Marta Rovira: «Als ateneus, cal que les polítiques culturals i les socials vagin de la mà.»

Marta Rovira: «Als ateneus, cal que les polítiques culturals i les socials vagin de la mà.»

Marta Rovira, Doctora en Sociologia i presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

Docent a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat Oberta de Catalunya. Membre del Grup d’Estudis de les Identitats i del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals. Guanyadora del Premi Carles Rahola 2014 d’assaig per l’obra La Transició franquista. Un exercici d’apropiació històrica, i del Premi Jaume Camp de Sociolingüística, el 2012, amb els companys Enric Saurí, Montserrat Treserra i Jordi Solà.

Text: Marta Rius /Fotografies: Toni Galitó

Aquesta entrevista s’ha realitzat a l’Ateneu Vilassanès (Vilassar de Mar).

Publicada a la revista Ateneus 13 (desembre 2015).

 

En plena crisi sistèmica i de valors, creus que les persones necessiten sentir-se part d’un col·lectiu?

En aquests moments, la societat tendeix molt més a l’individualisme, que definia Emile Durkheim al segle xix en el sentit que les lleis del mercat fan que cadascú faci el seu propi camí i que es trenquin els vincles. Quan es desencadenen aquestes situacions de nostàlgia, jo parlo del preu de la llibertat. Als meus alumnes els recordo com estaven les dones fa només vint anys. Amb això vull dir que jo no renunciaria a res del que tenim avui, en aquesta societat liberal, des del punt de vista dels drets individuals. L’associacionisme cultural permet la construcció de vincles a través de la participació d’individus lliures que defensen interessos comuns.

Què aporta a un país la diversitat associativa?

És un element positiu que tenim com a país. Identifica una manera de ser pròpia dels catalans que no combreguem sempre amb rodes de molí. L’associacionisme és un bon recurs de construcció de vincles socials que ens són necessaris; ara bé, tampoc hem de pensar que la societat només funcionaria a través d’aquest recurs, perquè avui hi ha molta oferta en associacionisme cultural i la competència es basa en el carisma.

Vols dir que els falta atractiu, a algunes associacions culturals?

Avui convivim amb múltiples ofertes de noves religions, de mètodes de modelatge del cos, noves formes de lleure, etc., que pugen l’adrenalina, busquen l’emoció. I algunes entitats històriques es mantenen en un registre vàlid durant un temps concret, però que ara han de rellegir el context i les necessitats de la població. Han d’incorporar elements d’atracció i, sobretot, entendre les dinàmiques comunicatives actuals. Un exemple el tenim aquí mateix, a l’Ateneu Vilassanès: una jove companyia de teatre necessitava un espai i ara està renovant la programació de l’Ateneu i incorporant diferents activitats. Està servint d’equipament multiús per a la ciutat.

S’està perdent la referència dels ateneus com a espais formatius?

Si al segle xix hi havia una gran part de la població analfabeta, ara la cultura es viu diferent, gràcies a l’ensenyament públic. No obstant això, els ateneus podrien ser espais on es fes reforç educatiu, i arribar així a un altre sector social. M’imagino que els ateneus tradicionals tenen un perfil de socis amb nivell educatiu alt —amb més o menys poder adquisitiu—, pel que cal obrir portes. Avui encara hi ha entitats, com l’Ateneu Igualadí, que tenen una escola o, com els Lluïsos de Gràcia, que tenen grans seccions esportives. Els ateneus són l’única entitat cultural que permet congregar diverses experiències i iniciatives, amb diferents realitats personals. Els ateneus fan de nucli radiador d’activitat i, alhora, recullen l’activitat que es genera al seu entorn. Existeixen entitats temàtiques, però la capacitat aglutinadora només la tenen els ateneus. I aquest potencial ha d’anar acompanyat d’una mirada renovadora. Per exemple, l’Ateneu de Lleida ha incorporat un consell assessor social i està fixant activitats per a persones amb diversitat funcional. Això és una bona notícia, perquè durant la Transició, els lideratges associatius es van dissoldre en la formació dels ajuntaments i es va perdre, de mica en mica, iniciativa social.

Així, la creació d’infraestructures d’estat, en matèria cultural, pot haver restat iniciativa al moviment associatiu?

Les polítiques culturals públiques han impulsat el país, però s’han posicionat com a eix central i ara els ateneus es troben amb el fet que han de competir amb els centres cívics. Els polítics hauran d’anar reajustant els recursos de què disposen les administracions per no crear competència amb les entitats que ja cobreixen algunes necessitats socioculturals.

Els ateneus serveixen com a espai i eina de cohesió social. Quin paper han de tenir com a casa d’acollida de persones nouvingudes?

En l’estudi que he fet junt amb l’Enric Saurí, sobre diversitat i integració a l’associacionisme cultural, apuntem que cal que les polítiques culturals i les socials vagin de la mà. Des d’un ateneu es poden fer cursos de llengua catalana, evidentment, però també es poden fer activitats de caràcter més social, com deia abans, de reforç escolar, per exemple. La llengua acaba essent un canal de relació. Crec que és interessant que els ateneus vagin assumint aquest paper.

Per la trajectòria de les nostres entitats, és impossible dissociar la cultura del component social.

Efectivament, els ateneus són espais de sociabilitat. El seu origen prové de la necessitat de crear espais de trobada i adopten un lideratge fort en el seu entorn. Per això no passen com una entitat més de l’oferta dels municipis. Les xarxes socials avui han impulsat grups d’afinitat i les entitats s’han d’adaptar a les noves necessitats de relació. No es tracta d’acumular activitats a l’equipament, sinó de llegir els interessos de la població. I, a més a més, la programació d’activitats s’ha de vehicular a través de la participació en la presa de decisions. L’oportunitat que ofereixen els ateneus és el component d’arrelament que no tenen les xarxes socials. Esdevenen part del procés de socialització al llarg de la vida, lluny de la volatilitat que poden tenir algunes xarxes virtuals. Petits, joves i adults poden trobar un espai de contacte amable i durador als ateneus.

Amb aquest panorama, quin és el repte?

Ens estem socialitzant en la immediatesa de les xarxes virtuals i ens pot fer mandra participar presencialment en la presa de decisions que requereixen les entitats. Quan ens queixem del fet que els joves «no participen», hem de tenir en compte que tenen les agendes plenes d’activitats d’oci, esportives, s’estan formant… pel que se’ls ha de facilitar la incorporació a les entitats amb mecanismes àgils i atractius. Els ateneus no poden romandre tancats, sinó que han d’intentar liderar l’oferta sociocultural, han de ser un epicentre de trobada social. No han de ser simples gestors dels seus edificis. S’ha d’aprendre a donar quotes de participació i allunyar-se del resistencialisme.

Com poden conviure les experiències socials a les plataformes virtuals i les presencials?

Entre l’oferta que s’està generant avui a través de les noves tecnologies i el model associatiu del qual venim hi ha una certa distància des del punt de vista organitzatiu. Cada cop més tendim a experiències més efímeres i l’ateneu implica un compromís (no només de quotes econòmiques). Crec que els ateneus que funcionen bé són els que aconsegueixen que l’espai sigui determinant en les relacions socials. El Centre de Lectura de Reus, per exemple, amb aquella biblioteca, convida a anar-hi, ni que sigui a fer un cafè. Els bars sempre fan de nucli d’atracció als ateneus, com sabem.

Hi ha estudis que rebel·len xifres de participació en el món associatiu?

No n’hi ha d’especialitzats ni amb dades fiables, però n’hi ha que apunten que entre un 25-30 % de persones participen de forma habitual en activitats d’associacionisme. Si ho entenem només com a persones sòcies. Però sabem que ser soci no sempre vol dir implicar-se.

La Transició franquista és un «meló sense obrir», segons apuntes a la teva tesi guardonada amb el Premi Carles Rahola 2014.

Algunes entitats aguanten durant el règim franquista sense fer massa soroll o canviant-se el nom. Però l’associacionisme reneix a la dècada dels vuitanta del segle xx i, sobretot, a finals dels noranta. Gràcies a una nova generació que no té por, perquè no ha viscut el franquisme en primera persona, el país viu de forma desacomplexada la catalanitat. Jo, per exemple, no vaig tenir llibres escolars en català fins a la secundària, però vaig viure amb l’Estatut i, per tant, som la primera generació que creix amb el català com a llengua de referència. En la mesura en què aquesta generació s’implica en el món associatiu, la catalanitat es viu al carrer i a les entitats: als ateneus, als balls populars, etc. La televisió catalana també contribueix a normalitzar aquesta identitat. L’esclat del catalanisme coincideix, curiosament, amb el ressorgiment d’un nou nacionalisme fonamentalista a Espanya, encapçalat per José María Aznar i la FAES. Hi ha una bifurcació clara en el relat del passat. La recuperació dels referents històrics, simbòlics i associatius catalans, s’evidencia a finals dels noranta. És així com la societat madura en un context democràtic: es renoven els models d’entitats que semblaven intocables.

Avui estem en un moment clau de l’associacionisme?

Avui estem en una disjuntiva similar pel que fa a la necessitat de renovació. Cal un relleu dins de les entitats, especialment dins de les juntes directives envellides. El problema és que no és fàcil aquest trànsit, perquè les constants vitals dels joves són més efímeres i, alhora, alguns membres de juntes es resisteixen a cedir el pas a noves mirades. Ens hem d’aprofitar de la iniciativa d’aquests joves de fins a cinquanta anys. Des de l’autoanàlisi, cal buscar un agent de canvi, extern a la mateixa entitat, i la Federació d’Ateneus pot fer aquest paper.