José Corbacho: ‘La comèdia t’obre la ment i rius de coses que, d’una altra manera, no et farien gràcia’

José Corbacho
Actor i director
Entrevista a la Revista Ateneus 26

Text: Víctor Porres / Fotos: Toni Galitó

José Corbacho (l’Hospitalet de Llobregat, 1965) és actor, director, guionista i humorista. Especialment conegut per formar part de la companyia La Cubana i per programes de televisió com Homo Zapping o Una altra cosa, entre altres èxits de la factoria El Terrat. Amb el seu amic Juan Cruz —company des de l’època en què tots dos freqüentaven el teatre del Centre Catòlic amb la Companyia Sgratta—, ha rodat les pel·lícules Tapas (premi Goya al millor director novell), Cobardes i Incidencias, i la sèrie Pelotas.

Com et vas iniciar en el món del teatre?

Vaig començar a fer teatre al cole, al Casal dels Àngels, que era un col·legi que hi havia a Santa Eulàlia. Jo tenia set o vuit anys i unes monges muntaven obres de teatre al Teatre de Sant Isidre, on hi havia un quadre escènic infantil. A uns quants nens ens van agafar per fer el quadre escènic junior i vam estar fent obres d’Àngel Guimerà, els germans Álvarez Quintero, Dario Fo… Amb uns companys, vam decidir crear una companyia de teatre, la Companyia Sgratta, i vam anar a parar a l’Aula de Cultura de Santa Eulàlia. El teixit de les aules de cultura era molt xulo: hi havia aules a tots els barris i cadascuna tenia el seu propi grup de teatre. Hi havia directors d’aula molt actius, un personal molt potent que després ha anat fent-se un nom en el sector de la cultura.

Quan va començar la teva relació amb el Centre Catòlic de l’Hospitalet?

Es va decidir fer una mostra de teatre d’aquelles aules de cultura i el lloc escollit va ser aquí, perquè era un dels teatres que estaven millors situats, al centre de la ciutat. Nosaltres, des de Santa Eulàlia, ens van implicar bastant en aquelles primeres mostres. Curiosament, aquí vam començar a representar espectacles perquè a mi m’agradava l’espai. Seguíem fent Dario Fo, perquè ens encantava, però vam obrir-nos a coses més guais, com versions estranyes de Valle-Inclán i també obres de creació pròpia.

©ToniGalitó

‘La majoria dels joves que actuàvem aquí érem fills de gent treballadora que ni s’havia plantejat mai que els seus fills fessin teatre’

Què recordes d’aquella època al Centre Catòlic?

Una de les primeres obres que vam fer aquí es deia Taiko-Himenchi. Llavors a mi ja em tirava aquella cosa una mica cubanera de barrejar ficció i realitat, d’enganyar el públic i, en aquesta obra, que portava com a títol general Conflicto intergeneracional sobre la perserverancia del himen, nosaltres explicàvem que era un espectacle basat en el teatre kabuki. Vam muntar una escenografia japonesa, però els espectadors es trobaven que, abans de començar la funció, sortia un presentador que feia de teloner. Era un hipnotitzador argentí, un «vende-mantas», que interpretava jo, i anava agafant gent del públic, que eren actors de la nostra companyia, i els deia coses com «Usted está viendo a la gente desnuda…», i la gent flipava, perquè no sabia què havia vingut a veure. Fora de la sala, vam posar tota una explicació del teatre tradicional japonès, de la importància de l’himen per als nipons, la sexualitat al Japó… I la gent entrava aquí i es trobava una festa i, quan acabava aquella moguda de l’hipnotitzador, que durava com una hora i pico, els dèiem: «Y ahora, con todos ustedes, Taiko-Himenchi», que eren tres minuts de teatre japonès, superguapo (allò era abans de El Mikado de Dagoll Dagom, eh!), amb unes perruques i uns quimonos que ens havien costat tota la pasta de producció de l’espectacle. En aquells tres minuts, apareixia una noia que havia perdut la virginitat amb el seu xicot samurai, i el pare s’emprenyava i els tallava el cap.

També vau muntar una mena de performance al davant del Centre.

Sí. En aquella època vam començar a fer actuacions al carrer que jo havia vist de la primera època de La Cubana. Copiàvem molt i vam voler fer una espècie de versió d’una acció que va fer l’Albert Vidal al Zoo de Barcelona que es deia L’home urbà i consistia a passar uns quants dies vivint al costat dels lleons i els llops. Nosaltres vam fer el mateix, però amb una família, la típica família de l’Hospitalet. Vam muntar un pis aquí davant, a la Rambla Just Oliveres, i ens vam passar les dotze hores que durava la mostra de teatre vivint allí. És clar, la gent flipava veient-nos.

Aquells joves que fèieu teatre amateur us imaginàveu convertint-vos en professionals d’èxit?

L’essència dels ateneus, aquest fet cultural que acull i barreja molta gent, era una bona plataforma d’accés a la cultura. La majoria dels joves que actuàvem aquí érem fills de gent treballadora que ni s’havia plantejat mai que els seus fills fessin teatre. Jo continuo tenint amics de quan venia a fer teatre aquí fa quaranta anys, alguns dels quals s’han dedicat al món de l’espectacle professionalment, i moltes vegades ho parlem. Tots tenim una sensació d’haver viscut una bona època tant per al teatre com per a la música. Es segueixen fent coses, però ara et trobes gent gran, com ma mare que es va apuntar a un taller de pintura, però, en aquella època, era gent superjove i estava molt implicada. Vam arribar al Centre Catòlic per la mostra i perquè també hi havia un grup de teatre que estava funcionant molt bé: el GAT (Grup d’Acció Teatral), on estaven els germans Flores. Un d’ells, l’Alfons Flores, és un escenògraf brutal que actualment fa òperes per tot el món.

©ToniGalitó

‘És important que als ateneus no hi hagi una frontera, que la gent sàpiga com arribar-hi’

Com vas anar a parar a La Cubana?

La meva arribada a La Cubana va ser molt curiosa. Nosaltres havíem fet una acció a un bar musical del barri de La Torrassa que consistia que anunciàvem un espectacle de varietats i, quan començava la funció el cantant, entraven tres atracadors amb una mitja al cap i unes armes de mentida per atracar el bar. Llavors arribava la policia i ningú podia sortir del bar. Tot era un espectacle i la gent flipava, però va haver-hi una mica d’enrenou perquè els veïns van veure les sirenes i van trucar a la policia de veritat. Van arribar uns cotxes de la Policia Nacional per ajudar els suposats GEO situats davant el local, i jo estava allí fora, vestit de policia i amb un megàfon a sobre d’un cotxe nostre, dient que la gent ja podia sortir, perquè el final de l’espectacle consistia en els ostatges sortint del bar ballant la conga i els atracadors intentant dissimular. Però els «maderos» de debò ens van detenir i vam acabar sortint a la premsa, tot i que no a les pàgines de cultura, sinó a les de successos. Motivat per l’èxit d’aquella aventura, em vaig presentar a una xerrada que feia el director de La Cubana, Jordi Milán, i vaig ensenyar-li, superorgullós, els retalls de premsa. Em va dir que parléssim un dia i, poc després, quan representaven La Tempestad a l’Hospitalet, vam quedar. Vaig anar al matí a veure com muntaven i la qüestió és que vaig tornar a les quatre de la matinada. La meva mare em va dir: «¿Pero, de dónde vienes, nene?». I jo: «Del teatro, mamá». El tema és que allí el Jordi em va dir que marxava un tio de La Cubana i vaig entrar per substituir-lo.

Quina experiència et dona treballar en una companyia mítica com La Cubana?

Vaig estar dotze anys a la companyia i ja sé que al Jordi no li agrada que diguem que La Cubana és una escola, però és que aprens molt. Jo ho vaig aprendre tot de La Cubana. Perquè no és una companyia a l’ús on tu memoritzes un paper i surts a escena. Allí crees el personatge, tens al costat el Jordi amb la concepció del vestuari, muntes l’escenografia, dissenyes la gira, busques el restaurant per dinar, l’hotel per dormir… La companyia es converteix en una altra família amb què aprens molt. Allò, per mi era un màster darrere l’altre, a més sense saber-ho i sense cap pretensió. Si tens una mica d’inquietud i t’agrada el que fas, comences a mirar al teu voltant i aprens. Jo vaig tenir la sort de treballar amb professionals increïbles com Castells i Planas amb les escenografies, el Raúl Pascual amb el disseny, el Joan Alonso amb el maquillatge. Hi havia altres companyies que m’encantaven, però aquell teatre era el que més m’agradava fer.

Al Centre Catòlic, no només venies a fer teatre…

Efectivament. A mi m’hagués agradat ser esportista en qualsevol disciplina: futbolista, jugador de bàsquet, golfista…, però no estava dotat. De fet, el meu pare ja m’ho recordava quan jugava a futbol de petit, es posava a la banda i em deia: «¡Qué malo eres!». No seria com el pare del Messi, el meu pare. Jo vaig fer el batxillerat a l’Ateneu de Montserrat del barri d’Hostafrancs i allí hi havia un equip de bàsquet molt potent que competia en una lliga en què jugàvem també al Centre Catòlic. Jo no jugava, però, quan veníem aquí, anava amb l’equip local i els meus companys de l’institut em deien: «¿Pero tú eres tonto?» i jo: «¡Es que soy de l’Hospitalet, este es mi barrio!». I ells acabaven dient: «Hostia, este tío que no venga más». Jo era bastant «chaquetero» en l’àmbit esportiu. O sigui que no em resultava cap problema animar l’equip d’aquí i, si guanyaven els del meu institut, doncs, també em posava content.

©ToniGalitó

‘Jo sempre he sigut de treure experiències positives de situacions traumàtiques’

I, de més gran, has tornat a aquest ateneu?

Doncs, sí. Les tres pel·lícules que hem fet, tant Tapas com Cobardes e Incidencias, i també la sèrie Pelotas, les hem rodat íntegrament a l’Hospitalet. En aquesta ciutat, sempre hem tingut moltes facilitats. Quan vam rodar Cobardes, tota una part molt important la vam fer en aquest barri. Rodàvem en restaurants i a la rambla Just Oliveras, i el Centre Catòlic es va convertir en el nostre centre d’operacions. A la pista del pavelló de bàsquet, havíem muntat tot el maquillatge i el vestuari, i l’equip de rodatge s’emmagatzemava aquí. Dinàvem o sopàvem aquí, muntàvem taules com per a cinquanta o seixanta persones.

Com definiries la teva experiència en el món de la televisió?

Quan vaig saltar a El Terrat, em va passar una mica el mateix que amb La Cubana, perquè era una productora que entenia la televisió com a mi m’agradava. Fèiem el tipus de comèdia a la televisió que a mi m’agradava i que vaig estar envoltat una altre cop de gent tan talentosa com l’Andreu Buenafuente, el Xavi Cassadó i el Santi Millán —que també venia de La Cubana—, o els que es van incorporar després, com el Jordi Ébole, l’Edu Soto, la Sílvia Abril, el Berto Romero… Al final, és una gent tan talentosa que has de ser molt tonto per no acabar aprenent d’ells. L’important és continuar formant-te sempre. Et pots formar per moltes vies, i la meva va ser la professional. Vas aprenent coses i les vas aplicant. Fas molt de prova-error.

Diuen que el teatre omple més que la tele perquè és pur directe i tens a tocar els espectadors…

Jo vaig tenir la sort que els programes que feia l’Andreu a El Terrat també tenen un punt molt teatral, sempre amb públic al plató, molts programes en directe i, l’endemà, ja et trobaves amb algú que et deia que s’ho havia passat molt bé. O sigui que era com una cosa bastant semblant al teatre. El que passa és que en comptes de veure l’espectacle cinc-centes persones el veien cinc-centes mil. La veritat és que sempre m’ha agradat jugar. Això ja ho fèiem a La Cubana i també amb els meus amics de Santa Eulàlia: jugàvem a teatre, a fer coses que no fossin massa estàndards. Doncs el mateix a la tele: jugar a coses que no són massa habituals ni predicibles, perquè els programes sempre tenien un punt d’originalitat, un marge per provar coses més estranyes, com Homo Zapping. Sempre s’han fet paròdies a la televisió, però nosaltres ho vam enfocar des d’un altre punt de vista.

©ToniGalitó

‘Hem de vendre el monòleg com un espectacle ecològic’

Però la gent jove ja no mira la tele, no?

La veritat és que, amb les teles convencionals, passa una mica com als ateneus: tenen el problema d’una audiència que es va fent gran. Continua havent-hi programes convencionals que funcionen, però tothom parla ara del final de la tele. Jo no sé si el veurem, el final de la tele, perquè també estem parlant del final de la ràdio des de fa cinquanta anys i jo, des que vaig entrar a La Cubana, sento dir que el teatre està en crisis. A l’únic que aspiro és que la gent passi una bona estona en el teatre o veient un programa de televisió, que rigui una mica i estigui més feliç. A vegades fas altres coses, intentes tocar unes altres tecles i aconsegueixes que el públic s’emocioni. L’important és el que se li queda a l’interior.

I què creus que hauríem de fer per atreure gent jove als ateneus?

Jo crec que això que li passa als ateneus li passa a la societat en general. Parles amb la gent de les cadenes de televisió i et diuen: «El nostre públic s’està fent gran». I el mateix amb el sector del cinema i del teatre. Sembla que ara és molt complicat, que la gent jove té unes ofertes que no tenia fa deu anys. Hi ha molta gent inquieta que se’n va a un món digital, on hi ha tot un camp per al jovent, però també hi ha joves que volen muntar una obra de teatre, formar una companyia o crear un club de lectura i els ateneus tenen els espais. El problema és que falta una tasca de difusió, d’ensenyar els espais. Jo crec que ens emportaríem una sorpresa si obríssim aquestes portes i, aleshores, tu li poguessis dir a un xaval que no sap on fer música que li deixes aquest espai. És important que no hi hagi una frontera, que la gent sàpiga com arribar-hi. I buscar solucions imaginatives, intentar donar-li la volta, perquè l’oferta i la forma de fer fins ara no ens serveix per a les noves generacions.

Penses que ens prenem massa seriosament la vida?

En èpoques dolentes —i ara ja en portem unes quantes de seguides—, molta gent va a veure una comèdia i a la sortida diu que necessitava riure. Igual ens aniria millor si depenguéssim del Ministeri de Sanitat en lloc del de Cultura. Tot aquest mal rotllo i tota aquesta crispació es podria atenuar consumint humor. Cal prendre la vida amb una mica de sentit de l’humor, i amb una mica d’amor, que hi ha gent que se la pren molt seriosament, que està molt bé, però no s’ha d’arribar al punt de saltar a la mínima. La comèdia és com viatjar: t’obre una mica la ment i acabes rient de coses que, si te les diguessin d’una altra manera, igual no et farien gràcia.

©ToniGalitó

‘Moltes vegades em diuen “Ostres, que bé que hagis vingut, perquè aquí no ve gairebé ningú”’

De què no ens hauríem de riure?

Jo crec que es pot fer humor de tot. Sempre ho he dit, sempre ho he pensat i sempre ho pensaré. El que crec és que la gent ha de tenir una cosa clara, que el primer «manament» per a un còmic és fer riure a la gent. Igual el segon «manament» és «compte amb els danys colaterals». Alguns diuen que no pots fer humor de les malalties i jo parlo del meu transplantament de ronyó en el meu monòleg. Un dia, un senyor em va dir per les xarxes «no trobo bé que facis humor d’aquest tema». Li vaig respondre: «perdona, és que estic trasplantat, però no estic fent humor d’aquest tema, estic fent humor de què la donant, la meva germana, és una professora de mates i jo era un tonto, però, com em van posar el seu ronyó, ara sé fer equacions de segon grau. I a la meva germana li fa gràcia».

El trasplantament t’ha fet canviar la manera de prendre’t la vida?

Bé, jo sempre he sigut de treure experiències positives de situacions traumàtiques, perquè vaig tenir una infantesa també fotuda pel que fa a salut, però jo me n’anava a jugar a futbol malalt i amb una sonda per dins del xandall. La meva mare anava al camp dient: «¡Que este niño no puede jugar al fútbol, que tiene fiebre!», i l’entrenador responia: «¡Pues a mí no me ha dicho nada!». Jo he intentat ser molt optimista, molt positivista, fent les coses amb passió. L’operació no em va canviar ni a millor ni pitjor. Sí que a vegades penses en què fas servir el teu temps, però són coses que t’hauries de plantejar sempre, no només quan estàs allà a l’UCI i li veus les orelles al llop. Al final no ha canviat res, jo ara estic treballant més que mai i això que havia dit que pararia una mica. Però, vaja, també estic molt content perquè estic treballant en coses que trio jo i que m’agraden. Durant molts anys, he intentat treballar en projectes que m’agradessin, però alguns no m’agradaven tant.

És més difícil actuar en solitari que amb companys a l’escenari?

Sí, és clar, molt! Sobretot perquè també és una qüestió de responsabilitat. Jo sé que, a vegades, puc tenir una imatge molt més boja, la d’un senyor que surt amb jaquetes de colors i que es fica en una piscina de couldines o que es tira d’un trapezi, però, quan vaig sortir per primera vegada sol a l’escenari, el que pensava és «no tinc ningú al costat i l’única responsabilitat de què aquesta gent que m’ha vingut a veure s’ho passi bé és meva i, a més, no tinc al Santi a un cantó o als companys de La Cubana». Trobo a faltar gent, però també és com si hi fossin, perquè jo, com soc una circumstància de tantes coses i de tanta gent amb la que he compartit programes i escenari, al final és com si estiguessin amb mi. Com els mexicans el Día de los Muertos. «¡Estan todos presentes aquí!». Ara fem un espectacle amb el Ramon Gener, que m’encanta com a company. Viatgem amb una orquestra i, aleshores, he passat d’estar sol a estar amb cinquanta persones. Així compenso!

©ToniGalitó

‘A vegades, intentes tocar unes altres tecles i aconsegueixes que el públic s’emocioni’

Per què t’agrada fer monòlegs?

El monòleg és un gènere molt actual, molt en voga i que funciona molt bé. A més, és molt econòmic per a un teatre, perquè, al final, ve a actuar una persona sola. L’altre dia pensava que també és molt sostenible perquè, clar, un monologuista no gasta la mateixa quantitat d’aigua a la dutxa que gasta una companyia de quaranta persones. Així que hem de vendre el monòleg com un espectacle ecològic. Al final, he intentat fer com una deconstrucció, igual que el meu paisà de l’Hospitalet, Ferran Adrià. Agafo el micro, vinc aquí al Centre Catòlic i pregunto si puc fer un monòleg. I, clar, es sorprenen perquè ningú els ho havia demanat. És com trencar barreres i, al final, fas cap a l’essència, perquè el que més m’agrada és explicar històries. I ho he de fer en un teatre perquè la meva família ja està farta d’escoltar-me.

Molts artistes creuen que, perquè un espectacle tingui èxit a Catalunya, cal fer temporada a Barcelona. Ho comparteixes?

Estic totalment en contra, d’això, i a més no hi estic d’acord. Ho entenc, eh! Però aquesta època ja ha passat. No vull fer un símil entre el món del teatre i la tauromàquia, però és com aquella cosa de torero antic que, si no triomfes a Madrid, no és triomfar. Igual ho havia petat a Bilbao i estava molt content sense anar a Madrid. No crec que hagis d’estrenar a Barcelona perquè la gent se n’assabenti. És veritat que els mitjans de comunicació es fan ressò i sembla que, si no representes un espectacle a Barcelona, ningú sap res de tu, perquè no sortiràs a la televisió o a la ràdio. Però el públic igualment se n’assabenta i, al final, vas a actuar a Fraga o a qualsevol poble de Catalunya i et venen a veure tres-centes o cinc-centes persones al teatre, i s’ho passen molt bé. Moltes vegades em diuen: «Ostres, que bé que hagis vingut, perquè aquí no ve gairebé ningú».

I no és pesat passar-te la vida fent tants quilòmetres per actuar per tot arreu?

A mi, això m’encanta i potser és perquè, probablement, per a mi és l’única forma de fer turisme. Com deia la Julieta Serrano, m’encanten les gires, però la funció em parteix una mica el dia. En unes altres circumstàncies, igual no passaria per Tremp o per Salt, però, si em criden, aniré corrent amb la família per poder fer turisme, que a mi m’agrada molt, a part d’anar al teatre per la nit a fer la funció.