Esther Soto: “Els ateneus afavoreixen el fet de compartir, que per a mi és molt important”

Esther Soto
Entrevista a l’actriu, al Casino Prado Suburense de Sitges
Revista ATENEUS 28

Text i fotografia: Cristina Belmonte

Molt lligada al Casino Prado des de petita, abans de fer de romanesa grollera a la TV, va ser una actriu cubanera i ara estrena una nova comèdia dirigida per Mònica Pérez

Què t’ha aportat a la teva carrera interpretar la Raluka de la sèrie La que se avecina?

La televisió et dona molta visibilitat. No és una finestra, és la terrassa d’un àtic d’un vuitè pis! M’escriu gent d’Estats Units, de Perú, de Colòmbia, de tot arreu. Això m’agrada perquè molta gent té l’oportunitat de conèixer-te. Després descobreixen que he estat amb La Cubana, que vaig treballar a l’Homo Zapping, amb el Buenafuente… També em trobo persones que em diuen: «Jo no et veig a la tele, ho sento», i jo els responc: «No passa res, jo tampoc et vinc a veure a la teva feina». A La que se avecina vaig anar per fer un episodi i els hi va agradar tant el personatge que ja porto set temporades fent de romanesa. La Raluka és  «lo peor de lo peor de lo peor»: lladre, estafadora, prostituta…, però la gent li té «carinyo», potser perquè va de cara i diu el que pensa.

El teu debut artístic al Prado, però, no va ser com a actriu, sinó com a ballarina…

Sí! Els meus pares tenien un hotel a Sitges i, quan jo tenia tres anys, es va allotjar allí la fantàstica ballarina Lolita Vilalta, que va venir al poble per donar classes de ballet al Casino Prado. La meva mare li va dir: «escolta, per què no t’emportes a la nena, que a ella li agrada ballar?» i la professora va acceptar que l’acompanyés a les seves classes, però encara no com alumna -perquè aquell any tocava festival de fi de curs i no hi havia prou temps per preparar-me-, sinó perquè m’hi estigués per allà mirant com ho feien les altres nenes. Jo veia aquelles xiquetes assajant i, entre cametes, feia de les meves intentant imitant-les. La Lolita em va veure tan entusiasmada que, finalment, em va incorporar als assaigs per actuar a l’espectacle de fi de curs. I així vaig fer els meus primers passos en un escenari. Interpretàvem un número molt maco d’unes nines i vaig acabar caient de cul, però no em vaig moure d’aquella posició fins que es van tancar les cortines i una companya em va ajudar a aixecar-me, perquè la professora ens deia que, al final d’una actuació, ens havíem de quedar quietes. Tot i aquest debut, vaig continuar fent ballet fins als tretze anys. I després vaig continuar actuant al Prado de la mà del mestre Jofre Vilà amb els seus mítics carrusels, on fèiem playbacks de tot, des de sarsueles fins a musicals de Hollywood.

Què recordes d’aquella etapa amb el Jofre Vilà?

Jo vaig fer cap al carrusel perquè vaig ser pubilla de l’Escola de Balls Populars que dirigia el Jofre. Ell era un artista-artista: pintor, escultor, escriptor, restaurador, expert en balls populars i creava uns espectacles musicals brutals. A mi m’apassiona la música i m’encanta ballar -la meva mare diu que fins i tot ballava davant la tele amb la «carta de ajuste»- i la Lolita em va ensenyar a ser disciplinada i estimar la música i el ball. Per la seva banda, el Jofre em va ensenyar a perdre la por a l’escenari. Com jo era de les més altes, a les coreografies quasi sempre em posaven a la fila de darrera i ell em deia: «tu has d’actuar com si estiguessis a primera fila i ho has de donar tot perquè sempre hi haurà algú que t’estigui veient».

I et feia actuar sempre en números còmics…

Sí. Ell deia que, quan no vols fer riure, és quan és més còmic un número. Em va ensenyar a somriure a l’escenari i a donar-ho tot. I que, quan un assaig general surt malament, generalment, l’espectacle acaba sortint bé, però la meva primera actuació davant el públic en el carrusel també va ser una mica accidentada. Era un número amb la «rana Gustavo» i la «cerdita Peggy», que interpretava jo cantant òpera en playback, amb un vestit rosa i una pamela negra. M’acompanyaven un cor de ballarins, que es posaven davant meu i jo els anava traient de l’escenari empentant-los un a un, excepte el darrer, al que havia de donar un cop de cul. Era la primera vegada que jo ballava amb tacons, així que, quan vaig anar a donar-li el cop de cul, ell es va apartar i jo vaig anar balancejant-me de costat fins que vaig perdre del tot l’equilibri i vaig acabar al terra relliscant al llarg de tota la pista. Encara des del terra, però incorporant-me mig cos, vaig acabar de cantar la cançó i ho vaig fer amb més força que mai, perquè és veritat que, davant les adversitats, et creixes i jo estava enorme. A l’acabar el número, vaig sortir de l’escenari plorant i dient «quin desastre!». A tot això, la noia que sortia després de mi feia un número musical amb un vestit tot ple de llumetes, que era la gràcia de la seva actuació, i jo, no sé com, enmig de la meva desesperació, em vaig recolzar sobre no sé què de darrera l’escenari que era, precisament, on estava endollat el vestit de la noia i, sense voler, la vaig deixar a fosques. Tots anaven bojos preguntant-se què havia passat i jo pensant «quin ridícul he fet!». Vaig anar cap al Jofre i li vaig dir que havia passat molta vergonya i que no tornaria a sortir mai més a l’escenari. I ell em va respondre que comptava amb mi per a la següent funció i em va soltar: «dissabte, vull que tornis a caure».

Quina va ser la primera vegada que vas actuar fent teatre?
Va ser en l’època entre que vaig deixar el ballet clàssic i vaig començar amb el carrusel. Jo estudiava als escolapis i hi havia uns nois que estaven preparant un espectacle per a la celebració del 40è aniversari de l’Escola Pia. Em van proposar que jo interpretés el paper d’una professora que donava les classes de teatre i que posava un examen final sorpresa als alumnes perquè s’havien portat fatal. Era la primera vegada que jo feia teatre i em vaig estrenar directament davant el públic i a pèl perquè l’argument de l’obra era que jo era la professora i els espectadors feien d’alumnes. Jo patia per si, el dia de l’actuació, el públic em soltava alguna cosa i jo no sabés què respondre’ls, però els meus amics em van dir: «tranquil·la, ja se t’acudirà alguna sortida». Kamikaze total! Amb el tímida que soc, vaig haver de fer de Senyoreta Rottenmeier amb molt mala llet i tothom em deia que em semblava a una professora de l’escola. Van venir els meus pares a veure’m i em van dir: «és que no et coneixem!».

El teatre amateur et va preparar per a la teva carrera professional?

L’única diferència entre el teatre amateur i el professional és que al professional es cobra, però la manera de treballar està al mateix nivell. Abans, el sabater feia d’aprenent fins que en sabia i, com a actor, el teatre amateur és una escola perquè et permet estar al costat d’algú que en sap i que t’ensenya. És un lloc per practicar i tenir taules, que és el millor que et pot passar si vols dedicar-te a actuar.

Com vas anar a parar a La Cubana?

Sitges és un poble, ens coneixem tots i tothom sap el que fa l’altre.  Algú li va parlar de mi al Jordi Milán i jo, tant tímida que era, vaig anar a parar a La Cubana per participar en la sèrie Els Grau i, després, a Les Teresines. No era fixa de la companyia, però hi anava sempre que el Jordi ho necessitava i vaig acabar actuant a espectacles com Cegada d’Amor i Una nit d’Òpera. Amb ells vaig aprendre a actuar amb naturalitat gràcies al treball artesanal per crear un personatge que va més enllà de dir frases, perquè, per semblar de veritat, cal pensar, sentir i respirar com el personatge.

A banda del teu pas per La Cubana, quin altra experiència de la teva carrera teatral recordes especialment?

En tinc dues que són molt especials per a mi. La primera és quan el meu amic Josep Ferrer em va convidar a participar a La passió de Shirley. La professió d’actor té alts i baixos: avui estàs actuant al Tívoli davant 1.000 persones i, de sobte, et trobes sense feina. El Josep va ser valent i va muntar ell sol l’espectacle, i em va proposar sumar-m’hi en un moment en el que jo no estava treballant. Era un d’aquells moments que estava fotudeta i que vingués algú i m’agafés de la mà per pujar al seu carro va ser significar molt per a mi. Érem companys de feina i ens vam convertir en amics, molt amics. A més, l’espectacle va ser un èxit i vam estar en cartell un mes al Teatre del aval Barcelona, vam fer gira i, fins i tot, vam guanyar el Premi Teatre Barcelona. L’altre record especial és amb la Mònica Pérez. Ella, a més de companya, és també amiga-amiga i vam muntar una obra de micro-teatre còmica que es deia Por el amor de Dios en el que interpretàvem a dues monges que la nit abans de casar-nos amb Déu, ens reuníem en secret. Aquell projecte també va aparèixer en un moment delicat i és fantàstic compartir experiències així, ho vivim i ho gaudim moltíssim.

L’humor és una constant a la teva carrera…

M’agrada riure i fer riure. I no és fàcil perquè el drama arriba a tothom, tothom s’emociona amb les històries tristes, les tragèdies, però l’humor és més complicat perquè cadascú riu amb un tipus d’humor, el que li fa gràcia a un potser que no li faci riure a un altre. Això sí, l’humor ajuda a pair-ho tot millor. La pena és la pena i està molt bé, s’ha de plorar també, però l’humor relativitza els problemes que tenim, ja siguin grossos o petits. No pots viure sempre estressat i patint. L’humor és salut.

Cal posar límits a l’humor?

Actualment hi ha molta sensibilitat respecte a fer humor sobre determinats temes, però crec que els còmics no ens hem d’autocensurar. Hem de trobar l’equilibri a l’hora de fer humor, però, parlis del que parlis, segur que algú s’acabarà ofenent i això no pot ser un fre per als artistes. El més important és fer entendre que es tracta de ficció i no ho pots extrapolar a la vida real, de la mateixa manera que quan interpretes a un assassí no esperes que el públic ho agafi com a model i surti al carrer a matar a algú. Potser a algunes persones els hi costa entendre la ironia, però el que diem a sobre l’escenari o a través del cinema i la televisió s’ha d’entendre com el que és: pur entreteniment.

Què és el que més destacaries dels ateneus?

Els ateneus aporten una cosa que és necessària: el contacte. Quan surts de la feina, vens aquí i assages, et trobes amb els companys i també veus altra gent que no té res a veure amb tu. És molt sa quedar, conviure amb altres persones, transmetre, escoltar… A mi m’agrada molt escoltar, saber què li passa a l’altra persona, què em pot explicar, quina experiència té sobre un tema concret. En aquest sentit, els ateneus afavoreixen el fet de compartir, que, per a mi, és molt important. Fins i tot, quan estàs sol a l’escenari, comparteixes amb el públic un moment de la teva vida i ells una part de la seva. És meravellós!

En quins projectes estàs treballant actualment?

Estic preparant una comèdia amb la Mònica Pérez, el Josep Ferré i el Jordi Ríos. Tenim moltes ganes d’estrenar-la, però encara no us puc dir ni el lloc ni el dia, tot i que segurament serà el gener. D’altra banda, segueixo amb la sèrie La que se avecina. Acabem de rodar els 8 capítols de la temporada 13.