stickyimage

Turisme ateneístic a Andalusia

Coneix els ateneus d\'Andalusia!

Lluís Puig: «Totes aquelles entitats que tenen un teixit humà important tenen un gran actiu»

Lluís Puig i Gordi
Conseller de Cultura a l’exili

La FAC ha hagut de recórrer 1.300kms per anar a trobar a la capital d’Europa al conseller a l’exili, Lluís Puig (terrassa, 1959), una persona molt propera que ens ha atès a un dels seus restaurants preferits, l’Huîtrière. Amb ell parlem de cultura popular, la seva gestió a l’adminitració i l’exili, després de dedicar-li un concert d’homenatge amb A Grup Vocal.

 

Quina és la teva vinculació amb el món dels ateneus?
En el món associatiu hi soc des dels catorze anys. Vaig començar ballant sardanes, i de seguida vaig formar part de la junta de l’entitat. He anat creant entitats noves, participant-ne… tota la meva vida ha estat vinculada al món associatiu, i me’n sento. Quan el 2011 vaig entrar de director general de Cultura Popular, amb el conseller Mascarell, un dels primers actes als quals vaig assistir va ser precisament a una assemblea a Olot, on es feia el traspàs de presidències a la Federació d’Ateneus. Des de la Direcció General vaig voler blindar molt la relació entre l’associacionisme federatiu i l’Administració. La relació i l’amistat amb els ateneus, doncs, és molt llarga. La cultura que fan els ateneus no la faria mai el Departament de Cultura i, per tant, és reconèixer que qui fa la cultura són aquestes entitats ateneístiques que l’apropen als catalans.

En l’àmbit pressupostari ha funcionat?
El 2011 hi va haver tal retallada, que fins i tot no es van convocar subvencions per a entitats, i vam prendre la decisió de convocar ajudes només per a federacions. Tradicionalment, aquestes ajudes sempre havien anat barrejades amb les de les entitats, però com que no hi ha diners per a tothom, vam optar per això, la qual cosa ens va saber molt greu. Per què? Entenc que una entitat local, quan fa una acció, acostuma a tenir relació amb l’ajuntament, que és la seva administració local. Quan una entitat fa un projecte que té una repercussió supracomarcal, provincial o nacional, és quan s’ha d’entendre amb la Diputació o la Generalitat. En aquest sentit, les federacions són l’exemple més clar.

El pressupost destinat a la cultura popular és dels més curts de tot el Departament, al voltant de 6 milions. Com es gestiona, això?
Arrosseguem un dèficit que no hem estat capaços de corregir. Venim d’una època, el 2011, on gairebé la meitat del pressupost de cultura popular estava en mans de les caixes d’estalvis. Per llei, aquestes aportaven uns diners. Així, la Caixa d’Estalvis Laietana subvencionava projectes del Maresme, el mateix per a la del Penedès, Terrassa, Sabadell, Manlleu… cadascuna la seva zona. I després teníem dues de grans, La Caixa i Caixa Catalunya, que entomaven els projectes més grans. Això ha propiciat que, en el moment en el qual cau aquest model econòmic sostingut en caixes d’estalvis, hi hagi una gran davallada en el món de la cultura popular.

I això es nota.
Es nota, sí. Però la realitat quina és?, que el món associatiu n’ha passat de tots colors: repúbliques, dictadures, guerres… Totes aquelles entitats que tenen un teixit humà important tenen un gran actiu. Això fa que tinguin tota la llibertat del món per poder seguir tirant endavant allò que considerin, amb més o menys diners.

Fa uns dies vam entrevistar la consellera Borràs. Ens explicava la sensació agredolça en observar que, després del 155, ara ja duia més temps en el càrrec que vós. Com es viu això?
Bé, és un descobriment constant del dia a dia. No hi havia pensat, que ella porta més temps en el càrrec que jo, però també és veritat que el MHP Quim Torra primer em nomena a mi conseller de Cultura. No acabo exercint perquè el govern de l’Estat espanyol no n’autoritza la publicació al DOGC. Per tant, en el moment que veiem que això pot encallar la situació del país, és quan renunciem a les conselleries, i el president Torra nomena la consellera Borràs. Amb ella ja portàvem treballant quatre o cinc anys, per tant ja ens coneixíem de la gestió política. Això fa que ens sigui molt més fàcil tot. Ara bé, mai cap país democràtic havia hagut de veure com coexisteixen dos presidents de la Generalitat, una presidenta del Parlament empresonada amb un president del Parlament allà present, una consellera de Cultura a la seu del Departament, i un conseller de Cultura a l’exili… Per tant, això ens obliga a un sobreesforç humà de vetllar molt perquè tot allò que fem sigui a fi de bé per al país. Que tot sumi.

Ara esmentàveu el govern del president Torra. Hi ha un sector de l’independentisme que circula per una altra via, que titlla aquest executiu de «govern de Vichy». Estaria d’acord amb aquesta afirmació?
No, en absolut. El MHP Quim Torra, just acabar de prendre possessió, ens va venir a dir que ell estava disposat a marxar a l’exili, si era necessari, i que la seva obsessió és treballar pel retorn del president Puigdemont. El president Torra és un home d’una talla humana i d’una honestedat i sinceritat enorme, gegantina. Això fa que sigui un gran president. Ell ho va assumir des d’un principi i ho fa, no per cap imposició ni obligació, sinó per convenciment. Una altra cosa és que pel que passi a l’Estat espanyol o el que veiem a les notícies, alguns vulguin titllar que el govern autonòmic és col·laboracionista. Des de la barrera es veu més fàcil, a l’arena, ja no tant. Quan estàs amb la possibilitat de governar el país i vetllar pel retorn del president, s’han de fer coses que de vegades no són fàcils d’entendre. Però d’això a qualificar-lo com el «col·laboracionisme de Vichy»… hi ha la mateixa distància que del Congo belga a Islàndia.

A la consellera també li vam preguntar si li agradaria ser la ministra de la República Catalana. Li traslladem la mateixa pregunta.
Mira, el 2011, un pèl després d’entrar al Departament de Cultura, quan ja es va començar a parlar del procés, li vaig dir a qui era aleshores el meu superior, el secretari general Xavier Solà, director encara avui dia de la Coral Canigó de Vic, li vaig dir: «Benvolgut i amic Xavi, si sóc el darrer director general de Cultura Popular del govern autonòmic, i el primer conserge que passa l’escombra de la República de Catalunya, ja ho signo ara mateix». Això, que en aquell moment ho vaig dir a tall anecdòtic, o com un acudit, ho deia amb un convenciment i una reflexió que segueixo tenint molt present. Jo vaig renunciar a ser conseller de Cultura. Abans havia renunciat a ser diputat al Parlament de Catalunya, tot i haver sortit escollit. Així que renunciaré a tot el que calgui per ser el darrer mico de la República de Catalunya.

I creieu que des de la cultura es pot construir una nació?
Poèticament, a mi m’agrada dir que la cultura ens farà lliures. Però, a la praxi, el que sí que dic amb total convenciment, és que almenys més cultura ens fa lluitar amb més dignitat. Lluitar amb dignitat ja és una primera victòria interna, i farà que mai hàgim d’ajupir el cap. Per tant, tant de bo la cultura ens faci lliures.

Es pot governar un país des de la distància?
Bé, no ens han deixat provar-ho. Jo no deixo de treballar per Catalunya des de la distància. No dic governar, però durant tot aquest any a l’exili i descomptant els primers mesos, on va tenir un paper important la logística i la persecució judicial, a partir de llavors recordo que, a la manifestació del 7 de desembre de 2017, aquella setmana jo i altres voluntaris i amics vam organitzar prop de 8 o 9 concerts. I només feia dos mesos que estava aquí. Tot aquest any, les visites d’agents culturals de Catalunya a Brussel·les no han decaigut. Per tant, aprofito per treballar i informar-me a través d’elles, i veure cap on podem anar; també estic al capdavant de l’encàrrec del govern d’un programa d’augment de la internacionalització. Això vol dir veure en quines xarxes internacionals de cultura no hi som i hauríem de ser-hi, com potenciar aquelles on ja hi som… Avui a la tarda, per exemple, formo part del jurat d’un concurs nacional de timbals i percussionistes a Alforja, i estaré allà en directe. Jo avui al vespre seré a Alforja. Amb això no puc respondre si puc governar Catalunya des de l’exterior, però està clar que la tecnologia actual em permet ser present constantment a molts llocs.

Es pot establir algun vincle entre la vostra situació i la dels exiliats republicans de la guerra?
Els exilis han variat molt els darrers cent anys. N’hi ha hagut molts i per molts motius. Concretament a Brussel·les, el 1930, Francesc Macià i Ventura Gassol, que seria el conseller de Cultura de la Generalitat, van fundar el Casal Català de Brussel·les. Entre Gassol i un servidor, el següent conseller de Cultura a l’exili brussel·lenc, m’agradaria pensar que estic contribuint a deixar una petja. Jo ara estic treballant pels 90 anys que farà aquest Casal el 2020. També estic revifant el que va ser tot l’exili a Brussel·les d’en Josep Carner. Així que sí, es pot treballar per la cultura catalana.

En què ens ha d’ajudar el Consell per la República? Vist des de Catalunya, hi ha un cert escepticisme que es contraposa a la il·lusió amb la qual es viu des de l’exili.
Aquest Consell avançarà, per descomptat, en tot el que dins l’Estat espanyol no ens deixarien fer. La futura societat serà digital, o no serà. Temes d’identitat digital, de banca electrònica, de participació en la presa de decisions, el blockchain… tot aquest nou paradigma ja està arribant a tot el món. Per tant, des del Consell per la República animem a participar tothom en la construcció de la República Catalana, que està declarada des del 27 d’octubre de 2017, per un mandat d’aquell 1 d’octubre. Ara no s’està aplicant, però això no vol dir que no hi estiguem avançant. Tot el que podrà fer i ja està fent aquest Consell ajudarà a aconseguir que aquesta declaració sigui efectiva, més tard o més d’hora, però no defallirem.

I què està passant a hores d’ara?
El 8 de desembre es presenta a Brussel·les aquest nou Consell que encetem. Acabem d’obrir fa pocs dies el registre d’entitats, a consell.republica.cat, on es poden registrar. Nosaltres encara no hem demanat res i algunes d’aquestes entitats ja estan començant a organitzar punts de suport per ajudar a registrar-se les persones amb dificultats. S’estan organitzant fins i tot bosses de solidaritat per a aquelles persones que no es poden pagar els 10€. Tot això és la gran riquesa que forneix el nostre associacionisme, encara no ho hem demanat, i ja s’està fent. Com més serem, més farem. D’altra banda, amb això aconseguim més alfabetització digital, i més coneixement de l’e-república. Ben aviat hi haurà una aplicació per telefonia mòbil per poder fer el reconeixement biomètric de la identitat digital. En el moment que puguem aplicar la República, ens agafarà molt més preparats en aquests aspectes.

Tecnologia punta, oi?
Sí, efectivament, la mateixa que tenen les repúbliques d’Estònia i Lituània, per exemple. El futur és aquest.

Què se sent quan t’has exiliat, et conviden a una església, s’apropa un grup de cantaires de poc més de vint anys i et dediquen un concert amb peces de la Nova Cançó, que molts no coneixien fins fa uns mesos?
Se sent molta emoció. Quan aquestes cançons, que avui han sonat a l’espectacle «OCTUBRE. Cançons per la llibertat», es van crear, jo era un jove combatent per la llibertat, la democràcia i l’Estatut d’Autonomia. Moltes d’aquestes han acabat arrelant en un ideari col·lectiu, la qual cosa vol dir que era un moment en el qual es feien cançons per demanar la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. Era el màxim referent que ens podíem imaginar, que se’ns respectés tant el país com la cultura. Avui clamem llibertat, amnistia i un referèndum per construir el nou país. És lògic que aquestes cançons adquireixin un renovat valor que fa deu anys no ens haguéssim imaginat mai.

El mateix Marc Sambola, el director, ens deia fa uns dies que era trist, en certa manera, haver de recuperar aquests himnes.
Sí, però també val a dir que artistes d’ara estan creant obra nova i, per tant, estic segur que algunes d’aquestes obres acabaran formant part del repertori popular de les generacions actuals que d’aquí a trenta anys seguiran cantant. Ara escoltàvem la Margalida del Joan Isaac, i els records t’enllacen directament amb l’assassinat de Puig Antich. Esperem que no hàgim d’arribar altra vegada a aquest punt. Avui a l’església, escoltant també el «Dolça Catalunya, pàtria del meu cor», fa deu anys, qualsevol que hagués cantat aquesta cançó li haguessin dit: ostres, quina coral més carrinclona i desfasada, quines cançons més friquis; i, en canvi, avui han fet saltar les llàgrimes de tothom, inclosos els cantaires. Quanta gent hi ha que no coneixia el «Segueu arran»? Doncs encara és suficientment emocionant per fer-nos posar drets.