Neus Moran: Els ajuntaments no han tornat a les entitats molts edificis comprats durant el franquisme

Neus Moran
Doctora en Història Contemporània per la UB i llicenciada en Belles Arts per la UPV. Especialista en Escultura-Art Públic
Entrevista a la Revista Ateneus 22.

La Neus Moran (Picassent, País Valencià), és doctora en Història Contemporània i llicenciada en Belles Arts. Amb un encís especial ens introdueix a la història de foscor dels registres i les requises immobles i documentals vers l’ateneisme i l’associacionisme durant el franquisme. Ens atén als jardins del Palau Robert, seu de la conselleria de Cultura durant la República, i edifici que ocupa la Jefatura de los Servicios de Ocupación franquistes, només entrar a Barcelona el 1939. Allí es coordina la requisa i la persecució de persones. Amoïnada per la preservació i la conservació de les memòries subalternes d’aquí i l’Argentina, la Neus ens connecta amb els nostres avantpassats, que ho van perdre tot en una guerra i en una repressió posterior.

Comencem situant dos elements importants: el 9 de febrer de 1939, els sollevats aprovaven la Llei de Responsabilitats Polítiques (LRP), dos mesos abans d’acabar la Guerra Civil. En què consistia?

La llei ve a rematar una cosa que l’exèrcit franquista estava posant en pràctica des del començament de la guerra, que era: situar quins eren els enemics als quals s’havia de represaliar i com se’ls anava a fer eixa requisa patrimonial. O siga, identificar tots aquells que eren considerats opositors. La llei es remetia a octubre de 1934. De fet, aquesta és l’única llei que es fa amb caràcter retroactiu.

Els fets d’octubre de 1934, oi?

Sí. Aquest és un moment interessant, perquè som en ple Bienni Negre, i hi ha un moviment popular en contra de l’assumpció del poder per part de la CEDA, i tot el que són les dretes que vindrien a ser una espècie de representació d’aquest sector que s’acabarà sollevant en l’inici de la Guerra Civil. El moviment popular s’alça en contra de la usurpació del poder per part de la dreta, perquè és l’entrada del feixisme, igual que està ocorreguent a escala europea. Que la llei recórrega a 1934 els permet confeccionar el gran bloc de l’«enemic»: no sols són persones singulars, s’identifiquen grups polítics, entitats… tota la xarxa que vindria a desplegar els valors democràtics del republicanisme.

Estan creant una espècie de corpus.

Un corpus legal per justificar la requisa immoble. Al principi és el descontrol absolut: tot el món entenia que es podia emportar qualsevol cosa, perquè era un botí de guerra. El que era de l’altre (una persona o entitat represaliada), m’ho podia quedar tranquil·lament. I això ho fa Falange, les autoritats que s’implanten noves i els militars. La idea és justificar eixa requisa. En el fons, estaven dient que «tu ets l’enemic, tu has de pagar les destrosses de la guerra». La «justícia al revés» que deia Serrano Suñer”.

El 23 de setembre de 1939 s’aprova una segona llei, que diu que totes les entitats i organitzacions que han estat en contacte amb partits polítics i sindicats durant la República, tots eixos béns passen a ser propietat del Sindicato Vertical.

L’altre element important ens transporta a un any abans, quan entra en funcionament la DERD, la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos. Quina finalitat tenia?

La repressió de les persones. Tot està relacionat. Ells el que fan és buscar documentació per  poder generar llistats d’enemics, i eliminar l’enemic després. No hi ha una altra idea de base. Al final es tracta de l’eliminació de la cultura precedent, i també de la seua memòria. Usurpen béns, i eliminen persones físicament, però també hi ha una eliminació de tota la càrrega simbòlica que poguera quedar en els carrers, per poder implementar un nou relat, que és el del règim feixista que ha guanyat la guerra. Es voldrà polaritzar encara més la població civil per poder aconseguir un suport civil que legitime tota la repressió que estan implementant, que serà salvatge i durarà molt.

Durant el primer quart del segle xx, l’associacionisme i l’ateneisme eren un moviment efervescent. Per què des del primer moment, i a Catalunya, el franquisme hi serà tan ferotge?

Perquè el que s’ha aconseguit a Catalunya no s’ha reproduït en la resta de l’estat. És una xarxa molt consolidada que funcione en paral·lel, i de manera totalment autònoma del que són els poders públics, de la família i l’Església. Per tant, és una xarxa que construïx cultura, un pensament crític civil, i dona instruments a totes les classes subalternes: els dona accés a l’educació, a la cultura, a l’esport, a la salut… a tota una sèrie de béns, que l’estat els deixava de banda, des de finals de segle. Tota aquesta xarxa és fonamental per entendre com es desenvolupa el moviment obrer que després serà el peu en què s’ancora tot el moviment republicà, si podem dir-li així. És una xarxa que tant servix per al moviment obrer com per difondre tota una sèrie d’ideologies que en aquell moment estan en alça.

Això vol dir que també hi ha una politització plena d’aquest moviment associatiu durant aquests anys.

Les diferents identitats se reconeixen com a actors polítics, que s’han empoderat des de principis de segle a partir de tots estos instruments, i de la difusió de tota una sèrie d’ideologies des del socialisme fins a les darreres versions del comunisme i l’anarquisme i, per descomptat, el catalanisme, que serà clau. Tot això, en el moment en què aflora, el moment culminant, és en l’adveniment de la República.

En aquest moment de la politització se generen moltes identificacions en grups socials. O siga, un és el que és amb els altres. Te reconeixes en el grup, i en reconèixer-te en el grup, el que fas també és crear antagonismes socials, excloure’t de la resta. Eixos grups se van enfortint i confrontant amb la resta, per això l’element nacional és tan important. Això passa molt en tot el que és el sector d’esquerres del republicanisme i de no tan esquerres, però també passa en el sector de dretes, i l’enfrontament i la tibantor entre un sector i altre cada volta és més forta.

I aleshores, el feminisme es va començar a mobilitzar. Què reclamaven les dones aleshores?

El moviment feminista aprofita per aconseguir el sufragi, noves condicions laborals… però tot això és causat per diversos factors. Un, el desenvolupament de nous llocs de treball i de nous sectors laborals en què les dones entraran a formar part. Dones formades que ja no eren peons de fàbrica tèxtil explotades: traductores, secretàries, periodistes, que provenen d’una altra classe social que s’ha pogut generar durant estos primers trenta anys.

I què passa després?

Arriba un moment que van assumint rols decisius quant a representants públiques (política, sindical…), que no tenien abans. Se van generant com a subjectes capaces de poder reivindicar en altres espais on no estaven ben rebudes i que encara durant la República i la Guerra seran espais molt difícils, sobretot en partits polítics i sindicats, que les tenen molt anul·lades. Es dona que han aconseguit el sufragi universal, però no tenen representants polítiques per poder demanar eixe sufragi, en què les dones de peu se representen.

Hi ha tres moments molt diferents: la República, la Guerra i el que ve després. Tot allò que s’aconseguix durant la República es potencia després durant la guerra, on entra el condicionant del clima bèl·lic amb una rereguarda i un front a articular, que canvia tot el sistema industrial que s’ha de readaptar per poder servir allí. Des de la rereguarda, almenys a Catalunya, van articulant tota una sèrie de plataformes unitàries creades ja des de la repressió i l’experiència del 34. Aleshores es crea la Unió de Dones de Catalunya, l’Aliança Nacional de la Dona Jove… Ací la CNT no hi tindrà tanta representació. Ho utilitzaran molt com a bandera per demanar, sobretot al final de la guerra, la unificació sindical i de partits, de cara a una estratègia més de resistència. La idea és mantenir tots els drets aconseguits durant la República, que veuen que el règim feixista abolirà, que és el que acaba passant.

Quines friccions hi va haver entre el moviment associacionista i l’Església?

Una hipòtesi podria ser que l’enfocament que fa l’Església és des de la caritat i el sotmetiment de les persones, una idea allunyada de l’articular un moviment social, fer èmfasi en difondre la cultura… A l’Església per a res li interessa que aquells als quals té controlats siguen autònoms i creen nous espais. Però repetisc, és només una hipòtesi!

Ets la comissària de l’exposició de la FAC: «Quan s’enduen el país: l’espoli franquista als ateneus de Catalunya», i has treballat molt extensament tota la recerca històrica. Què hi trobarà hom quan la vagi a visitar?

Trobarà la història de l’espoli patrimonial a les entitats, i com eixe espoli va connectat amb l’aniquilació de les memòries democràtiques i del republicanisme que hi havia hagut, i l’intent de desarticulació de tot un entramat de relacions socials… A vore, Catalunya és una nació sense estat, per tant, tot el que sustenta la nació és tota una xarxa d’entramat sociabilista en què se produïxen una sèrie de relacions socials que queden com al marge de l’altre estat, l’oficial. Aleshores és bàsic carregar-se eixa xarxa per poder eliminar, entre altres coses, el sentiment nacional, amb totes les estructures que comporta.

A més d’este intent, hem d’entendre que hi ha un botí a repartir, uns béns que canvien de mans, i hi haurà molta gent que s’enriquirà gràcies a la destrucció d’aquesta xarxa. Serà molta gent que «no existia» fins aleshores, i a partir d’aquest moment començarà a acumular poder, i molts diners. Tot això acaba implementant una repressió brutal que va des de les entitats a les persones en una cadena molt llarga.

A l’exposició destaca la part on apareix el mapa amb les geolocalitzacions on has detectat propietats requisades, seguit d’una extensa i detallada llista amb aquestes propietats concretades. Quin esforç ha suposat treballar en una recerca tan extensa?

És un treball de mesos i d’anys acumulant informació. Però per fer este mapa en concret de l’espoli, i eixe llistat que l’acompanya i que ve d’una base de dades, jo sempre dic que és un treball que encara està incomplet. Són unes 278 propietats a tot Catalunya, però només hi ha les que s’han pogut documentar a partir de dos documents: un, els llistats que elabora l’AISS (Administración Interministerial de Servicios Socioprofesionales), que és un organisme que genera l’estat el 1978 per liquidar tots els béns que han quedat en mans del Sindicato Vertical. Això connecta amb el que parlàvem abans de les dues lleis.

La requisa fou de tals dimensions, que van haver de crear la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas, l’any 1940, i va funcionar fins al primer de maig de 1950. Com a exemple, també trobem casos com el de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, que és un dels que estan a la llista. El seu edifici se’l retornen el 1946. Fins a aquell moment, la Comisión Calificadora no resol que l’edifici no pertany al Sindicato Vertical. Supose que en aquell moment els socis se mobilitzen (tenint en compte un component interclassista), i aconseguixen que la Comisión els acabe cedint l’espai.

I què passa amb tot el que hi ha a dins, mentrestant?

El que passa amb molts d’aquests ateneus mentre estan en possessió del Sindicato Vertical és que es buiden materialment per dins, i es venen els objectes, etcètera, o es repartixen coses. Fins i tot generen concessions dels bars, teatres, sales de ball dels interiors a més o menys llarg termini. El que fan aleshores, és que en els edificis que estan fets més pols pel pas dels anys (el Sindicato Vertical no invertia en el manteniment de tots els edificis), o es venen a privats o es regalen a l’Església, amb preus sempre molt per sota del mercat, o fan subhastes públiques a molt baix preu, avisant qui hagen d’avisar, i amb els simples costos de les inscripcions a notaria. Es deixen caure, es venen i encara es treu profit. El negoci acabe essent rodó. També poden haver-hi cessions d’ús a 50 anys, sobretot a Hermandades de Labradores, i si no, es fan donacions a aquests i a ajuntaments. Estem parlant dels anys seixanta, quan ja han passat molts anys de la Guerra.

Quin és l’altre llistat a què feies referència?

Bé, l’altre llistat del qual ve el mapa és, a banda del llistat de l’AISS, l’informe que publica la Direcció de Cooperatives de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1981-1984. Són cooperatives d’educació i agrícoles. Eixes 278 entitats del llistat és un mínim, mínim, del que s’arriba a espoliar. Hi ha entitats que encara aconseguixen entrar al·legacions a la Comisión Calificadora dient que l’estatge és seu, que són una coral, que mai han tingut vinculació política ni sindical… Després de tot això, no hi ha informació sobre què es queda l’exèrcit ni tampoc l’Estat central.

Del llistat d’immobles requisats a Catalunya, és sorprenent veure que de les quatre capitals de demarcació no hi ha informació, com si no hi hagués hagut espolis.

Jo tinc identificats 8 immobles de tot este llistat que passen a la Delegación Nacional de Sindicatos; alguns dels quals ara són del Ministerio de Trabajo en la ciutat de Barcelona. Aleshores t’adones que no hi ha immobles expropiats en cap de les quatre grans capitals catalanes, i no pot ser! Només a Barcelona hi va haver més de 300 registres que jo sàpiga i ells hagen identificat com a entitats. Després hi ha els de particulars, que no queden registrats. Clar, els edificis d’entitats no tenen per què ser sempre d’entitats. Però els franquistes sabien que hi havia una xarxa brutal de cooperatives de consum, d’entitats que funcionaven des del segle passat, també de les històriques de la Federació d’Ateneus i que en la recerca he vist que s’havia fet la requisa documental.

Però no venen en els llistats perquè passen per altres llocs: hi ha eixe factor interclassista de moltes entitats que aconseguixen conviure amb les noves regles que va instaurar el règim, d’altres que directament fan una espècie de conveni amb Educación y Descanso… es tracta d’assumir les noves regles. «Si me venen estes noves regles imposades, què he de fer?» es pregunten. Si han de fer quatre balls per Educación y Descanso o la Falange, doncs es fan, però aconseguixen sobreviure i conservar el seu fons. El cas paradigmàtic aquí és l’Ateneu Barcelonès, que, a més, aconseguix protegir diversos fons que li arriben de la requisa, com ara el Fons Cabot o el Ventura Gassol. És fer que allò continue com siga. Lluïsos de Gràcia, vinculat amb l’Església, aconseguix funcionar també.

Algunes juntes, fins i tot, aconsegueixen mantenir una certa activitat catalanista.

Sí, però ja cap al final de la dictadura. Anem a vore, per funcionar has de renovar juntes, que siguen afines al nou règim i depurar socis, però depurar, depurar: fer un llistat de molts socis i fer-los fora, i després ja veurem. Hi ha un cas interessant, com és l’Ateneu Popular de Sant Andreu, que no està a la FAC. Jo conec la dona que està allà, que era alumna de les escoles i va veure entrar les tropes. Estos els requisen l’immoble el mateix dia que entren les tropes. A mesura que  entren, se l’apropien i a la llarga acaben fent un institut horrible reformant tot l’edifici per dins. L’edifici se l’acaba quedant l’Ajuntament de Barcelona, que acaba fent una concessió de 50 anys a l’entitat, que han de renovar ara, sobre ús de l’espai. O siga, els ajuntaments, dels molts dels edificis que compraren durant el franquisme al Sindicato Vertical, no els van retornar a les entitats, els van inscriure com a propis, i signen uns usdefruits a 50 anys. A mi açò em pareix molt fort, perquè estem parlant d’una cosa que va ser requisada per militars.

La sensació d’aquella gent que ara passaven a no ser res, i que damunt els ho llevaven tot per a sempre… Això és impossible d’entendre.

Parlem de restitució: l’Estat espanyol és sotasignat de les resolucions de les Nacions Unides que especifiquen clarament que cal retornar els béns manllevats en la seva totalitat. Això no ha passat aquí. Per què? 

Perquè l’Estat no vol soltar el seu patrimoni. El que ha fet són restitucions mínimes que quan mires les xifres són grans a partits i sindicats. A ERC li varen retornar 2 de 2.000 propietats, i al PSUC li retornaren no sé si eren 25.000 pessetes. Res! El que venen a dir els convenis internacionals és que s’ha de retornar tot, que és un dret de les víctimes recuperar allò que tenien. S’han de fer des de l’Estat tots els esforços perquè la víctima recupere allò que tenia en el moment inicial, quan fou perjudicada.

Però l’Estat no ha fet aquesta feina.

No, el que va fer va ser una llei de memòria, molt agafada amb pinces, però hi és, i va fer un retorn de béns sindicals als sindicats majoritaris: CNT (en menor grau), UGT i CCOO.

Interessant.

Sí, la signa Chávez. Si no recorde malament, el 2014 foren les últimes restitucions, i ara ja no se pot al·legar més. Va haver-hi restitucions de béns sindicals o compensacions econòmiques. També va haver-hi cessions d’ús com ara de l’edifici del CADCI a l’UGT.

Dels edificis requisats que ara mateix consten com a propietat d’algun ministeri, en el cas hipotètic d’una Catalunya nació amb estat, què passaria amb aquestes propietats? Ja no formarien part dels ministeris?

Jo crec, personalment, i després d’haver fet tota la recerca, que s’aprofitaren d’una llarga dictadura: quaranta anys de règim i una llarga destrucció de tots aquells que poden reclamar tot allò que se va espoliar el 1939. Per tant, si tu els elimines, els denegues la possibilitat de dir: «És que nosaltres som aquells que extingíreu en el 1939». T’encarregues de fer-ho tan llarg, que la gent se mor i allò no es recupera. En el cas hipotètic que tinguérem una nació amb estat, jo crec que eixos béns i eixes propietats continuen essent del poble, que les va construir. De la societat civil, vull dir. Per tant, qui ho hauria de reclamar tant si tenim estat com si no, és la Generalitat de Catalunya, perquè pertany als seus ciutadans. És de lògica aplastant, encara que hagen mort. No són les persones en si, són les entitats, que quedaren extingides després d’una derrota militar i una ocupació. Si mirem la legislació de la ONU, jo crec que la Generalitat està plenament emparada en reclamar-ho.

El problema és que quan parlem de patrimoni, la cosa es complica perquè estem parlant de molts diners. Les valoracions de l’AISS de 1978 eren de bilions de pessetes.

Ets de Picassent, al País Valencià. Què t’ha mogut a implicar-te en la recerca documental a Catalunya? 

Sobretot per la meua tesi sobre el CADCI. Aquest és el meu primer contacte amb tota aquesta realitat de l’espoli patrimonial i de la recerca d’espais de memòria, com es construïx el moviment obrer… tot això ho he anat entenent amb la tesi. Vaig començar amb el fons del CADCI que m’arriba per gestionar quan arriben els primers papers de Salamanca, a partir del 2008. Jo ja venia treballant sobre recuperació de les memòries subalternes, però des del camp de les Belles Arts, que és d’on vinc. Amb la tesi vaig veure que era una cosa de justícia, la recuperació del patrimoni. És una de les grans qüestions que ens queda per resoldre i per investigar. Et lliga fins a l’actualitat totes unes memòries i uns danys a eixes memòries. I després en l’àmbit personal, ve molt travessada per la història familiar. Jo no arribe ací perquè sí.

Com està la investigació sobre la memòria històrica al País Valencià?

No hi ha gaire cosa feta. Ara s’han començat a obrir fosses, amb aquest govern de coalició que és més favorable.

Has viscut a l’Argentina i coneixes realitats de l’Amèrica llatina que han patit processos de règims totalitaris. Com es veu des d’allí el que va passar aquí?

El què? La inoperància de l’Estat espanyol? Des de l’Argentina, per exemple, que és la realitat que jo conec, no s’entén. No s’entén que puguen haver-hi fosses per obrir ni tampoc lo del patrimoni. El que va passar allà no és equiparable al que va passar ací. Per molt que tots treballem en la restitució i la recuperació de les memòries, allà sí que funcionen els processos judicials, i tenen militars empresonats. Hi ha un sector sobre els drets humans que és molt actiu, i no entenen com ací no funcione igual. Parlant amb col·legues d’Argentina, historiadores, allà és que no hi hagué una guerra. Hi hagué un cop militar i ja està. No se pot equiparar.

Sí que es pot coincidir en alguns factors com l’aniquilament de l’enemic, quant a l’aplicació de la repressió. Però per exemple no hi hagué usurpació de béns al nivell que hi hagué ací, ni de casualitat. No anaven a per les entitats com ací, el que hi hagué és apropiació de patrimoni personal de molta gent que està desapareguda.