Xavier Vila: «A Catalunya, el català hauria de ser ‘primus inter pares’»

Xavier Vila: «A Catalunya, el català hauria de ser ‘primus inter pares’»

Xavier Vila
Entrevista al secretari de Política Lingüística, a l’Ateneu Santcugatenc
Entrevista a la Revista Ateneus 27

Text: Sílvia Espinach / Fotos: Sílvia Espinach

 

Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística, reflexiona sobre l’estat del català avui i explica algunes de les accions que duu a terme la Secretaria, com el Pacte Nacional per la Llengua i el Cens d’Entitats de Foment de la Llengua Catalana.

 

Per què has triat l’Ateneu Santcugatenc com a entitat federada on dur a terme l’entrevista?

Perquè fa molt de temps que forma part del meu paisatge vital. La veritat és que soc una persona que ha fet molta vida a Barcelona, però la meva família ha vingut aquí, hi ha fet activitats i penso que és un punt de referència cultural de la ciutat.

 

Quina és la funció principal de la Secretaria de Política Lingüística?

Ens encarreguem de liderar i coordinar les polítiques lingüístiques de Catalunya, tant internament, és a dir, des de la mateixa Administració, com de cara a la societat. Posem a l’accés de la població el català i també ens ocupem de l’aranès i la llengua de signes catalana, sigui per la via pròpia o donant suport a entitats. També treballem per promoure l’ús de la llengua en tots els àmbits. Durant més de tres-cents anys ha estat una llengua minoritzada, perquè s’han fet moltes accions perquè es deixés de parlar, i els parlants han après una sèrie de rutines que fan que la llengua sovint no pugui obrir-se. Així, ajudem la població a tornar a col·loquialitzar la llengua. També, vetllem per la presència del català en diversos sectors, com l’audiovisual, amb línies de doblatge o subtitulació, i donem suport a les entitats que treballen per la llengua.

 

Quina valoració fas de l’any que portes al capdavant de la Secretaria?

Ha estat un any apassionant. Quan vaig entrar a la Secretaria tenia clar que havíem de canviar les percepcions i els discursos públics sobre la llengua, perquè no eren els adequats per la feina que s’ha de fer envers el català. Abans hi havia més tendència a mirar únicament les coses que funcionaven bé, per això hem intentat ampliar el camp de visió, perquè si no reconeixem que hi ha problemes, no els podrem resoldre. Aquest any crec que s’ha notat que hi ha hagut un canvi de percepció pública al respecte. No cal que la gent visqui angoixada, però sí que hem de ser capaços de veure que hi ha coses que no estan funcionant, perquè serà l’única manera de resoldre-ho.

 

I això es tradueix, entre altres accions, en el Pacte Nacional per la Llengua.

Han passat molts anys d’ençà que vam començar el procés de normalització lingüística i hi ha noves realitats que hem d’analitzar. Les polítiques lingüístiques són multicausals i necessiten que tots els agents ens alineem, per això, l’objectiu del Pacte és crear el màxim consens per generar accions positives que engeguin cercles virtuosos que facin que la llengua es regeneri.

El Pacte té essencialment tres grans fases. Una primera, la fase de preparació, que va durar des de la tardor de l’any passat fins al mes de febrer, en la qual vam dissenyar les accions que faríem i vam encarregar un informe a un grup d’acadèmics perquè fes una lectura de quina era la situació de la llengua. Des del mes de març vam començar amb el procés participatiu, en el qual hem explicat els resultats de l’estudi, hem fet taules rodones, jornades i altres sessions, perquè la gent pogués explicar quina és la situació de la llengua en diferents àmbits. Ara entrarem en la tercera fase, la de redacció, en què elaborarem un document que ens ajudi a posar els fonaments de la política lingüística dels pròxims anys, la qual no volem que depengui del color d’un partit o altre.

 

Quina valoració en fas de com està anant el procés fins ara?

Jo crec que ha anat força bé. Hem tingut opinions favorables, però també algunes opinions de gent que ens deia que ja hi havia massa de català, i això també està molt bé, perquè ens interessa saber la situació de la població. Hem tingut més de 40 actes de presentació, en formats diferents, i això ens fa pensar que hi ha molta gent interessada en la situació de la llengua i és d’agrair.

 

 

Quina importància té el Cens d’Entitats de Foment de la Llengua Catalana?

És un indicador de la vitalitat de l’interès per la llengua. On no només hi ha associacions de defensa de la llengua, sinó de les que viuen amb normalitat amb la llengua. Tots els espais de normalitat d’ús de la llengua que puguem crear són espais que l’enforteixen. Quan la nostra llengua de funcionament és el català o les nostres publicacions, donem suport a comportaments que fan que els nouvinguts entenguin que és bo que aprenguin i es posin a parlar el català.

 

Quines accions dueu a terme per la defensa de l’occità i de la llengua de signes catalana?

Són dues realitats diferents, perquè hi ha una que és territorial i una que és de base comunitària. L’aranès, que és un parlar gascó, una de les grans varietats occitanes, el tractem de dues maneres diferents. La primera és que a la Vall d’Aran qui té les competències en llengua és el Consell General de la Vall d’Aran, i el que fa el Govern de la Generalitat és donar-li uns diners perquè faci política lingüística. Són autònoms en això i han de prendre les seves decisions. Els ajudem, els podem assessorar, però a casa seva són ells que han de prendre les seves decisions. A banda d’això, donem suport a l’occità des de fora de la Vall d’Aran, per exemple, amb una línia de subvencions que permet que hi hagi cursos d’occità. Aquest any, per exemple, a la Universitat de Barcelona s’han començat amb uns cursos concretament de la varietat aranesa que han tingut molt d’èxit, amb el nostre suport, i això és molt important perquè la gent que va a la Vall d’Aran, si hi va amb part de l’aranès après. També, donem suport a entitats culturals que promouen l’aranès. Hem fet una exposició que circula per Catalunya on expliquem que l’aranès no és català, sinó un parlar gascó de muntanya. A més, treballem perquè a la Vall d’Aran hi hagi els cursos amb el marc europeu.

La llengua de signes és una mica diferent. També hem fet una exposició, perquè encara costa més que la gent que no forma part de la comunitat signant ho entengui. Els oïdors estem acostumats a sentir llengües diferents, però la llengua de signes no és oral. Cal entendre que no es tracta d’un català amb signes, sinó d’una llengua natural que és l’única que es fa servir a Catalunya i a les Illes Balears, i no s’aprèn de pares a fills. Estem ajudant a fer-la conèixer, també treballem en la codificació de la llengua, en la creació de terminologia, donem suport perquè des de l’Institut d’Estudis Catalans es faci recerca sobre com és.

 

Has publicat l’estudi Català, youtubers i instagramers. Un punt de partida per promoure l’ús de la llengua. Quines idees creus que serien interessants que coneguessin els ateneus?

Vivim en un món de creació, el qual haurem d’anar aprenent a gestionar. Crec que els ateneus tenen una mica d’espai per córrer, perquè com a centres culturals han de poder donar l’oportunitat als creadors digitals de fer-se visibles. Hi ha dos tipus de creadors digitals, els que no busquen viure d’això i els que cerquen la monetització. Els primers necessiten ocasions per entrar en contacte amb gent com ells mateixos i hauríem de ser capaços de fer emergir aquest col·lectiu de microinfluenciadors, aprofitant aquestes xarxes per avisar que hi ha gent que està creant en català. A més, aquests poden ser aliats dels ateneus, ja que ens poden ajudar a arribar a adolescents i joves pels seus canals habituals.

 

Com creus que hauria de treballar un estat, com l’Espanyol, que té llengües cooficials?

A Catalunya, el català n’és la llengua oficial. Durant els darrers quinze anys, des de Madrid ens estan infiltrant una diferenciació entre el castellà com la llengua oficial i les altres com a llengües cooficials. Això és fer trampa, perquè estan fent servir cooficial per dir sotsficial.

Les llengües per sobreviure necessiten tenir un estat o propi o propici. Portugal és un estat propi del portuguès, la llengua de funcionament per defecte i l’única que hi ha. Bèlgica té dues llengües pròpies, el francès i el neerlandès, i els reis de Bèlgica, quan celebren el Nadal, fan una felicitació en francès impecable i una en neerlandès impecable.

Un estat propici amb una de les seves llengües és Noruega. El noruec s’escriu i es parla amb dues variants, i fa uns anys, Windows va dir que la nova versió del sistema operatiu es faria en la versió majoritària. L’estat noruec va rebutjar continuar fent servir Windows si la nova versió no es feia també amb la variant minoritària, i Windows va fer les dues versions. Un altre exemple és el cas de Suïssa, que té quatre llengües nacionals i la política lingüística no és competència de l’estat central. Fa anys, davant les dades que deien que el retoromànic no anava bé, el govern federal va fer un referèndum per si als ciutadans els semblava bé que l’ajudessin, i va sortir que sí. S’hauria de tractar el català com una llengua que és la pròpia dels territoris de parla catalana, i que, per tant, ha de ser primus inter pares.

 

Quina és la perspectiva per al català per als pròxims anys i quin és el desig?

El desig és que s’acceleri el procés d’aprenentatge i ús de la llengua a tots els àmbits i que no es problematitzi, sinó que més i més població de Catalunya que hagi vingut de fora adopti el català com una de les seves llengües, el faci servir i el domini, i que el català torni a ser llengua comuna dels territoris de parla catalana. Cosa que es pot fer en un marc de plurilingüisme, per descomptat. No sé què passarà perquè no tinc la bola de vidre, però sí que sé que hem de prendre decisions.

 

LLEGEIX AQUÍ LA REVISTA ATENEUS

Deixa el teu comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.