Paula Jornet: ‘El teatre és un mirall de la societat actual’

Paula Jornet
Actriu
Entrevista a la Revista Ateneus 26

Text: Arnau Sorribes / Fotos: Toni Galitó

Artista tot terreny, Paula Jornet (aka PAVVLA en l’àmbit musical) es va formar en reputats centres d’art dramàtic tant de Barcelona com d’Anglaterra, però La Unió Santcugatenca va ser la seva primera escola, l’ateneu on va començar fent teatre als 5 anys per vèncer la seva timidesa i on la van fitxar per fer el seu gran salt al món professional interpretant el paper d’Ariadna a la sèrie de TV3 La Riera.

Com va començar la teva relació amb la Unió Santcugatenca?

Bé, jo sóc nascuda a Sant Cugat, i vaig viure aquí fins que em vaig independitzar. La meva relació amb la Unió va començar ja des de molt petita, amb uns 5 anys, quan els meus pares em van apuntar a fer teatre aquí, als tallers de teatre de la Sílvia Servan. De petita em passava que era molt tímida amb la gent, però a la vegada a casa era molt pallassa, així que els meus pares van pensar que el teatre seria una forma d’obrir-me.

Van encertar! Recordo sortir el primer dia del teatre amb la sensació de “Wohhh, m’ha encantat! Això és lo meu!”, i des de llavors. Van ser uns 14 o 15 anys de relació, i al final em vaig desapuntar no per res sinó perquè vaig anar a viure a una altra ciutat.

El teatre va començar com una extraescolar, però ràpidament va esdevenir quelcom més, inclús a escala personal.

Sí, sí. Al final venia inclús dies que no tenia classe, i aquí vaig conèixer moltes amistats, el primer nuvi… Tot. Realment el pas per La Unió Santcugatenca va ser molt important, tant en l’àmbit personal com en el professional, un moment clau. Perquè, de fet, el salt al món professional també ve d’aquí. A La Riera em van agafar perquè els directors de càsting venien molt per aquí, el teatre de La Unió s’havia convertit una mica en un referent i, buscant nens per la sèrie, em van seleccionar, amb només 12 anys.

Vas acabar fent el salt a l’actuació professional.

Sí. Bé, durant un temps ho vaig estar compaginant. Recordo estar treballant ja a la tele fent La Riera i estudiant a Barcelona, i encara venia per aquí. Em va costar desprendrem de tot això.

©ToniGalitó

‘L’amor a l’actuació em ve de l’etapa amateur, de tota la meva època a La Unió Santcugatenca’

El hobby es va tornar la teva feina. Com has viscut el pas al teatre professional? Quines són les dificultats que t’has trobat?

La veritat és que gairebé no he notat les parts dolentes de fer el salt al món professional, sempre he gaudit molt de l’actuació. I sonarà cursi, però sóc conscient que l’amor a la feina, a l’actuació, em ve de l’etapa amateur, de tota la meva època a la Santcugatenca. En certa manera per mi mai ha deixat de ser un hobby.

Quines són les diferències més importants que destacaries entre fer teatre amateur i fer teatre professional?

El més important a tenir en compte és que un dels dos no deixa de ser una feina com qualsevol altra. El teatre professional implica moltes hores de dedicació i una feina diària de dilluns a diumenge. En definitiva, molt d’esforç i una gran responsabilitat vers el públic. En el teatre amateur, en canvi, hi ha menys hores d’assaig, horaris més flexibles… Es continua fent una feina increïble, però es va més directe a l’actuació, que és la que a mi m’encanta. T’avorreixes menys. Per una altra part, el teatre amateur eren dos mesos de treball per a un cap de setmana de representacions, el que és una pena perquè a mi m’encanta sortir a actuar davant el públic.

En moltes de les obres en les quals has participat podem trobar missatges ideològics molt clars. Creus en l’art com quelcom més que un entreteniment? T’omple més l’art quan ve acompanyat d’aquest factor social?

Gaudir gaudeixo sempre igual, perquè m’encanta actuar en general. Sobre el teatre penso que, al cap i a la fi, i en essència, no deixa de ser una forma d’explicar una història, sigui una amb missatge social a reivindicar, una experiència personal que doni peu a la reflexió, o una aventura feta pel pur entreteniment. Totes són vàlides, i, en realitat, vulguis o no, al final totes tenen la seva moralina. Passa igual amb el cinema, amb les novel·les…

En aquest cas, que hagi fet aquestes obres no deixa de ser en part coincidència, no estic en un punt en que pugui anar escollint espectacles, però, en tot cas, sí que per mi el teatre té una funció que va més enllà del pur entreteniment, perquè és un mirall de la societat actual. Que en el teatre es representin problemes i conflictes actuals té una funció potencialment terapèutica. A vegades, curiosament, veure un problema o un conflicte personal representat a dalt de l’escenari, en la distància, ajuda a empatitzar i veure el conflicte des de noves perspectives, ajuda a entendre i respectar. Poder formar part d’aquest tipus d’obres amb vessant social és molt enriquidor i un honor, més ara i amb aquestes temàtiques que necessiten gran visibilitat, com el no binarisme del qual parlem a La família (im)possible o la violència homòfoba a Qui estigui lliure.

©ToniGalitó

‘Que en el teatre es representin conflictes actuals té una funció potencialment terapèutica’

Estem parlant de temes molt delicats. Heu rebut algun tipus de crítica per com ho tracteu en les vostres obres?

Doncs amb La família (im)possible no m’havia passat encara i just l’altre dia m’ho vaig trobar. En el col·loqui posterior a l’actuació una dona ens va comentar enfadada que la gent durant l’obra estava rient de coses de les quals no s’havia de riure, parts que ella vivia de forma molt més dramàtica que la resta del públic.

L’humor és un tema molt personal, i més en una obra que toca aquests temes tan delicats. És fantàstic que aquests sentiments i contradiccions surtin a debat. Tothom pot enriquir les seves idees i posicions a partir d’aquestes opinions. De nou, com hem dit abans, el teatre té molt de terapèutic si se sap presentar bé i amb respecte.

A dia d’avui quina és l’obra o projecte que més t’ha omplert, que més has gaudit fent?

Segurament la primera obra de teatre professional que vaig fer: La importància de ser Frank, de la productora La Brutal. Actuava i, a més a més, en vaig compondre les cançons. Aquesta barreja de ser la primera vegada i, alhora, el gran nivell d’implicació creativa, la van fer una experiència molt emocionant i difícil d’oblidar. També va tenir una llarga durada, a tothom li va agradar molt. Guardo molts bons records i bones relacions d’aquella època.

Ets molt polivalent, també fas música, i amb molt d’èxit. Què et va motivar a començar amb un nou vessant artístic?

És una inquietud que sempre va estar allà i que, al final, va acabar esclatant una mica per sort, tot i que al darrere també hi ha moltes hores de feina i preparació professional.

Vaig començar a escriure lletres des de jove, i tan bon punt vaig tenir l’oportunitat, em vaig posar a estudiar música de forma més professional, per curiositat, sempre m’havia atret, en part per obres de teatre que havia fet on la lírica tenia un paper important. Sempre m’ha fet molt més respecte que l’actuació, però era un món que volia descobrir. En aquest punt jo estava penjant els meus primers temes per internet, aviat van començar a moure’s, agradaven, i un dia em van trucar de la discogràfica Luv Records. Va anar bé i aviat va venir el primer disc.

En la teva música, però, no s’hi troba de forma tan evident aquest factor social reivindicatiu. Sembla més aviat un espai d’expressió de vivències i emocions pròpies.

Crec que és degut al fet que el meu procés creatiu a l’hora de pensar en temes i lletres per a les meves cançons és molt íntim. Cap dels dos discos els he fet pensant en què serien escoltats, no són tant per al públic com per a mi mateixa. És com posar música a un diari personal. Hi ha alguns temes que inclús m’ha fet vergonya cantar durant els bolos.

Són temes que neixen d’una necessitat d’expressar el que porto dins, d’aquí que el factor social no hi sigui tan present. No ha estat una cosa pensada, ha sorgit de forma natural.

©ToniGalitó

‘En la cultura, on es mouen tant artistes com ateneus, les xarxes són essencials, sobretot per motivar els joves’

De fet, i arran del tema de la vergonya, has comentat que d’adolescent vas començar a escriure en anglès com a via d’expressió aliena a la família, per poder parlar d’aquells pensaments i emocions que et costaven expressar. Ara, més segura com a persona i artista, faries el salt al català o al castellà?

Aquesta és una qüestió delicada. En primer lloc, s’ha d’entendre que a l’hora d’actuar és molt diferent sortir a fer entreteniment a sortir a parlar de temes molt personals, de punts delicats de la teva vida. Com ja he dit abans, entenc les meves cançons com un diari personal. Aquests temes els he d’acabar tocant tres vegades per setmana durant una gira de mesos, fent veure que no m’afecten, que està tot superbé, però no sempre és així. Per a mi l’anglès, de moment, continua sent una eina que m’ajuda a allunyar-me. A més a més, els meus estudis musicals han estat en anglès, de quan vaig anar a estudiar a Anglaterra, i tinc cert hàbit.

En tot cas jo mai m’he tancat creativament en tema d’idiomes, crec que la riquesa cultural està en poder escriure en tots els idiomes que coneixes i, de fet, recentment he escrit tant un tema en català com un en castellà. Depenent del rerefons de la cançó, em crida més un idioma o un altre. Però el problema no és escriure en diferents idiomes, puc fer-ho, el problema és la gira i la posada en escena. Si en una cançó vull expressar el que vaig sentir en un moment delicat, com durant una depressió, i això ho faig en català, idioma del meu dia a dia, amb el que parlo amb amics, família… em genera una vulnerabilitat que m’incomoda. No és tant un tema de llengües com de protegir-me. En els bolos, per exemple, encara canto sempre amb una perruca, una eina més per crear la distància que necessito, perquè a vegades encara ho passo realment malament.

Com creus que es podria traslladar el concepte d’art reivindicatiu com a eina social als ateneus i les seves activitats?

Em sembla que avui en dia és important generar espais segurs de debat pels joves on surtin els temes que hem estat mencionant -LGTB, feminisme…-, i, sobretot, on els joves tinguin veu, un lloc on puguin ser proactius. En aquest sentit, crec que el teatre és una activitat ideal, un exercici divertit en si mateix, però també una eina d’expressió còmoda -no ets tu, estàs fent un paper- i una forma ideal de generar debat i empatia -interpretes i entens com se sent un altre-.

I com a jove que ha viscut el món dels ateneus, què creus que hauríem de fer per atraure els joves a participar i implicar-se? He vist que t’has fet un renom a Instagram, aquestes noves vies de comunicació poden ser interessants per entitats del món de la cultura?

És complicat de dir. El que està clar és que avui en dia, i més en el món de la cultura on es mouen tan artistes com ateneus, les xarxes  són essencials, sobretot per motivar els joves. La comunicació ha d’estar pensada des del principi per a xarxes: curta durada, alt impacte… No sé si m’acaba d’agradar la idea, perquè sento que no em fan massa bé algunes dinàmiques que trobes a les xarxes socials, però està clar que han de ser el centre a nivell de comunicació si el públic al qual vols arribar és el dels joves.

En quins projectes estàs ara mateix?

D’entrada seguim amb Qui sigui lliure i La família (im)possible, aviat s’aniran anunciant els nous bolos, i estrenem La meravellosa família Harwich, que començarà al setembre a la Villarroel. Pel que fa a la música, de moment res per anunciar, però estic en ple procés d’escriptura.