Núria Feixas: El que és important en l’associacionisme, i en tot, és que hi hagi un relleu

Núria Feixas
Periodista especialitzada en relacions internacionals 
Entrevista a la Revista Ateneus 20.

La Núria Feixas (Hostalets d’en Bas, 1990) ens atén al Centre Cultural de les Preses, per transmetre’ns com assumeix el paper de nova directora del festival de dansa. La Núria ens encisa tot explicant-nos com viu aquesta experiència amb intensitat, un esdeveniment que forma part de la seva vida, ja que hi és des de ben petita i hi ha passat per tots els estadis: des de voluntària als estius, fins a la coordinació general i ara a la direcció com a professional. Amb ella, descobrim les claus organitzatives que han dut a l’èxit l’Ésdansa de les Preses, una referència absolutament recomanable per al conjunt d’ateneus que hi tinguin interès.

Fa ben poc que has assumit la direcció de l’Ésdansa, un festival que ja és referència a Catalunya. Així que, en primer lloc, moltes felicitats! Com encares aquesta nova etapa?

Moltes gràcies! Per mi és tot un repte, a més, en Jordi Fosas, l’anterior director, feia 23 anys que el dirigia de manera molt bona i la idea és fer el canvi sense modificar la línia de treball. Jo ja feia molt de temps que portava el que és la coordinació general i la producció i, per tant, me’l conec molt bé, ja que hi estic involucrada des de ben petita. De fet, amb en Jordi ja treballàvem en una comissió en la qual hi ha gent de tots els àmbits: de la part tècnica, de la de comunicació i el voluntariat —que és una part important del festival—. Continuem treballant amb aquesta comissió, i l’únic que en canvia és la cara visible, la persona que ho lidera.

Per qui no el conegui tant, què és l’Ésdansa?

L’Ésdansa és un festival de dansa d’arrel. És el festival de la dansa de l’arrel tradicional, que és el subtítol que li donem a l’Ésdansa. Aquí treballem amb tres línies d’actuació: la part de formació, on durant aquella setmana fem tallers tant per a nens com per a joves i adults; la part de participació, on la gent pot venir aquí a aprendre a ballar, i tot el que són les nits participatives, que són el gran reclam d’aquesta part; i finalment, la part de creació, on hi ha des d’esbarts que creen nous espectacles a companyies professionals amb la mirada cap a l’arrel.

Sempre amb un punt internacional.

Sí, des dels seus orígens va començar que venien companyies internacionals. Aquesta és una línia que no hem perdut mai i no volem que es perdi. És molt bonic poder conèixer noves cultures i no només mirar el que tenim aquí. Això t’ajuda a enriquir-te.

Per tant, el festival, clarament, va més enllà de ser un fenomen local.

Exacte, de fet és el que intentem. En l’àmbit internacional, de vegades tens companyies nacionals que fan gira per Europa i un dels llocs on venen és l’Ésdansa.

Com es compagina la tasca de preparar un festival? 

Nosaltres organitzem el festival des de la cobertura d’una associació i no comptem amb un superpressupost, això vol dir que podem trobar propostes assequibles per a entitats com els ateneus, segurament perquè ens trobem amb problemàtiques similars, com ara que no tens pressupost per portar una gran superproducció.

Tot i això acostumeu a portar propostes bastant importants que venen de molt lluny.

Sí, el que passa és que en l’àmbit internacional estem en una associació que es diu Festivals du sud. Aglutina festivals de tot el nord d’Espanya i del sud de França. És una associació en la qual entre tots posem diners per poder portar aquell grup. Enguany tenim sis grups internacionals. Evidentment, portar-los nosaltres pagant-los els passatges, etcètera, és inassumible per a nosaltres i per a qualsevol festival. Aleshores ells el que fan és estar tres mesos de gira per diversos festivals d’aquesta regió geogràfica. Es tracta de cercar simbiosis d’aquestes, mancomunar-nos.

Amb els grups d’aquí, tenim també tot el que són els esbarts que, com que són amateurs com nosaltres, ja juguem una mica en la mateixa lliga, per dir-ho així. Tota la part de gent més professional és la que se t’emporta una bona part del pressupost, però crec que és molt interessant que hi siguin, i que la gent dels ateneus la pugui veure, per arribar-ho a poder programar en alguna ocasió, encara que els pressupostos són molt ajustats i les cotitzacions dels artistes (el caixet) de vegades molt elevades.

Però després el festival té molt d’èxit, oi?

Sí, sí! Jo crec que també és anar-ho podent treballar de mica en mica. La dansa és una part de les arts escèniques molt desconeguda per al públic en general i penso que s’ha d’anar treballant i que el públic la conegui i no li faci por anar-la a veure. El festival compleix 37 anys aquest 2019 i des de les Preses crec que hem fet una gran feina i és superinteressant que en molts d’altres municipis es facin coses d’aquestes, que no es quedi tot només a Barcelona [riu].

A la Garrotxa tenim la sort de tenir dos grans festivals, com són l’Ésdansa i el Sismògraf, que treballen amb la dansa, i el públic garrotxí el tenim entrenat perquè miri dansa i que vegi dansa.

Són propostes que, a més, cultiven el diàleg entorn-natura. Moltes de les activitats les feu a l’aire lliure, i fins i tot algunes de nit.

I tant! Són aquestes experiències que a la gent avui en dia els agrada viure. A les Preses el més fàcil és fer coses en entorns naturals, i com que no tenim gaires espais tancats però sí molta natura, ho aprofitem.

Per tant, l’Ésdansa també busca innovar, oi? 

Ho intentem! Nosaltres ens marquem objectius de quatre anys. Fa dotze anys ens vam marcar l’objectiu de la participació: vam crear tot el que eren les parts participatives del festival, que bàsicament són les nits d’Ésdansa, que passen entre setmana i fan que la gent vingui a ballar. Van començar ballant-les deu persones, i ara no s’hi cap.

És un èxit, aleshores! [Riu], Sí! Correcte, la gent ha perdut la por i s’hi ha acostumat! Ara fa vuit anys va començar tota la part formativa, només amb tallers per a nens, i en dos o tres anys vam introduir els adults, i fa tres anys ens hi vam posar amb els joves. La gent cada vegada respon més durant tota la setmana, perquè abans eren els adults que venien un dia i ho provaven… i ara és molt diferent: em reservo la setmana, vinc a les Preses i faig formació. I fa quatre anys vàrem començar aquella part més creativa en què no només fèiem propostes d’arrel tradicional, sinó que també en fèiem de contemporànies amb la mirada a l’arrel. Aleshores, aquest any és el darrer d’aquest objectiu, i es tracta de crear-ne de nous. A veure cap a on enfoquem!

Deu ser una feina inimaginable acabar l’edició i ja començar a pensar en la de l’any següent.

Sí, sí, d’any a any, de vegades, aquest any ja estàs pensant en propostes per a la pròxima edició, o bé t’arriba alguna cosa i com que ja no la pots encabir, la reserves per a l’edició següent.

I per aconseguir això, la participació ha de ser gran. Com us estructureu?

Tenim una comissió en la qual som sis o set persones, i on hi ha tota la part de voluntariat. Durant aquella setmana, o prèviament, tenim gairebé 200 voluntaris, des d’algú que ve a posar cadires fins algú que s’està tota la setmana amb un grup internacional fent-li de guia i de referent. Qualsevol cosa que té el grup, es dirigeix a aquella persona. Tots som superimportants i bàsicament el festival es fa gràcies a aquests voluntaris. Gent professional treballant-hi, no som tants. Hi ha coses que sí que les has d’externalitzar, però bona part de la feina la fan voluntaris.

Òbviament, doncs, com dèiem abans, és un fenomen que acaba traspassant el poble, però també fa poble.

Sí, perquè en organitzar-se des de l’associació, hi ha tota la gent que és de l’associació, totes les famílies. Tenim prop de 160-170 balladors, i totes aquestes famílies s’impliquen en el festival.

L’Ésdansa ha fet escola?

A les Preses tenim l’Esbart Marboleny que té tota la part d’escola, amb nanos des de quatre anys fins al més gran que en té trenta. Estem formant gent, a més que els qui estem al capdavant som bastant joves: el president de Marboleny té vint anys, jo vint-i-nou. Els joves que tenen ganes i que poden, que vinguin i que s’amarin d’això, com ens ha passat a nosaltres. Això t’ho podria explicar jo com qualsevol altre que sigui a Marboleny: des de ben petits ens vàrem posar aquí, hi érem a totes i ens vam amarar d’això.

Hi ha una implicació de base molt fidelitzada doncs!

Jo crec que és el que és important i interessant també en les associacions, i en tot, que hi hagi un relleu. Si ets una persona de cinquanta anys, potser t’és més complicat apropar-te a algú de divuit. Si en tens trenta, és més fàcil, perquè el pots comprendre més: quines són les seves inquietuds, ets molt més proper…

I en el teu cas personal, quan vas decidir implicar-te, que és el que t’hi va moure?

Jo crec que en aquell moment no m’ho vaig ni plantejar [riu]. Tots els que formàvem part hi érem, me n’anava aquella setmana o aquell estiu a fer coses i feina per l’Ésdansa, perquè hi som tots. Així, ho acabaves fent amb els teus amics, jo crec que t’hi acabes trobant mentre hi vas remant. I hi ha qui s’hi acaba implicant més o menys al llarg del temps, i jo n’he acabat fent la meva professió.

El suport de les institucions és important?

Home, és molt important sobretot en l’àmbit econòmic. Si no tinguéssim aquest ajut, no tindríem el festival que tenim ara mateix. Es poden aconseguir recursos econòmics per altres bandes, però no es pot pagar tota la infraestructura del que és l’Ésdansa. Crec que és molt important que les institucions et coneguin i et valorin, i apostin també pel projecte. Crec que és superimportant fer-nos viables autònomament i intentar no dependre de les institucions.

Teniu algun patrocinador?

En tenim algun, i aleshores també tot el que són els espectacles de pagament, que no ho cobreixen tot ni de bon tros. La societat no està preparada per assumir tant cost per veure cultura, com per pagar el valor que té allò realment.

I això és un problema?

Sí i no. Crec que també és interessant que la gent ho conegui. Si un espectacle val molt, hi haurà molta gent que no se’l podrà permetre, per tant, no el podrà anar a veure. Així que crec que és important que, com més gent ho pugui veure, millor. És com una contradicció de veure que no és viable econòmicament perquè és impossible pagar aquell espectacle amb les entrades, i tot el que comporta darrere, però també és interessant que ho pugui veure com més gent possible.