Núria Guiu: ‘Cal permetre que l’experiència a través del cos sigui una forma de coneixement’
Núria Guiu
Entrevista a la ballarina i coreògrafa, al Dansàneu
Revista ATENEUS 27
Text: Sílvia Espinach / Fotos: Rut Solé/CCVÀ-Dansàneu 2022
La ballarina i coreògrafa molletana, guanyadora del Premi Nacional de Cultura 2022, presenta al Dansàneu, el festival de cultures del Pirineu organitzat pel Consell Cultural de les Valls d’Àneu, Cyberexcorcisme, una peça sobre les danses que es ballen a Tik Tok. Hem parlat amb ella per conèixer les reflexions que n’ha tret de la seva investigació en la creació de l’espectacle.
Com t’endinses al món de la dansa?
Jo devia tenir sis anys i vaig veure per la televisió unes gimnastes. Recordo que em va cridar l’atenció veure nenes tan empoderades físicament parlant. A mi em va semblar que tenien superpoders i vaig demanar que m’apuntessin a l’escola de gimnàstica, però com que a Mollet del Vallès no n’hi havia, la meva mare em va portar a l’Escola de Dansa i allà va començar tot. Vaig començar fent ballet i al cap dels anys em vaig passar a la dansa contemporània, fins que vaig decidir anar a fer les proves a l’Institut del Teatre i des d’allà vaig anar tirant endavant. Mai vaig pensar que seria ballarina, era una cosa que feia perquè m’agradava, sense plantejar-me si era una carrera o què era.
Què va venir després?
Sis anys de conservatori, i un cop vaig acabar, vaig entrar a la companyia jove IT Dansa, que és com una espècie de continuació del mateix Institut del Teatre. Després d’això hi ha com una espècie de buit, perquè és difícil ser ballarina. Tot i que crec que molts joves quan acaben la carrera passen per aquest moment. Així que vaig presentar-me a una audició per una companyia de dansa a Suècia i vaig marxar cap allà. En aquell moment vaig entrar en un període de la meva vida en què vaig estar uns quants anys rondant amb diferents companyies europees.
©RutSolé
‘La gent es pregunta què ha d’entendre quan va a veure dansa i segurament no han d’entendre res, però això no vol dir que no hi hagi un missatge darrere’
Has rebut el Premi Nacional de Cultura 2022, i el 2018 el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi de la Crítica de les Arts Escèniques. Què significa, per a tu, guanyar tots aquests premis?
És un reconeixement, no només en l’àmbit personal, sinó que s’estén a tot el sector, perquè puguem tirar endavant. No només parlo de sobreviure, sinó també de donar visibilitat a aquest tipus d’art, que per mi i tantes persones és important.
La dansa és un art que portem tots a dins, perquè totes ballem. Des de petites el cos se’t mou. Davant la mítica pregunta sobre què hem d’entendre quan venim a veure dansa, diria que segurament no has d’entendre res, cosa que no vol dir que no tinguem propostes o crítiques, però que no hagis d’entendre res no vol dir que no hi hagi un llenguatge. Estem educats per haver d’entendre les coses de forma bastant racional, i aquesta és la problemàtica que té la dansa quan, justament, és la que pot aportar una altra mirada, una altra manera de llegir, o d’aproximar-te a les coses que no passa sempre per voler-les entendre d’una forma sistemàtica, racional i quadriculada. Hi ha formes d’entendre que passen per altres llocs.
Durant el teu discurs del premi vas parlar del teu trastorn alimentari. Al Dansàneu portes un espectacle que parla també del culte al cos. És un problema complex. Com creus que des de les associacions socioculturals podem ajudar en aquest aspecte?
Jo crec que els ateneus són molt importants perquè sovint es converteixen en la casa dels joves, o almenys jo ho he viscut així, i són espais on tens l’opció de trobar-te amb els altres. Per mi són l’experiència física, conèixer els altres a través d’una activitat que, si és física, també involucra altres formes de conèixer-se. En el moment en què et poses en relació amb els altres a través del cos, gaudeixes d’una altra experiència, que no es basa només en la mirada de l’altre cap a tu entorn d’una estètica o a uns cànons físics, o si encaixes o no en el rol que s’entén per guapo o guapa, sexy o no. Totes aquestes coses que quan ets jove et ronden molt pel cap; la idea d’encaixar en un grup social.
Cyberexorcisme, l’obra que has presentat enguany al Dansàneu, és una espècie de tercera part de dues obres prèvies. Què ens en pots explicar?
Les dues parlaven de la relació entre el cos, la digitalitat, els rols de poder i la identitat. És una temàtica que he tocat diverses vegades, però les peces que més han ressonat aquí són Likes, que va ser el primer solo, i Spiritual Boyfriends, que va ser el segon. Molta gent ha llegit aquesta peça com la continuació d’una trilogia. Tot i que no m’ho vaig plantejar mai, sí que és cert que té una continuïtat, perquè quan treballo en alguna cosa m’agrada endinsar-m‘hi. M’agrada el concepte de donar-li temps a les coses, encara que no surten d’una decisió acadèmica o teòrica, sinó que són coses de les quals he tingut una vivència pròpia i són travessades per una experiència corporal. Per tant, les tres peces parteixen d’un fil que he anat estirant.
Cyberexcorsime neix en un moment en què em ve de gust començar a compartir les eines que he fet servir en els meus processos creatius amb altres persones. Volia investigar els llenguatges dansístics que hi ha al Tik Tok, que és una aplicació que s’ha fet molt famosa, entre d’altres, per unes danses que es fan virals i t’apareixen per tot arreu. Com que jo no soc usuària de la xarxa social, però m’interessava el llenguatge, vaig voler ser coherent i vaig anar a buscar persones que estiguessin travessades per aquesta pràctica. Per això, vaig fer una convocatòria per les xarxes dient que buscava tiktokers que tinguessin aquesta experiència física o relació amb la dansa i el llenguatge corporal de l’aplicació.
©RutSolé
‘Proximitat, naturalesa i cultura, això defineix el Dansàneu per mi’
Amb quin perfil et vas trobar?
M’he trobat amb un grup preciós amb el qual estic encantada. Tenen entre 21 i 27 anys i alguna relació amb el moviment, hi ha una que és cantant, un que havia fet ballet clàssic i ha obert un nou registre, i altres que venien d’una dansa urbana que ni jo sabia que existia, el sexy dance o heels.
Partint d’aquí, hem fet un intercanvi d’eines. El que més m’interessava era conèixer com elles funcionaven amb l’aplicació, quina relació hi tenien i quines danses se sabien. Jo volia fer un arxiu de danses del Tik Tok, i va ser meravellós veure com aquestes danses que passen al món digital s’han convertit en una mena de forma folklòrica, en el sentit que tothom coneixia el nou challenge que havia sortit, i el que no se’l sabia, aprenia uns passos en 10 segons. Tot això no és aleatori, hi ha uns passos molt concrets en aquestes danses, i m’interessava veure d’on i perquè sorgeixen. Són uns moviments que han de cabre dins de la pantalla, no són expansius, estan emmarcats i sempre duren entre 30 segons i un minut. És a dir, que tenen una duració, una espaialitat, un tipus de gestualitat concreta, una mirada molt específica i vocalitzen.
Li diem exorcisme perquè traiem aquests continguts de l’aplicació i els posem en el format escènic. En el cas del Dansàneu, ha estat la primera aventura posant-lo en una plaça del poble, cosa que em sembla rellevant conceptualment parlant. D’alguna manera retornarem la dansa de l’espai virtual al lloc físic, com si fos una dansa folklòrica que no és ni nacional, ni tradicional, ni es basa en cap cultura específica, sinó que és una dansa internacionalitzada, globalitzada; un híbrid de diferents cultures, perquè tant es balla aquí com a la Xina.
Des d’aquesta premissa, creus que en un futur aquests balls es podrien ensenyar als ateneus? Incorporant-los en les coreografies d’un esbart, per exemple?
La veritat és que en aquest projecte m’he preguntat si aquestes danses estan influenciant al panorama dansístic contemporani. L’any de la pandèmia, jo estava donant classes en un institut i feia un programa de dansa on havíem de fer una creació. Fèiem exercicis d’improvisació quan em vaig adonar que els alumnes feien uns moviments que tenien dins el cos. Després vam parar i ens vam adonar que hi havia moviments que s’havien fet seus pel Tik Tok i van aparèixer sense adonar-se’n. Mai improvises de zero, sempre ho fas a través d’unes eines i una memòria. Per tant, a la dansa contemporània pot ser que apareguin més, perquè treballem molt amb la improvisació. Pel que fa als esbarts dansaires, com que treballen amb un vocabulari de passos que estan codificats i establerts, no sé si hi ha esquerdes per on poden entrar i la gent jove pugui investigar.
Què passa si deixem que les noves tendències entrin?
Doncs que no serà un transformar per oblidar, sinó per combinar o ajudar. Però ha d’haver-hi una part que ens obligui a conservar, perquè si no tendiríem a desviar-nos a una pràctica neoliberal que no tindria cap sentit. Per això és important conservar i tenir present la memòria col·lectiva i la nostra història, sempre que no sigui un bloqueig per a la innovació i perquè la gent que en tingui ganes pugui moure les coses endavant, que és un fet amb què ens podríem trobar si no volem que mori.
Quines sinergies s’estableixen entre artistes i espais on es duen a terme les residències?
Per mi és crucial poderdisposar d’un espai on crear, i que aquest tingui un vincle amb el territori. Espais que no són llocs hermètics on tu hi vas, fas una creació, et quedes tancat i marxes a casa, sinó que pots parlar amb les persones que hi ha. Normalment, tu arribes amb un projecte artístic, però el lloc també té un projecte propi. D’aquesta trobada entre el que entra i el que hi ha és d’on surten les idees més interessants.
Per exemple, gràcies a l’espai on vaig crear Cyberexcorcisme, vaig poder anar a una escola de Montjuïc on vam plantejar un taller i vaig poder xerrar amb les joves. Tot plegat m’ha ajudat al meu procés de creació, i alhora els informa que s’està fent una creació artística i que a prop tenen un centre de creació que poden utilitzar i on passen coses.
©RutSolé
‘Al final, agafes tot el que t’influencia a la vida, des dels estudis, a un amic amb qui et trobes, un llibre que t’has llegit i ho portes al teu terreny’
Què en treus de l’experiència al Dansàneu?
És meravellós. L’any passat va ser la primera vegada que hi vaig anar i em vaig sentir molt acollida pel festival, una cosa que no et trobes amb els festivals d’altres països, on tot és molt més fred. Aquí tot molt proper, et sents molt convidat, part del festival. Et venen a rebre i t’expliquen com funciona tot. L’entorn és magnífic, ets al Pirineu, i això també és molt bonic, la combinació entre cultura i natura, i també el fet de generar comunitat. Proximitat, naturalesa i cultura, això defineix el Dansàneu per mi.
Què creus que hauríem d’aprendre d’altres països pel que fa a les polítiques culturals?
Tendim molt a preguntar-nos com es fan les coses a fora per poder-les copiar, i penso que és una aproximació una mica estranya. Jo he treballat molt temps a Noruega, Suècia i França, i allà es poden fer les coses d’una manera, que ens poden servir de model d’exemple, però també hem de saber que aquí tot és molt diferent. Cada país té la seva diversitat. No podem comparar-nos amb Noruega, que té una densitat de població infamement més baixa que la nostra o una complexitat molt diferent, per exemple, amb el nivell de població immigrant. Per tant, tenen sistemes que segurament no es podran aplicar mai directament a nosaltres.
Tanmateix, hi ha maneres de fer molt interessants i que es podrien aplicar. A França, per exemple, hi ha una xarxa de teatres molt ben interconnectada, en què s’asseguren que, quan hi ha una subvenció per a una companyia de dansa, la coproducció estigui repartida entre diferents centres coreogràfics — els quals allà existeixen i aquí no —, i que després aquesta peça tingui vida més enllà de l’estrena. No volen fer grans inversions de diners en creacions que només tindran dues funcions. Llavors, s’entén que el retorn no només serà en l’àmbit econòmic, sinó per part del públic també, perquè la gent ho podrà veure i hi haurà un intercanvi real en aquest sentit.
També, gairebé en tots els països on he treballat, i això és una cosa que estem treballant amb l’Associació de Professionals de la Dansa, hi ha un estatut de l’artista, cosa que garanteix un sou base i una estabilitat laboral que aquí no existeix. Quan les meves companyes d’altres països pregunten com m’ho faig per viure, els contesto que visc dels projectes que vaig fent, però que si no en tinc cap, no cobro.
Estàs estudiant antropologia, a més a més.
Sí, per mi ha sigut la base de la creació i m’ha ajudat moltíssim. Però vaig fent a poc a poc. Estic contentíssima perquè em plantegen treballs i sempre intento desviar-los al món de la creació. De fet, Likes ve d’un treball que havia de fer sobre els béns de prestigi social. Al final, agafes tot el que t’influencia a la vida, des dels estudis, a un amic amb qui et trobes, un llibre que t’has llegit i ho portes al teu terreny. Aquesta és la gràcia de la temporalitat, que és necessària perquè la peça es va creant mentre tu vius. Se t’han d’anar creuant moltes coses i la peça es transforma, se sedimenta, la reculls i la tornes a revisitar.
©RutSolé
‘Si vols ballar, ves i balla, i a partir d’allà, pensa, reflexiona i construeix’
Quin és el següent projecte, a partir d’aquí?
Primer de tot, ens reprogramen al Mercat de les Flors amb Cyberexorcisme, l’abril vinent. Per altra banda, estic preparant un solo amb una amiga noruega que és coreògrafa; una peça que es presentarà més endavant a Barcelona. Parla sobre el cos com a mitjà porós, en el qual ens creuen aquestes coses que ens van influenciant. Al cos, el creuen informacions diverses i en aquest cas en centrem en quins moviments, gestualitats i postures hem adoptat. Ens interessa la figura del fantasma, perquè ens agrada el concepte com a idea de virtualitat, d’alguna cosa que no és tangible, que et posseeix, que no saps com ha arribat i de cop i volta et saps els moviments.
Quin missatge t’agradaria transmetre respecte a la dansa?
Que la gent vagi als llocs on es balla, i ho comparteixi amb amigues i amics. Cal permetre que l’experiència a través del cos sigui una forma de coneixement. La dansa és la reina del fer, perquè descodifica moltes coses, i fent pots arribar a canviar coses que penses. Si vols ballar, ves i balla, i a partir d’allà, pensa, reflexiona i construeix.