Conversa sobre la relació entre ateneus i Administració: “És com quan l’Astèrix i l’Obèlix lluitaven amb el seu poble de gals”

Conversa al Casal Català dels Hostalets de Pierola sobre la relació entre ateneus i Administració
Revista ATENEUS 28

Text: Sílvia Espinach / Fotos: Toni Galitó

Les relacions entre les associacions i l’Administració Pública han estat un estira i arronsa constant al llarg dels anys. Els canvis polítics, en contrapunt amb unes mecàniques que no evolucionen, no han ajudat als ateneus a la seva gestió del dia a dia. Tanmateix, cada poble i ciutat té les seves circumstàncies concretes. Parlem amb Jordi Franch Pons (Casal Català dels Hostalets de Pierola), Pep Vallès (La Lliga Comercial Industrial i Agrícola, de Capellades), Jordi Figueras Bofill (L’Avenç Centre Cultural, d’Esplugues de Llobregat) i Toni Arias (Olesa Ateneu) per conèixer la seva visió de l’assumpte i cercar conjuntament una solució a les problemàtiques principals.

Quina és la relació de les vostres entitats amb l’Administració?

Pep Vallès: La relació amb Ajuntament des de La Lliga és bona, però perquè que no tenim alternativa. T’hi has de portar bé amb l’Ajuntament. Sabem que si volem entrar en batalla, perdrem, perquè sempre tindran la paella pel mànec. Per això, intentem col·laborar-hi al màxim. Ara bé, hi ha una cosa que no podem dissimular, i és que, al menys a Capellades, la Lliga és el centre cultural de la vila. Això ho he après de trobades de la Federació: els Ajuntaments no s’haurien de dedicar a fer actes culturals, quan als pobles hi ha una entitat que està organitzant actes culturals a tota vela, no cal que els faci la competència volent organitzar teatre o una xerrada. Escolta, que ens ajudin a mantenir les infraestructures, que això sí que és una cosa totalment municipal, i nosaltres ja farem.

Jordi Franch Pons: Amb això ens passa igual, el Casal Català és l’entitat més important del poble. Som 300 socis i el poble té uns 3.000 habitants, i la nostra idea és de mantenir una massa de públic que ens permeti ser més independents de l’Ajuntament. Jo sé que vosaltres, heu aconseguit ser-ho, perquè vau fer un conveni a llarg termini.

PV: Som independents perquè som una entitat que pertany als socis. Tenim un local amb diferents espais i en qüestió de set o vuit anys s’hi ha invertit un milió d’euros. Això no ho pot fer una entitat sola i demanar-ho als socis, perquè ells ja paguen una quota. Tirem de veta de subvencions, però va haver un moment en què ens van dir: “Si no teniu conveni municipal, les subvencions no us arribaran”. Així que vam fer un conveni a 25 anys, que diu que l’Ajuntament s’ha de cuidar del manteniment i hi ha una comissió on hi ha representants de l’entitat i l’Ajuntament que el controlen. Això acaba l’any vinent, i ara hem començat a negociar-hi, perquè ens hem de plantejar si els cedim el teatre. Tanmateix, volem seguir gestionant des de l’entitat i que els socis segueixin tenint descompte en tot el que es faci, seguir obrint i tancant el local i fer actes culturals. Estem obligats a unir-nos, i si pensem en la població, no hi ha més remei.

©ToniGalitó

Pep Vallès: ‘Si als pobles hi ha entitats organitzant actes culturals a tota vela, l’Ajuntament no cal que els faci la competència programant’

Jordi Figueras Bofill: Durant molts anys, l’Avenç va significar el pal de paller de l’activitat cultural d’Esplugues, fins que l’any 1969 es van cremar el teatre i els diners que hi havia. Això, d’alguna manera, és el que hem anat arrossegant. L’any 2008, es van iniciar unes obres buscant la llicència d’activitats, perquè no s’havia fet gran cosa per legalitzar com estava l’accessibilitat i la seguretat de l’entitat. Això ens va costar un milió d’euros, que acabarem de pagar al 2026, i dels quals l’Ajuntament hi va posar 11.000€. La resta ha sigut amb esforç de la pròpia entitat.

Ara mateix, Esplugues té unes 150 entitats bellugant-se i fent coses diferents. No és que entri en competència, però hem deixat de ser el referent cultural que havia sigut durant moltíssims anys, i per tant, el que hem fet és adaptar-nos als nous temps. Veiem que el model de l’esforç del soci no acaba de funcionar, per això, hem arribat a acords de col·laboració amb altres associacions del municipi. No ens importa tant el nombre de socis que tinguem, però sí que tornem a ser d’alguna forma el lloc neuràlgic de la ciutat, i que la gent, quan es llevi al matí, pensi “I aquest cap de setmana, què faran a l’Avenç?”.

Durant la pandèmia ens vam trobar a més a més amb que havíem de pagar el crèdit i l’Ajuntament ens deia que només pagaven per activitat, però no podíem fer cap activitat… Això ens va permetre fer treballar les neurones per aconseguir diners d’on fos, i amb el suport de la Federació d’Ateneus, vam descobrir el món de la Generalitat. Així que la relació amb l’Ajuntament és una relació d’amor-odi, però ens adonem que si som seriosos amb la Generalitat, i això vol dir ser molt disciplinats a l’hora de fer les despeses, tot funciona. Amb l’Ajuntament sembla que sigui més difícil, però estem condemnats a entendre’ns, i la voluntat sempre és de col·laborar. En aquest sentit, a vegades les administracions més llunyanes et valoren més que les properes.

Toni Arias: El nostre cas és diferent, perquè som una entitat molt petita. Tenim només sis anys d’història i al voltant de seixanta socis. Comptem amb un petit local que ens va cedir un dels socis, que tenia una botiga, i només paguem l’electricitat, la televisió que hem comprat i la connexió a Internet per fer les quatre activitats que fem. El nostre local deu tenir 35 o 40 metres quadrats, no més, però allà fem reunions de junta i activitats. Per això, ens trobàvem sovint fent àgores al carrer, en una plaça o dins d’un bar. Al no tenir local, ens hem d’espavilar i buscar les estructures que no tenim. Ara, o fem les activitats a l’auditori, o a la Comunitat Minera Olesana o al Casal d’Olesa, amb els quals estem començant un conveni per veure què podem fer conjuntament.

Amb l’Ajuntament no tenim conveni, l’únic que fa és donar-nos una subvenció per activitat. Amb la Generalitat, d’altra banda, ho tenim bastant fotut, perquè diuen que a Olesa de Montserrat donen una quantitat de subvenció que ja és l’adequada. S’ho emporta tot el Teatre La Passió, i llavors no n’hi ha pels altres.

Bàsicament és la problemàtica amb què ens trobem, que som un ateneu amb una massa social molt petita, no tenim estructura de locals ni res d’això, i ens hem d’espavilar per fer coses al carrer. Coses que són molt interessants, d’altra banda. Fa dos anys vam agafar l’espai que envolta l’Ajuntament i vam muntar una exposició d’art al carrer, però, ens vam trobar amb totes les pegues d’ocupació d’espais públics. Com que era una cosa que suposava una vinguda de força gent, amb aquests actes hi ha l’obligació de posar uns vàters portàtils per cada 150 persones, i quan vam preguntar a l’ajuntament qui ho pagava, ens van dir que l’ateneu, que l’Ajuntament no es feia càrrec de res. Amb les tanques per penjar els quadres, que vam haver de llogar, també vam tenir problemes. Bàsicament, som una colla de gent amb molta empenta i poques ajudes.

©ToniGalitó

Jordi Figueras Bofill: ‘Quan som seriosos amb la Generalitat, i això vol dir ser molt disciplinats a l’hora de fer les despeses, tot funciona’

Per tant, hi ha certes mecàniques que ja venen de temps ençà?

JFP: Hi ha una relació d’amor-odi que ha dit algú, amb la que jo hi coincideixo. L’Ajuntament crec que no hauria de fer activitats, a menys que sigui una activitat que no puguem arribar la gent voluntària del poble, com un gran concert. Si el poble fa coses, no cal que les faci l’Ajuntament, i només hauria de garantir que hi hagi espais per fer-ho.

Quan va arribar la democràcia es va crear una dinàmica de sovietització en què tot havia d’estar controlat per l’Ajuntament. En el nostre cas, això va ser el que va posar al punt de mira el Casal, que el va agafar una junta jove que va establir la seva independència, i es va començar una guerra en la qual no se’ns ajudava gens. El soci del Casal té molt present aquest fet encara avui. És com quan l’Astèrix i l’Obèlix lluitaven amb el seu poble de gals. Un cop es va crear aquest política des de l’Ajuntament d’intentar controlar-ho tot, es va anar pervertint el poble, i d’alguna manera a la gent li costa mantenir la flama d’intentar fer les coses per si mateixa.

JFB: He vist que just davant teniu un auditori.

JFP: Sí, va ser un moment de crisi, perquè el van fer quan hi havia el Casal. Això demostra que aquí es volia fer una cosa al marge de nosaltres.

JFB: En el cas d’Esplugues, l’històric és que als anys 70 l’Ajuntament va muntar a l’antiga masia on era l’Avenç, un casal de cultura. Però, tot això de fer-nos la competència ha canviat.

JFP: Aquí també ha canviat, però la dinàmica de qualsevol que arriba a l’Ajuntament és de fer les seves coses.

JFB: Encara, però, els cal adonar-se que si porten l’activitat a l’Avenç no els costa ni un euro de llum ni d’aigua, que no s’hauran de cuidar de que els lavabos estiguin nets, ni de la persona que gestiona l’entrada i sortida de gent. Potser llavors, veuran que la col·laboració amb l’entitat i el voluntariat té un valor.

TA: Nosaltres, per exemple, fem presentacions de llibres o conferències i les enregistrem amb una càmera que un soci ens va regalar. Jo m’encarrego de fer aquest enregistrament, i després, amb un programa que m’he baixat d’Internet, en faig l’edició. Bàsicament, som una colla de gent amb molta empenta i poques ajudes, i com que no estem professionalitzats, hem de dedicar-hi moltes hores.

JFP: En aquest sentit, nosaltres hem estalviat dos-cents cinquanta mil euros al poble d’Hostalets, això en primer lloc. Després, les activitats que fem es basen en el voluntariat, per tant, molta d’aquesta despesa no la fas i multipliques. Si l’hagués de fer l’Ajuntament, serien diners perduts, ja que no s’entretindrien a fer això de buscar subvencions i mirar la pela. Per tant, els sortim més barats al poble, estimulem les relacions i fem que no sigui una urbanització. Això canvia el món, perquè d’alguna manera fa al nostre poble millor.

©ToniGalitó

Jordi Franch Pons: ‘Els sortim més barats al poble, estimulem les relacions i fem que no sigui una urbanització’

Quin creieu que és el punt de vista de l’Administració?

PV: Si mai ets regidor, tot això que ara dius que faràs, no ho acabaràs fent. Quan són allà, canvien el rol, però no perquè canviïn de pensament, sinó perquè l’Administració Pública és estàtica i té la seva intervenció. Des de La Lliga tenim una velocitat que no té un Ajuntament.

Per exemple, ara l’Ajuntament ha de pensar la Festa Major Petita, que és al febrer, i quan li hem preguntat què farien, no ho saben, i nosaltres els hem apretat, gairebé que els hem animat a que, si no tenien un espectacle, els en recomanaríem alguns. Nosaltres sols no ho podem fer. Així que, “oi que teniu un pressupost? Doncs va, agafeu-lo i fem-ho”.

Jo he estat vint anys tècnic de cultura, i el meu successor em diu sovint: “Pep, ja saps que, amb això, no correrem”. Per això, a l’Ajuntament els demanem que ens ajudin només si hi ha pèrdues, però si no n’hi ha, no cal. La resposta és que les coses que proposem, no les poden aprovar, perquè la interventora ha de comptar amb una quantitat. Si els poguéssim dir: “tindrem una pèrdua de 1.500€”, ja estaria aprovat.

JFB: Jo sí que he sigut regidor i el millor és que l’Ajuntament arribi a un conveni amb les entitats, i aquestes ja s’espavilaran, perquè tenen la capacitat de demanar-li a algú que vagi a fer un concert la setmana vinent i organitzar-lo en un moment.Al cap i a la fi, l’ateneu està implicat al territori i amb les persones.

JFP: Per això, per mi, el conveni de tu a tu és el que té ara La Lliga. Perquè no vol absorbir l’entitat, sinó deixar-la fer. Nosaltres, quan ens vam trobar amb l’enorme despesa, la regidora i el tècnic ens van dir amb bona voluntat que hauríem de parlar de conveni de cessió de la propietat, però vam tenir la sort que un dels de la junta era enginyer, així que vam poder pensar un projecte que reduís la despesa conservant l’essència de l’espai. Això va passar perquè eren els nostres diners. Si ho haguessin fet a l’Ajuntament, la despesa hagués augmentat, enlloc de reduir-se. Hi ha exemples com el d’una entitat de Piera que va cedir el local a un munt d’anys i avui segueix fent coses, però està mig morta.

©ToniGalitó

Toni Arias: ‘Som una colla de gent amb molta empenta i poques ajudes’

Pel que fa a la relació amb l’Ajuntament, feu pinya amb les altres entitats?

TA: En el nostre cas, hem arribat ara amb el conveni que comentava amb el Casal, de manera que els socis de les dues entitats tenen el mateix preu d’entrades. La Comunitat Minera té un conveni amb l’Ajuntament de cessió del seu espai a les entitats d’Olesa, així que també hi fem activitats. A banda d’això hi ha el Teatre La Passió, que és intocable, perquè és privat, tot i que rebi subvencions de la Generalitat i també ajudes de l’Ajuntament, amb el qual les entitats del poble ens quedem amb menys tros de pastís. A banda d’això, també tenim l’antic escorxador i para de comptar.

JFB: Nosaltres intentem fer xarxa, perquè al final totes les entitats tenim el mateix problema. Establim acords, no pas per anar en contra de l’Ajuntament, sinó per fer entendre que és millor que compti amb nosaltres. És més de comprensió mútua que no pas de competència, la majoria d’entitats tenen un pressupost que està molt condicionat pels ingressos que li arriben de l’Ajuntament. De tots aquests acords, aconseguim pensar la cultura de la ciutat des d’un nivell general. Amb l’Ajuntament no hi ha competència possible, perquè es gasten un percentatge altíssim del pressupost que tenen per organitzar les seves activitats i el que reparteixen amb totes les entitats és una part molt més petita.

PV: Per mi la màgia és que hi ha una comissió de programació en la qual també hi ha el tècnic municipal. Tenim un calendari conjunt i el que primer arriba, primer ocupa. El que fem com a entitat correspondria a que l’Ajuntament tingués un patronat de cultura.

JFP: A Hostalets també tenim un calendari compartit. L’Ajuntament té prioritat de la sala, i això fa que ens haguem d’espavilar per programar i anar ocupant lloc, però com que som més àgils, els guanyem.

TA: Nosaltres sí que tenim un consell de cultura, però funciona una mica a batzegades, perquè encara que intentem que les entitats no es trepitgin amb segons quines activitats, n’hi ha que no poden canviar la data, i les fan igualment.

JFP: Això aquí es va fer amb la Festa Major, les entitats es reunien amb la regidora i el tècnic, i entre tots decidíem com fer-la. Si em donen una subvenció, jo després faig una activitat per la Festa Major, i entre totes les entitats, s’acaba fent sola. Si l’Ajuntament és molt intervencionista malament, i si les entitats no entenem que els Ajuntaments tenen la seva pròpia dinàmica, també malament. Tot depèn del coneixement de la gent, perquè n’hi ha que no tenen ni idea d’associacionisme.

©ToniGalitó

Jordi Franch Pons: ‘Si l’Ajuntament és molt intervencionista malament, i si les entitats no entenem que l’Administració té la seva pròpia dinàmica, també.’

Si haguéssiu de fer la carta als reis, què demanaríeu a l’Administració per treballar idealment amb les associacions?

JFB: La carta als reis és molt complicada perquè l’Administració ho és. És una maquinària burocràtica en la qual les entitats ens hi perdem, pels esforços que hem de dedicar a la gestió, a la justificació o a presentar projectes. Si fossin capaços de posar-se al servei de les associacions, seria molt millor. El valor que aportem a les nostres ciutats o als nostres pobles, simplement per dedicar el nostre temps lliure a les entitats, és una aportació brutal, i és una cosa que només passa aquí, fora de Catalunya no ho acaben d’entendre. Aquest valor, a més a més, els surt molt barat. Si fossin capaços de canviar les coses perquè tot plegat fos més lleuger, o posessin gent al servei de les entitats per ajudar a complir tots els tràmits administratius, tothom en sortiria guanyant.

TA: Jo demanaria el mateix. Els problemes que hi ha simplement per fer una instància per organitzar una activitat són increïbles. A més, a la pràctica, el dia de l’activitat acaben faltant la meitat de coses. A la carta, li afegiria que hi hagués més facilitat a l’hora de deixar-nos infraestructures per fer les activitats. En el nostre cas, se’ns fa molt feixuc. Aquesta facilitat fa falta, com a mínim en el cas d’Olesa.

PV: Hi estic d’acord, la primera cosa que demanaria als Ajuntaments és l’agilitat. Jo hi afegiria que tres o quatre cops a l’any aportin diners perquè la nostra població pugui veure espectacles que només podran veure si es desplacen a Barcelona o a Manresa. Ens mereixem que aquells espectacles vinguin al nostre poble. Evidentment, nosaltres sols no podem fer-ho, però l’Ajuntament sí que ho pot fer. Nosaltres, que ja en tenim la pràctica, coordinaríem el que calgués.

A la Diputació, d’altra banda, els demanaria que realment donin suport a les entitats. És una cosa que ja fan, però només t’ajuden si saps demanar. Ara bé, un cop has entrat en una subvenció, ja ho tens, perquè l’any següent pregunten si no la demanes de nou, i això s’ha de reconèixer.

I teniu raó, que no siguin tant feixucs a l’hora de justificar. Tenim una companya de junta que no fa res més, tot el dia busca factures.

TA: I molta més presència als mitjans. Als grans mitjans de comunicació, que això és molt complicat!

JFP: La meva carta als reis seria tenir un conveni com el que té La Lliga ara, perquè és respectuós. L’Ajuntament entén que ha d’aixecar una infraestructura, però deixa que la societat civil faci coses i se senti protagonista. També firmo una estabilitat, que el conveni sigui a llarg termini. El que tenim ara és anual i no ens permet pensar. Aquesta estabilització, que sàpigues que per molt que canviï la junta o l’Ajuntament, l’acord sigui el mateix, és vital.