Entrevista a Lluís Miquel Pérez, president del Centre de Lectura de Reus

El Centre de Lectura de Reus celebra enguany el centenari de la inauguració de les obres de reforma de l’actual emplaçament de l’entitat al carrer Major, a l’antic palau dels marquesos de Tamarit, una nova ubicació que va impulsar la projecció de l’ateneu a la ciutat i a Catalunya. Amb motiu de la celebració de l’efemèride i més concretament de l’acte institucional de commemoració del centenari, que es va celebrar el passat 2 de novembre, hem entrevistat en Lluís Miquel Pérez, president de l’entitat.

Com ha sigut la celebració de l’aniversari?
Vam tenir activitats durant tot el mes passat i dimarts 2 de novembre va haver-hi l’acte institucional. La veritat és que va anar molt bé i ens va desbordar les perspectives. Vam omplir el teatre i el primer pis i el segon de les llotges. De fet, hem tingut molta cobertura als mitjans. A l’acte, es van recrear els discursos de les autoritats i els convidats de l’any 1921, perquè tenim una escola de teatre en què hi ha bons rapsodes, i a poc a poc vam arribar a l’actualitat amb una representació dels alumnes més avantatjats de les nostres escoles de dansa, música i teatre.

Ens va agradar especialment el discurs d’en Pep Morella, que va fer un repàs de la situació dels ateneus avui en dia, sobretot del que representa el moment post-pandèmia, i també de la situació patrimonial dels ateneus que tenen cases de més de cent anys. Amb elegància va fer un discurs reivindicatiu davant de la consellera i això ens va agradar molt.

Vosaltres celebreu el centenari de la seu de l’entitat, tot i que l’ateneu té cent seixanta-dos anys. Com es manté un ateneu durant tants anys?
Gràcies als seus socis, amb l’esforç del dia a dia i també de la quota, però també gràcies a la Federació d’Ateneus que, amb el seu assessorament, hem pogut saber que hi ha una desgravació fiscal a través de la llei de mecenatge, que ja l’apliquem des d’enguany. També ens ajuden les aportacions d’empreses, botigues i institucions de caràcter públic.

I l’edifici, com es manté?
Tenir una seu patrimonial comporta una llosa important pel que fa al pressupost, perquè requereix un manteniment de les instal·lacions. Per exemple, nosaltres ara volem arreglar una part de la biblioteca, que té unes bigues al terra que aguanten el pis de sota que ballen molt, i estem pendents de la subvenció del BCIL per dur-ho a terme. L’edifici és històric i reparar un sostre comporta moltes coses més enllà de canviar una biga per una altra. I després també cal afegir les qüestions d’adaptacions mediambientals; al cap i a la fi és una casa que té cent anys.

Amb tots aquests anys d’història, segurament d’anècdotes en teniu moltes. N’hi ha alguna que destaqui?
Són cent anys, per tant, n’hi ha moltes! La veritat és que fins a la Guerra Civil, la flor innata de la intel·lectualitat catalana van passar per aquí. Pensem que el primer plantejament del Banc de Catalunya es devia forjar al Centre, ja que els seus fundadors, l’Evarist Fàbregas i la família Recasens, que tenien una societat de banca local d’on surt tot plegat, eren socis del Centre.

També hi ha els millors moments de la revista que sempre hem editat. Concretament hi ha una època abans i després del 1921, que es considera l’etapa noucentista de la publicació i que està a diverses universitats. Era una revista que tenia molt de gruix.

L’any 1937, a Reus hi havia una fàbrica de motors d’avions i malauradament un dels bombardejos va caure damunt de la biblioteca. Aquell dia hi havia treballant una becària, una noia que suplia a una bibliotecària que havia tingut un fill, i la va matar. Cada any la recordem i convidem a persones del món de les biblioteques a fer una xerrada. Després d’això es va tancar el Centre i no va tornar a obrir fins a l’any 1948.

D’entre aquests records tristos, també tenim el fet que fa quaranta anys van agafar a tres membres del consell directiu amb l’aplicació de la llei antiterrorista. Un d’ells era en Pere Anguera, catedràtic d’història i un altre era excursionista, en fi que no tenien res a veure. Al cap de tres dies els van deixar anar, però clar, es van mobilitzar 10.000 persones a Reus i dins el Centre el teatre era ple. Recordo veure’ls passar per Via Laietana i després anar a l’Audiència Nacional. Al final no va passar res, però van passar per on no havien d’haver passat. Totes aquestes anècdotes van calar molt amb el que era la nostra arrel, i l’acció de la ciutadania va ser contundent.

Quin creus que és el paper d’avui en dia del Centre de Lectura de Reus?
És difícil de concretar, suposo que passa amb tot el món ateneístic. Reubicar el paper i donar servei a unes generacions noves amb l’aplicació de noves tecnologies que no s’adien amb el que és la pràctica d’anar a sentir una conferència, per exemple, no és fàcil, però l’estem buscant. Tenim un pla de futur endavant. També hi ha les recomanacions del Congrés de la Federació d’Ateneus.

Sí que es tracta, manllevant unes paraules de l’alcalde, precisament, és que la vida social de Reus, política no perquè el centre és apolític, no es pot explicar sense el Centre de Lectura. Per tant, té un paper central. Com en Pere Anguera explica al seu llibre de la història de l’entitat, “Centre de Lectura, una institució ciutadana”, que el Centre ha estat una institució que va més enllà de les seves portes, obre les finestres perquè entrin les idees. Té una funció enormement social i de preguntar-se també a la societat a la qual serveix cap on va, si les estratègies són les adequades. Sempre des d’un punt de vista rotundament polític, però mai partidari, per això és apolític. De fet, per estatuts, els directius del Centre no poden pertànyer a cap altra institució que pugui condicionar la seva llibertat. Jo mateix vaig ser alcalde pel partit socialista i la secretària general va ser la meva primera tinent d’alcalde per Esquerra Republicana, però ara ens deixem el carnet fora, al carrer, i això és important.

Explica’ns més sobre aquests plans de futur. Com veus el Centre d’aquí a uns anys?
A banda de les qüestions econòmiques, que sempre estan presents, pel que fa als socis, tots els ateneus han de buscar una nova generació que condueixi l’entitat. Al Centre comptem amb les escoles de teatre, de dansa i música, però és clar, fer el pas de ser usuaris del Centre a ser directius és un repte pendent. Per tant, el relleu generacional és importantíssim. Per això ens poden ajudar les noves tecnologies. Avui mateix repassava unes dades que denoten que les conferències i actes que s’han fet en l’època de la pandèmia no haurien cabut al teatre, perquè la gent ho segueix en streaming i després ho recupera a Youtube. Estic parlant de, per exemple, la conferència del filòleg doctor Morgades, sobre el present i el futur de la llengua catalana, que ha tingut 980 visualitzacions i encara es va veient. Clar, això és una arma de doble fil, per què està molt bé, però, jo em pregunto, i si la gent s’acostuma a mirar-ho per Youtube i no ve? Però ara estem a la fase que la gent, socis i no socis, d’aquí i de l’estranger, ho poden consultar, i això és la finestra oberta al món que té el Centre.

Per acabar, què és, per tu, un ateneu?
Un ateneu és un espai de sociabilitat, un espai on es troben les persones, on es contrasten les idees, on es formen com a ciutadans i també com a professionals de les arts escèniques. Un lloc que disposa d’uns fons seculars, com és el cas de la nostra biblioteca, que té més de 300.000 volums, des del segle XVI. La funció de l’ateneu és custodiar aquest patrimoni. Un patrimoni col·lectiu de tots els socis però també un patrimoni ciutadà. Per tant, crec que els ateneus són uns espais imprescindibles, tot i que s’han d’adaptar als nous temps en molts aspectes. Hi ha una qüestió que en Pep va dir al seu parlament, que és que els ateneus haurien de tenir una línia d’especial protecció i suport pel manteniment de les seves instal·lacions, per això s’hauria d’aprofundir una mica més amb els avantatges fiscals dels seus socis i sòcies, per estimular el manteniment de l’associació.