uns menys, perquè l’hostaleria té cicles.

El que ens ha funcionat molt bé és que l’Ajuntament ha estat molt per nosaltres, perquè va apostar per ajudar-nos per dinamitzar el casc antic.

Jordi Bernaus: El meu cas s’assembla una mica al de Llavaneres, per sort però, amb millor fortuna. Quan vam entrar a la junta el bar tenia un contracte de quinze o vint anys, i en un parell d’anys s’acabarà. Tenim un bar molt gran, però el pati és del Casino. Si el Casino el necessita per un esdeveniment, ha de treure les taules. Però, en fem molt pocs i si no és el mes de juliol, la revetlla o alguna cosa així, ell sempre el té. En aquell pati hi ha cinquanta taules i  tenim un lloguer baixíssim. Ha vingut fins i tot alguna cadena de restaurants de menjar ràpid, per agafar-lo.

Al contracte, però, hi ha coses horripilants. En el nostre diu que en un tros de pati s’hi pot posar el magatzem, però, no defineix ni el tros de pati, ni els metres, ni res. Faries cent-cinquanta pàgines i encara et deixaries algun detall. L’Ajuntament també l’ha volgut agafar diverses vegades.

SS: Cada dia venen a trucar a la porta. Tots els partits polítics, siguin del color que siguin, sempre volen municipalitzar l’Ateneu, tot i que som una entitat local.

JD: Però, per què? Si com a mínim ho expliquessin o demostressin que allò que agafen és per un bé que nosaltres no hem vist fins ara…

JB: Sigui com sigui, la sort que nosaltres tenim al Casino — una mica entre cometes, perquè també ens hem hagut de prostituir — és que comptem amb un teatre molt gran, que fa bastants anys es va llogar a un bingo que ens treu les castanyes del foc.

©DGCFotografia

Joan Lluís Zamora: ‘En molts casos, l’ingrés del bar està condicionat a una despesa de l’ateneu, i a la que el bar et falla, aquesta salta’

Sembla que per a tots és una part important de l’economia de l’entitat. Es pot sobreviure sense bar?

SS: Durant un temps sí. Nosaltres vam obrir el concurs del bar via conferència, hi va haver dos candidats i tot va sortir perfecte. Quan va començar a obrir l’hostaleria després de la pandèmia, el bar estava a petar, perquè la gent ho trobava a faltar. Però quan va arribar l’hivern, la gent va començar a fer més caliu a casa i no hi anava. Va haver una baixada, després va tornar a remuntar, fins que el senyor que hi havia va dir “fins aquí”. Sobretot perquè no trobava suficients treballadors competents per cobrir-ho tot.

JB: Jo penso que no podem subsistir sense bar. A mi, l’home que porta el bar també m’explica que el principal problema que té és que no troba gent. Costa molt trobar avui dia cambrers professionals. No és per desmerèixer a ningú, però, no és el mateix un professional que algú que només busca una feina sense massa dificultats.

SS: També fan moltes temporades. Sobretot el jovent, que volen fer cobrir l’estiu o les vacances de Nadal i ja està.

JLZ: No són cambrers, sinó que fan de cambrers.

JB: Exacte.

JLZ: Per nosaltres, el bar suposa el 25% dels ingressos de l’entitat. Però, és clar, la quota que paga el soci només és el 10% del pressupost.

JD: Sí, perquè això de les quotes de socis és simbòlic.

JLZ: Per tant, necessitem el bar com a font d’ingressos, i és evident que és un element que atrau, però també és veritat que estàs aquí per una vocació cultural i moltes vegades a la junta has de fer el pensament que han de sortir els números. Perquè hi ha dues ànimes, la de mantenir la casa i la de voler fer. Nosaltres tenim dos de la junta molt culturalistes i dos que mirem perquè els números quadrin.

JD: I que la cultura normalment, no és rendible.

JLZ: D’altra banda, hi ha Hisenda, que ens va al darrere per l’IVA del bar. L’entitat se’l pot deduir, però el bar no. A més, tenir el bar ara ens ha castigat perquè ens han declarat BCIN, però no ens rebaixen l’IBI, perquè tenim una activitat mercantil.

SS: Hi ha una espècie de buit legal que és la sala de concerts. Nosaltres els actes que fem són concerts o festes de discoteca, entre altres coses, i podem desgravar-nos el 100% de la beguda, perquè el permís d’activitats està declarat com a sala de concerts. Però això és perquè tenim una barra interior.

JB: Nosaltres, si muntem una barra dins, fem que ens la muntin els del bar.

JD: Nosaltres quan ho hem fet, també hem tirat del propi servei.

©DGCFotografia

Sergi Serna: ‘Pel que fa al contracte, tenim un guió establert perquè mai es perdi, vingui la junta que vingui’

Al principi, els bars d’ateneus eren de gent de l’entitat que el regentaven i l’activaven. Quina és la situació d’ara? La gent que hi ha al bar coneix l’entitat i la promociona?

SS: Nosaltres prioritzem durant dos mesos els socis en les bases del concurs. Un cop passa aquest període, es fa públic a tothom. Però, obliguem als membres del bar a formar part de l’entitat fent-se socis. Hi ha una pàgina al contracte que indica les directrius amb l’arrendament del bar com la imatge o la promoció de la cultura. També hi ha una petita part de la subvenció de l’Ajuntament destinada a fer cultura al bar i això hi és al contracte. Tenim un guió establert perquè mai es perdi, vingui la junta que vingui.

D’entrada, doncs, intentem compartir valors, ara bé, que es faci, és una altra cosa. Els llogaters que tenim ara els vam agafar per poder obrir el bar, perquè la gent es queixava perquè estava tancat. És un contracte de quatre anys, paguen els diners que toca, la gent ve al bar, i amb això ja ho tenim. Potser en 3 anys, tornem a fer una reunió com aquesta i canvio l’opinió.

JLZ: Tinc la sensació que quan els formen ensenyen l’hostaleria de costa o la de centre, però l’hostaleria d’entitat no existeix i no hi ha ni especialitat ni una sola classe al respecte. Si són el bar del poliesportiu o el bar del Casino, tindran una clientela que va d’un altre rotllo. Encara esperen els clients que s’acosten a consumir, i no entenen que val més la pena tancar avui i obrir dues hores més demà perquè l’entitat ha programat un espectacle al teatre.

JD: Aquí això també passa. El diumenge a la tarda, que sempre tenim activitats, tanquen després de dinar. A vegades venen d’altres mons i ells miren de sobreviure. Si allò els va mínimament bé, ja fan i no volen complicar-se. Haurien de tenir aquesta sensibilitat de dir, “ja que sóc aquí, aprenc el tarannà de l’entitat”.

SS: Els socis ho volen sempre tot obert, però entenem que els treballadors han de descansar en algun moment. Nosaltres sempre els donem llibertat perquè facin l’horari que vulguin, però sí o sí, divendres i dissabte han d’estar oberts, perquè són els dies en què hi ha tota la massa de gent a l’Ateneu.

JLZ: Per mi el bar de l’ateneu s’hauria de basar en la complicitat. El dia que vam passar Alcarràs amb el Cicle Gaudí, teníem 140 persones veient la pel·lícula, i es podria haver fet un menú especial, encara que fos per endur. El del bar hauria fet calaix i nosaltres hauríem donat un servei.

SS: Nosaltres tenim la sort que la gent que ve a arrendar el bar, ve perquè ja té un nom i seria molt més fàcil que cedís en aquesta situació.

©DGCFotografia

Jordi Bernaus: ‘Faries cent cinquanta pàgines de contracte i encara et deixaries algun detall’

En aquest sentit, a vosaltres us coneixen pel bar, per l’entitat o pel conjunt?

JD: A mi em coneixen pel bar. Però, aquí som una entitat bastant joveneta, en comparació amb altres, i tot això ho van fer els nostres pares i avis amb l’objectiu d’activar la vida social del poble, perquè Llavaneres sempre ha estat un poble dormitori.

JB: Penso que, en el nostre cas, és un 50-50.

JLZ: Nosaltres compartim el nom La Massa les tres entitats: el teatre, que el tenim en un consorci; el bar, que també ha agafat aquest nom, i nosaltres, que tenim l’entitat. És una cosa que va molt bé, quan el bar va bé, perquè s’està venent la teva marca, però quan va malament, els socis es venen a queixar al president, perquè és la seva imatge.

SS: Nosaltres sovint rebem trucades a l’Ateneu per reservar taules. Ens diem Bar l’Aliança i Ateneu l’Aliança. Sigui com sigui, però, la gent del poble de tota la vida, en lloc de dir l’Ateneu a l’entitat, en diu La Sala.

©DGCFotografia

Joan Lluís Zamora: ‘Caldria explicar que hi ha 180 bars socials i culturals històrics que necessiten personal singular per a clients singulars’

Quin és el model de gestió ideal d’un bar d’un ateneu?

SS: A l’Aliança vam valorar l’autogestió i vam arribar a crear una comissió, però per falta de voluntat, no es va fer. La possibilitat que ho tirava tot enrere era l’econòmica, perquè vam calcular que la sortida mínima eren uns vint mil euros per començar. Ens agradaria fer-ho així, sobretot pel tema que tenim la barra dins, i que ens trobàvem que la gent entrava a l’Ateneu amb la beguda del bar. Molts dels ingressos de l’Ateneu són a partir d’aquesta barra. Al final, però, tenim una persona contractada que té el seu negoci i el gestiona com vol, i per exemple, no fa descompte als socis, perquè no tenim un carnet encara.

JB: Jo l’autogestió no l’he viscut des de dins, però, sempre que hi ha hagut autogestió del bar del Casino, ha estat un desastre, perquè llavors la junta se n’ha aprofitat, fent un dinar i no pagant, i aquestes coses.

JLZ: Nosaltres, quan vam tenir la crisi del bar, vam demanar el suport de la Federació, i encara que ens va ajudar amb els aspectes contractuals, sentim que ens va mancar orientació pel que fa a conèixer l’experiència d’altres entitats i definir unes bones praxis. Per exemple, amb la cerca de complicitats amb la gent del bar, perquè si t’hi fiques massa, no els agrada, però si no ho fas, acaben fent el que volen. Per això, vam anar a veure el Centre de Caldes de Montbui, perquè sabíem que tenien una cooperativa i volíem conèixer com era la situació.

D’altra banda, caldria anar a veure el gremi d’hostaleria i explicar que hi ha 180 bars que necessiten clients i personal, i potser fer una jornada d’hostaleria per entitats. Sobretot pel que fa al màrqueting.

JD: Exacte, perquè té una singularitat. Nosaltres ara estem contant els dies per tornar a començar i ens estem replantejant quina mena de bar o restaurant volem. Sabem que volem un espai sense fum, i també ens plantegem si volem o no gossos. Tenim la sort de comptar amb un espai i un pati, i podríem jugar amb espais diferenciats, i que es pugui respectar zones per la canalla que ve a fer activitats. D’alguna manera estem estudiant el què i la nostra idea és que el nou bar tingui un caire més familiar.

JLZ: A La Massa, per això, vam decidir treure les màquines escurabutxaques.

SS: A l’Ateneu no vam poder, vam haver d’eliminar aquesta clàusula per tenir un llogater. Però, un home de Lliçà ens va dir que hi ha un restaurant important al poble que té màquines i que l’important rau a saber on i com col·locar-les. També, hi ha una clàusula que diu que el so no ha d’estar activat. Al final, per sort, crec que encara que hi hagi les màquines escurabutxaques, tu tens un públic de gent que, per més que hi hagi això, no canviarà. Tot i que al final no n’han posat, hem de pensar que una màquina, en un mes, dona molts diners, més del lloguer de l’espai, i al bar els surt rendible.

©DGCFotografia