Debat sobre el retorn dels béns espoliats pel franquisme als ateneus: ‘Cap govern ha tombat les lleis franquistes de la requisa’

Debat a la Revista Ateneus 26

Text: Arnau Sorribes / Fotos: Toni Galitó

La recerca i posterior retorn dels béns espoliats pel franquisme és un dels projectes estratègics de la Federació d’Ateneus. Aquest és un tema que, malgrat ve de lluny, és més vigent que mai perquè, 45 anys després del fi oficial del règim dictatorial, molts dels ateneus segueixen sense poder recuperar el que és legítimament seu. Per això, volem posar en comú les idees i inquietuds de les entitats afectades. Ens citem a l’Orfeó Badaloní amb una petita representació dels ateneus espoliats: Daniel Gasparin (Centre Cultural Els Catalanistes de Sant Andreu), Jordi Lloberes (Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana de Cervera), Joan Puig (Casa del Poble de Blanes) i Jordi Albaladejo (Orfeó Badaloní).

Els ateneus van ser un clar objectiu del nou règim franquista, per què penseu que buscava anul·lar aquests centres?

Jordi Albaladejo: El que hem de tenir clar des d’un principi és que en aquella època els ateneus formaven part d’una àmplia xarxa de centres –casinos, ateneus, cercles, cooperatives…– molt vinculats a les classes populars, fos amb un component purament obrer o, com en el cas de l’Orfeó, d’una forma molt més interclassista. Fora d’una forma o altra, van ser objectes de la repressió perquè eren una xarxa de promoció d’activitats de lleure, sí, però també eren un vehicle per la promoció d’actes culturals, de reforç educatiu i de protecció social que feia dels ateneus quelcom més que un simple espai de trobada ocasional. Per l’època de la República, per exemple, l’Orfeó ja funcionava plenament com un ateneu: seccions d’excursionisme, de teatre, de foment de la sardana, la coral… Tot amb un element popular que cada diumenge reunia a moltíssima gent en el centre. El món del lleure de les classes treballadores a poc a poc s’anava estructurant entorn d’aquestes entitats i activitats, fent dels ateneus el referent com a lloc de sociabilitat per aquesta gent. I no eren només llocs de lleure, alhora servien com a espais d’aprenentatge i de transmissió d’una idea concreta de civisme, una cultura popular aliena a les estructures clàssiques teixides a través de l’església o l’estat. L’objectiu del franquisme era ensorrar aquesta xarxa en tant que alternativa, eliminant aquest contrapoder. Ho podem veure en les seves pròpies declaracions en entrar amb les tropes a les ciutats acabades de conquerir: “Ha llegado España” o “Ya sois españoles”. Al darrere d’aquestes paraules s’amaga la idea de l’”antiespaña”, les fórmules de relació alienes a les tradicionals, fossin populars, progressistes o catalanistes, no tenen cabuda dins el concepte d’“España”.

Joan Puig: Coincideixo plenament. El factor clau amb els ateneus és el d’estar integrats per gent de les classes populars contrària al sistema. En el cas de La Casa de Poble de Blanes, trobem una entitat que sorgeix entorn de la figura d’Alejandro Lerroux i el seu Partit Republicà Radical, una de les primeres mostres de partit polític contrari al sistema de la Restauració, i més tard bascula cap a Esquerra Republicana de Catalunya en integrar l’element catalanista. Neix, doncs, de la idea de ser alternativa a l’Estat, de trencar amb les seves dinàmiques, i aviat va integrar a les seves moltes activitats culturals i de lleure –castells, un cafè, una biblioteca…– una forta xarxa de suport social: un sistema de socors mutu, una caixa d’estalvis, una cooperativa de consum… Tot això va ser el que el franquisme va intentar destruir, inclús a escala simbòlica. A l’ateneu, teníem una representació de la Marianne, símbol republicà, que van destrossar en ocupar l’espai. Que la gent obrera tingués accés a la cultura per a ells devia representar un perill, perquè donava ales a que aquesta forma diferent de fer i de pensar s’estengués com a model. A nosaltres ens van ocupar tres locals, edificis envejables que donaven al passeig marítim, amb teatre, biblioteca… Doncs el nou règim en va fer un hostal. L’edifici, a més a més, mai va tenir un manteniment òptim i, finalment, va quedar en ruïnes. No va ser fins a l’època de Tarradellas quan uns pocs socis supervivents van constituir-se en associació de nou i van començar a lluitar per la recuperació, aconseguint la cessió per part del Govern Civil de Girona i, anys més tard, el retorn per part de la Generalitat, a qui l’Estat havia cedit l’edifici. No va ser fins llavors que es va poder començar amb el manteniment i, de nou, amb les activitats culturals pel poble. Els altres dos edificis que teníem no van tenir tanta sort.

©ToniGalitó

Daniel Gasparin:
“Vam descobrir un soterrani immens, un espai d’horrors i memòria oblidat, on s’havia castigat a les dones per crims propis o dels marits”

Daniel Gasparin: I no va ser un saqueig puntual, un fet de guerra, hi havia una clara intenció d’esborrar la memòria dels ateneus, tan del seu vessant social com del cultural catalanista. A nosaltres, ja d’entrada, ens van fer fora del local, ens van canviar el nom a Círculo Cultural Español i, per descomptat, van canviar totalment el rumb de les activitats. El primer pas va ser la purga de la biblioteca, eliminant tots els llibres escrits en català o que parlessin de temes no afins al règim, després van acabar tancant l’escola d’arts i oficis… Pel que tenim entès, ha anat tot cap als Arxius de Salamanca. Recentment ens han fet el retorn d’alguns documents, per exemple, hem tingut el retorn de dues novel·les en francès, que segurament se les van endur pensant que era també català, però ni de lluny ha tornat tot.

JP: No, no, no ha tornat tot. Jo vaig anar a Salamanca fa anys i vaig poder visitar l’arxiu, algunes coses a les quals no van donar importància s’han perdut, però altres les continuen guardant allà, tot molt ben classificat. Ens van deixar fer fotocòpies, però no hem aconseguit cap retorn.

Jordi Lloberras: Ells tenien claríssim l’objectiu de la guerra, i encara avui el tenen claríssim. Tot el que no pensés com ells, com “l’español de bien”, havia de ser eliminat. I, clar, normalment la gent dels ateneus ha estat gent amb un fort vessant progressista i popular, de moviments republicans, i van decidir arrasar amb tots. En el nostre cas, per exemple, hi va haver un president del Centre Obrer, el Domènech Puigredon, que el van afusellar. Havia sigut alcalde amb ERC i no van parar fins que el van trobar. El propi edifici va ser arrasat pels bombardejos i l’exèrcit. I el pitjor és que encara avui en dia segueix aquest espoli. Nosaltres teníem dos edificis, un amb la propietat dividida a 9 parts -una del centre i les altres 8 a particulars socis- que avui en dia és un terreny, una ruïna, i que no ens deixen reclamar. Alguna d’aquestes parts van ser readjudicades a dit a gent afí al règim per l’administració franquista, cosa que avui en dia dificulta molt la recuperació. L’altre edifici sí que era propietat completa de l’entitat, i va ser expropiat i entregat sencer a la Falange. Hem anat a reclamar a tot arreu, a Barcelona, a Madrid… I res. Ho tenen tot molt ben arxivat, coneixen perfectament els detalls del cas, però no avança mai i no et donen solucions. Al principi et posen excuses, et tenen en espera. Ara ja ni això, ja ni responen. “Tot això és molt difícil”, tot sempre és molt difícil.

JP: És difícil per el que volen. És difícil perquè no es va fer la feina quan tocava, amb el pas a la democràcia. En el nostre cas, per exemple, el primer que va fer el nou ajuntament democràtic va ser intentar declarar el nostre ateneu en “estat de ruïna” per poder quedar-se ells el solar. És una constant la poca consideració de la democràcia vers les entitats, en comptes de facilitar no han fet més que posar entrebancs. Hi ha un altre dels nostres edificis que actualment és en part de l’Estat i en part de la Generalitat. Un edifici originàriament de La Cooperativa La Blandense, de la que per ser soci havies de ser soci també de La Casa del Poble, i de la qual en conservem els estatuts, que assenyalen com en cas de liquidació els béns han de tornar La Casa del Poble. Doncs, fins al moment, ha estat impossible que ens ho reconeguin, ni tan sols la Generalitat.

DG: A nosaltres a la primera intentona d’investigació i recuperació, allà pels anys ‘80, ens van arribar a amenaçar de mort. Al final van aconseguir que ho deixéssim estar. No va ser fins més tard, amb un nou president, que vam fer nous intents.

JP: I un altre tema són les inversions que hem hagut de fer en el patrimoni recuperat, inclús abans de recuperar-lo com a tal! Nosaltres hem invertit més de 900.000 euros degut a l’estat de ruïna en què es va deixar l’edifici, encara avui patim pel retorn dels crèdits. I l’Estat diu que no té mitjans, però el que no té és voluntat. Quan ha volgut, ha fet retorns, només fa falta veure el cas dels sindicats i dels partits polítics. En canvi, el tema dels retorns als ateneus no es vol obrir, és un capítol que l’Estat no vol reconèixer.

JL: És que si reconeguessin això… Ja no només parlem dels ateneus: les propietats mobles, els terrenys, inclús muntanyes senceres que estaven en mans de particulars als quals van matar… Tot això va canviar de mans a través de cacics locals vinculats al règim. El trasbals que provocaria el tema seria enorme. És un armari que no volen obrir, implicaria massa coses. I és molt curiós com, ja no només a nivell espanyol, que en pots esperar poc, sinó que tampoc s’estigui lluitant a nivell del govern català. Em costa d’entendre que avui en dia, en data de 2022, un govern de la Generalitat, del color que sigui, m’és igual, no hagi fet un inventari de totes aquestes propietats afectades.

JP: I que no hagi facilitat el retorn d’aquelles propietats afectades que té al seu nom. El mínim seria el retorn i el reconeixement. Perquè, clar, ens omplim la boca de memòria, però desprès posem uns problemes en allò més bàsic. A nosaltres ens permeten comprar les nostres seus, però, clar, comprar una cosa que m’han robat, a preu de mercat i en l’estat que està…

©ToniGalitó

Jordi Albaladejo:
“La repressió econòmica no s’ha pogut quantificar mai del tot, en gran part perquè és molt difícil accedir a les dades d’inventariat”

La investigació sol ser el primer punt de conflicte quan es porten reclamacions a l’administració, però la investigació d’aquest tema no és gens senzilla i falta suport administratiu per realitzar-la.

JP: Clar. Això és un problema, perquè ells ja saben que moltes coses són difícils de demostrar amb una claredat com la que requereixen els processos administratius actuals. Si jo els hi porto uns estatuts de la cooperativa que diuen que “en cas de liquidació, els béns passen a nom de La Casa del Poble”, quin problema hi ha per executar el retorn? Doncs no hi ha hagut manera. I, en referència a la investigació, és important destacar que l’espoli no es limita als edificis, també es va perdre molt de material: llibres, papers, actes, mobles, obres d’art… En alguns casos, s’han anat recuperant coses, amagades per socis o saquejades per quadres locals del règim i que la família en fa el retorn anys després, però complica molt la investigació.

DG: A nosaltres també ens manquen moltíssims documents. Molta cosa es va perdre, destruïda o saquejada pels franquistes o, inclús, pels propis socis intentant evitar la repressió i fer el seguiment fins on es troben actualment aquests documents ha estat molt difícil. Tenim coses, però molt poques.

JA: A l’Orfeó, l’espoli de material va ser també molt destacable. I, de fet, com tants altres ateneus, ja en va patir un primer assaig durant la dictadura de Primo de Rivera, quan va estar durant sis anys clausurat. Després, amb la Guerra Civil i l’espoli, quedarà de nou tancat i no obrirà fins a l’any 1948, amb una Junta renovada pels nous temps, més conservadora, ben vista, amb alguns antics membres de La Lliga readaptats a la nova situació. Aviat es comencen a recuperar moltes de les partitures espoliades, materials administratius, del bar, del teatre… D’aquí s’havien arribat a endur inclús les fustes del terra. Hi ha una dimensió de repressió física -presons, afusellaments…– però també existeix aquesta repressió econòmica que no s’ha pogut quantificar mai del tot, en gran part precisament perquè és molt difícil accedir a les dades d’inventariat. Això a les entitats les va desballestar absolutament.

JL: I la funció social que fèiem, que ja no tornarà. Les escoles d’arts i oficis, les biblioteques… tot això perdut durant anys és un dany cultural enorme. Nosaltres teníem un equip de futbol sala, el teatre, un club ciclista, el cine, la biblioteca popular, l’escola nocturna per a treballadors… Tot això, que era un avenç per la societat, que l’estructurava, no es pot quantificar en diners. Això s’ha perdut i costa molt de recuperar. Nosaltres ara no podem fer el mateix que fèiem abans, ho intentem, però no és el mateix.

JP: El problema amb tot això és que s’arriba molt tard. Són ja quaranta anys de democràcia, la gent va morint, els lligams es trenquen… I això quan s’ha pogut tornar a funcionar. La memòria d’aquesta gent dels ateneus de preguerra també s’ha perdut en molts casos. Nosaltres vam fer un projecte de xerrades gravades amb ells, preguntant per anècdotes, però, tot i això, costava molt que parlessin, que t’expliquessin, perquè la repressió va ser tan dura i a un nivell tan íntim -atacant i destruint aquell espai propi de lleure i sociabilitat- que molts cops preferien guardar-se coses per ells, coses que ara ja s’han perdut per sempre i que mai sabrem.

DG: Certament, hi ha coneixements que es perden. Una anècdota nostra era que en el centre hi havia una escala tabú, perquè en aquella època el president encara era un d’ells, un exrequetè, i sempre deia “l’escala res, l’escala res, d’aquí cap avall res”. Quan aquest home va marxar, vam voler aprofitar l’espai per altres activitats i hi vam instal·lar els equips de busseig. Un dia ens va caure per accident una de les bombones a terra, obrint un forat, i vam descobrir un soterrani immens. Aviat vam veure que allò era un espai que els franquistes havien utilitzat per rapar a les dones no afins al règim –encara hi havia cabells per terra– i on se les havia castigat de diferents formes pels crims propis o dels marits. Un pis immens que vam descobrir per casualitat, un espai d’horrors i memòria oblidat.

©ToniGalitó

Joan Puig:
“El marc jurídic construït per justificar l’espoli encara és vigent i aquesta és una de les més grans vergonyes del nostre sistema actual”

Per què cal seguir reclamant el retorn dels béns espoliats pel franquisme? Com pot repercutir als vostres ateneus el fet de recuperar els espais i recursos?

JL: Nosaltres l’objectiu el tenim claríssim. Si tinguéssim un edifici i un bar en condicions, podent sufragar molt millor les despeses, el nostre objectiu és el d’esdevenir el centre cultural del poble, de totes totes. Tenim la sort de comptar amb molt de jovent, i molt actius a nivell d’implicació ajudant a l’entitat. La seguretat d’un espai on muntar un projecte amb continuïtat ens agradaria molt. Per no parlar del que podríem fer de més, destinant recursos a noves activitats per dinamitzar la ciutat.

JP: Nosaltres exactament el mateix, i de fet ja ho hem estat fent, però sempre amb la soga al coll pels deutes a retornar arran de les rehabilitacions de l’edifici. Això ens dificulta molt el treball del dia a dia, perquè són recursos que podríem destinar a adaptar-nos a les noves realitats en l’àmbit tecnològic, a fer més activitat. Clar, tot això són diners. I és que, ni que fos un reconeixement en termes de memòria, em semblaria positiu com a objectiu. Un reconeixement a un moviment sociocultural tan potent, un moviment popular que va ser vertebrador de la societat catalana.

JA: Hi ha una cultura popular que cal reivindicar i dignificar. Estem parlant d’entitats centenàries que s’han passat la meitat del seu temps de vida clausurades per règims totalitaris, en guerra, ocupades i espoliades. En definitiva, vivint una brutal repressió per les seves idees i valors. Tota una sèrie de bastons a les rodes que indiquen aquesta animadversió a una xarxa de cultura popular, d’esbarjo i de cultura cívica, que, en definitiva, buscava educar la societat en uns valors i amb sentit crític avui encara molt vigents. Hem de fer força entre tots, una xarxa de solidaritat i dignificació, per tal de buscar la recuperació o, si més no, per poder posar el tema sobre la taula de l’actualitat.

JP: Que se sàpiga. Que surti tot. Encara no he parlat de l’últim dels nostres tres edificis, que afegeix un nou grau de complexitat al retorn. Era un forn de pa de la cooperativa que va acabar comprant la Creu Roja en època franquista, una compra legal, però feta sobre una requisa violenta i il·legal prèvia. En ser una entitat de caràcter benèfic i humanitari, i d’acord amb el Josep Cruanyes, jurista que la Federació posa a disposició de les entitats en matèria d’espoli, hem decidit enviar una carta a la seu de Creu Roja Internacional -també a l’espanyola i catalana- perquè, com a mínim, n’estiguin informats. I així, si no hi ha un retorn, que com a mínim això doni peu a algun tipus d’actuació quant a memòria, ni que sigui una petita placa on s’expliqui de qui era allò i com es va perdre. Actuacions en aquest sentit són a les que em refereixo.

DG: Clar, és molt difícil recuperar, però almenys que ens diguin “això era vostre, ho reconeixem”. Ni que sigui això, reconeixement i memòria. Deixar constància és important, hem estat un moviment clau per Catalunya. I si, a més a més, es pot buscar alguna compensació, doncs millor.

JP: Una mica deixar les coses clares. En el nostre cas si la Creu Roja es dedica a activitats benèfiques per la societat doncs molt bé, podem arribar a un acord, l’únic que volem és un acte de reconeixement i una forma de deixar constància de la nostra presència, de les nostres activitats i del perquè se’ns va prendre l’edifici durant el franquisme. Em sembla clau de cara a les noves generacions. Una llei de memòria democràtica a l’alçada hauria de ser el camí.

©ToniGalitó

Jordi Lloberes:
“Cal situar el tema de l’espoli en l’agenda política dels partits catalans perquè, a l’hora de formar govern a Madrid, sigui un punt a tocar”

Tenint en compte que els béns espoliats als ateneus es troben actualment en situacions molt diferents, creieu que s’ha de buscar una fórmula específica per a cada cas o es pot trobar una solució política conjunta?

JP: Solucions n’hi poden haver moltes, sempre que hi hagi voluntat política. El problema que ens trobem és que a Espanya, governi qui governi, ningú està disposat a fer el que toca fer. A més a més, ens trobem amb la dificultat afegida que l’espoli al moviment associatiu és molt característic dels països catalans, i sobretot de Catalunya, on hi havia un fort moviment obrer i republicà que el va poder promocionar. És difícil que des del govern espanyol hi hagi un incentiu prou gran i global per encarar el tema. En tot cas, com dic, al final és la voluntat política que es tingui.

DG: El franquisme segueix en el poder a través de la via legal. No hi ha hagut un procés com l’alemany, per exemple, que amb tots els seus dèficits va suposar un punt i a part. Aquesta voluntat de trencar no existeix en els partits espanyols actuals.

JA: Obrir el meló, potser per les circumstàncies dels ‘80, no es va fer, s’ha anat allargant, i cada cop és més complicat.

JP: Certament, en democràcia no hi ha hagut cap govern que hagi tombat les lleis franquistes de la requisa, cosa que et talla la majoria de vies judicials. El marc jurídic construït per justificar l’espoli encara és vigent i aquesta és una de les més grans vergonyes del nostre sistema actual. És un tema polític. El que s’hauria de fer, ni que sigui per tema moral, és anar a Europa via judicial. Ens emparen declaracions de l’ONU i una condemna en aquest sentit a l’Estat seria un bon toc d’atenció.

JL: El valor del retorn per l’Estat és enorme si ha de compensar tots els béns espoliats, això cap govern, ni de dretes ni d’esquerres, ho voldrà assumir mai, així que veig positiu pensar en instàncies superiors. A nivell de Catalunya, però, on se suposa que la voluntat política sí que hi és, sí que veig més greu que aquest retorn no s’hagi produït. S’hauria de situar el tema de l’espoli de tal forma en l’agenda política dels partits catalans que a l’hora de formar govern a Madrid sigui un punt a tocar. Això també és voluntat, voluntat dels partits catalans.

JP: Jo crec que aquí l’eina clau és la Federació d’Ateneus, un aglutinador de demandes dels ateneus espoliats per fer pressió, d’entrada, a la Generalitat de Catalunya. Que, des de l’administració, facin un esforç, en primer lloc, pel retorn de les coses que ja té en possessió i que segurament ja pot retornar; obrir ajudes per totes les inversions i reparacions necessàries en els edificis recuperats; introduir el retorn i el reconeixement en les agendes polítiques a l’hora de negociar amb el govern de Madrid; i, finalment, engegar projectes d’investigació i memòria en record de la feina social i cultural que van fer i que encara fan aquestes entitats per la societat catalana. És important, perquè al final, si no hi ha riquesa en la societat civil, en els moviments cívics i culturals, la política no funciona com ha de funcionar i esdevé molt més desacreditada.

JL: La Federació pot ser un molt bon aglutinador, una forma de fer xarxa i de posar en contacte moltes entitats que han patit situacions similars o que inclús no en són conscients. Cal organitzar-se per poder fer força.

JP: A més a més, jo crec que ara és un bon moment per fer pressió i per aconseguir resposta de la Generalitat. Projectes com el de l’estudi i llibre de la Neus Moran o l’exposició itinerant al llarg del territori són eines útils de pressió també, formes de donar a conèixer aquesta realitat i vendre el projecte a la Generalitat, que vegin la importància i la dimensió del problema. Una trobada o recepció conjunta amb la Federació i els ateneus afectats també seria una bona forma d’acostament. Una cosa que deixi palès que aquí continua existint un problema quaranta anys després de la mort de Franco.

DG: Sí. És que aquest és el camí. La Federació ha de funcionar com interlocutora. És el que ha que ser. Un ambaixador front l’administració i una forma d’aglutinar als diferents ateneus, que, alhora, fem ressò en els nostres associats. Cadascun de nosaltres per separat no farem mai res.

JA: La força que tenim cadascú en el seu municipi és molt important, però el que en el seu moment va donar valor al moviment va ser, precisament, i ho hem mencionat tots, el fet de ser una xarxa que funcionava dins unes dinàmiques i valors similars. En el seu moment, aquest agermanament entre pobles i entre entitats va ser el que va donar força als ateneus, un poder de mobilització enorme. Traslladat a l’actualitat, la millor representació d’aquesta xarxa podria ser la pròpia Federació.

Aquesta organització pot ser molt útil de cara a les altes esferes polítiques, però, a més a més, també ens pot donar eines per treballar de cara a la base, per aconseguir que aquesta informació arribi a la màxima gent possible. En aquest sentit, els llibres, les exposicions, les xerrades… tot són granets de sorra que, a poc a poc, treballen pel bé del projecte. En el nostre ateneu, ho hem notat ara que estem elaborant el llibre del centenari. A través d’articles, actes, i inclús un musical que parlarà del tema, crees comunitat i el vincle amb l’entitat s’enforteix. Toca fer xarxa. Toca moure’s.

JL: També, parlant de cara als ateneus, dir que nosaltres, quan hem intentat fer això per separat, ens hem trobat que no sabíem a qui acudir o preguntar, advocat amunt advocat avall, sense coneixements jurídics… Crec que la Federació també hauria de tenir un equip -i recentment hi està treballant amb Pep Cruanyes i Daniel Laspra- format i pensat per a això, perquè algú que entri nou a una entitat i que no en tingui ni idea es pugui adreçar a la Federació i tingui guia i suport.

JP: Ara cal crear aquesta coordinació i fer els estudis i deteccions de base necessàries. La Federació fa molt bé de començar això, perquè segurament anant tots junts serà l’única forma d’aconseguir resultats.

Consulta aquí el projecte ‘L’espoli franquista als ateneus’.