stickyimage

Turisme ateneístic a Andalusia

Coneix els ateneus d\'Andalusia!

Laura Borràs: «No podem deixar que la Cultura sigui sinònim de precarietat»

Laura Borràs
Consellera de Cultura

Entrevistem la consellera de Cultura Laura Borràs (Barcelona, 1970), un 20 de novembre a la Sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, que ens ha cedit l’espai amb deferència. En la seva piulada poètica nocturna i diària, Borràs havia recordat l’efemèride amb el poema «Final» de Joan Brossa, i el desig que es tanqui finalment l’etapa franquista. Decidim començar, doncs, preguntant-li pel seu anhel.

 

Honorable consellera… o bé li agradaria ser algun dia ministra d’una República Catalana?
Home, per descomptat! Si hem de fer aquesta feina, perquè algú ha pensat que la puc dur a terme, naturalment jo la voldria fer en la plenitud del significat, i això voldria dir d’una manera plenament independent com a República Catalana i, per tant, en condició de ministra. Naturalment que sí, a això aspirem!

Malgrat l’impuls de plans de rehabilitació d’ateneus dels consellers Mascarell i Puig, les partides destinades arribaven als dos milions d’euros, quan només a la demarcació de Barcelona en caldrien trenta. Com ho podem arreglar?
La situació econòmica de la Conselleria de Cultura, com bé sabeu, és d’allò més precària, fins i tot dins el conjunt de la precarietat del Govern. Així, són moltes les necessitats de tots els actors implicats al Departament. Tot i això, s’ha apostat d’una manera molt ferma per poder ajudar, en la mesura del possible, on no s’arriba en termes de recursos econòmics, amb recursos humans, una capacitat que potser no es valora tant de l’Administració. Tenim grans professionals que poden realitzar aquesta tasca d’acompanyament en moltes de les activitats que es fan arreu del país, tenint en compte que en l’àmbit associacionista és molt rellevant el voluntariat. Per tant, allà on no arriben els recursos econòmics, sí que s’hi arriba amb aquesta tasca de suport tècnic i d’acompanyament.

Hi ajudaria una llei del mecenatge?
Evidentment. Abans em preguntaves si m’agradaria ser ministra de la República. Un cop et poses en aquesta responsabilitat, la vols completa, i, per tant, no és que sigui només amb la llei de mecenatge, és amb tot. Hem de poder tenir la capacitat legislativa completa, per poder acompanyar millor tots aquests sectors; ara mateix penso en la taxa de l’audiovisual, que es va fer amb tot el suport del sector, i representava un ingrés que, a més, esponjava tota la resta del pressupost.

El sector de l’audiovisual passa per un bon moment?
Per sort, la creativitat no depèn dels recursos econòmics. Jo m’he passat cinc anys fent polítiques culturals en l’àmbit de la literatura, sense recursos. Fer-les amb recursos fora, jo crec, el millor dels mons possibles. Quan no hi ha recursos, ha de poder haver-hi idees, i maneres de poder fer les coses. Hi ha casos en els quals les creacions van més lligades a la necessitat de tenir més recursos econòmics, com ara a l’hora de fer una pel·lícula, però per sort, podem suplir aquesta mancança amb creativitat en molts altres camps, com el literari, el pictòric…

Com s’encara des del Departament de Cultura la negociació dels pressupostos?
Nosaltres creiem que per tenir un pressupost de Cultura com correspondria a altres països del nostre entorn, hauríem de sobrepassar l’1% del pressupost. Donada la situació de restricció dels darrers deu anys, és obvi que això no podrà ser ara. Per tant, hem demanat que s’atengui a les necessitats del sector i que es miri de revertir aquesta precarietat d’una manera significativa com més aviat millor. Ja sabem que no podrà ser en un exercici pressupostari, o potser en dos, però no podem deixar que la cultura sigui sinònim de precarietat.

Es pot construir una nació a partir de la cultura?
Evidentment! Els valors republicans són eminentment culturals i, per tant, naturalment voldria que la república que estem construint es fonamenti en la cultura —però aquesta és una citació de Jules Romains de l’any 1920, quan va venir a Catalunya i va veure la feina que es feia des de la Mancomunitat Cultural—. Ell va considerar que els catalans tenien aquesta idea, que potser sí que funcionarà i que a mi em sembla peregrina, que és que es pugui construir una nació no amb l’espasa sinó amb els llibres. I per mi, si hem de triar entre una opció i l’altra, és obvi que trio construir-la a partir dels llibres.

I en aquest procés que explicaves ara, els ateneus podrien tenir un paper important?
Absolutament, perquè els ateneus des del seu origen ja neixen per socialitzar, posar en comú, compartir perquè arribi a més gent la cultura, aquesta vida associativa i la seva riquesa. Clavé, per exemple, deia: «Associeu-vos i sereu més forts. Instruïu-vos i sereu més lliures, estimeu-vos i sereu més feliços». Això, que representa la filosofia d’aquest associacionisme, en el cas de Clavé, però per extensió al món dels ateneus, vol dir això: formeu-vos per ser més lliures, compartiu aquesta cultura perquè així sereu més forts tots i això vertebrarà una societat més culta, lliure i igualitària i, també, en última instància, més feliç.

Fenòmens com Rosalía, poden ajudar a aquesta vertebració? Hi ha hagut un cert debat al seu voltant on han aflorat crítiques i prejudicis. Es pot tirar endavant aquest projecte de país en aquests termes?
Els prejudicis sempre estan en els ulls de qui mira. Tu de vegades no pots canviar la realitat, però sí la mirada sobre aquesta. Quan hi ha aquests debats sobre el que és o no és cultura catalana, o a què li correspondria o no de practicar una determinada forma artística… les primeres crítiques que va rebre la Rosalía van ser de l’Estat espanyol, que es va preguntar com podia ser que una senyora catalana pogués ara posar-se a representar el món del flamenc. Què és el que passa? Que s’han de tenir unes credencials determinades per formar part del flamenc? La cultura, per definició, és inclusiva. També la catalana. Que d’entrada es pugui intentar veure una forma d’exclusió a una pràctica cultural és una mirada plena de prejudicis. Rosalía, que és de Sant Esteve Sesrovires, i es diu Vilà i Tobella de cognoms, si vol fer flamenc, qui és qui li pot dir que no? Què passa, que els seus orígens li ho impedeixen?

Els ateneus vam ser presents a l’Smithsonian Folklife Fetsival a Washington. Vostè, que hi va ser també, com es treballa la internacionalització de la cultura?
A l’Smithsonian van quedar molt parats de la riquesa, la diversitat i la multiplicitat de formes en la qual la cultura popular catalana s’expressava: des de les catifes de flors a les falles del Pirineu i els balls populars, la música, gegants, castellers… En definitiva, va ser un gran aparador per a la cultura del país, i la gent que va passar per allà durant aquells quinze dies va descobrir la nostra diversitat, un dels punts forts que tenim.

De la mateixa manera, també va ser la nit de Sixena al Museu de Lleida, oi?
Sí, aquella nit, el que avui és el president Quim Torra i jo, vam anar-hi, viure-ho, i va ser molt dolorós. Va ser una suma d’elements que es van alinear des del punt de vista negatiu. Una aplicació del 155, que donava una legitimitat a un ministre que havia de fer de conseller de Cultura, i que, en lloc de defensar allò que li correspondria, com que és de l’altre bàndol, va fer tot el contrari. Ell va utilitzar tot el seu poder per donar cobertura als que volien fer que aquelles obres marxessin, amb nocturnitat i traïdoria. Aquest va ser un dels aspectes més dolorosos del 155, pel sentit que va tenir com de violació.

Uns mesos després es forma nou govern, i vostè entra en substitució d’un company que en va ser expulsat quan només hi duia un parell de mesos.
És una sensació absolutament agredolça, molt desagradable. No vaig voler celebrar el meu nomenament perquè no hi havia res a celebrar. Jo era molt feliç fent de directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i no hauria pensat mai de la vida de poder acabar fent de consellera de Cultura. Per nosaltres el 155 era absolutament perniciós i calia aixecar-lo, pels diners que es van perdre, per la no-gestió que s’estava duent a terme per part de qui li corresponia, però, per altra banda, perquè les institucions catalanes han d’estar en mans d’un govern que hagin triat els catalans, no que hagi decidit el govern espanyol.

Com encara el repte?
Jo ja fa més temps que estic fent feina a la Conselleria, que el que va tenir ocasió de poder fer el Lluís, perquè va entrar a finals de juliol [de 2017] i el 28 d’octubre estava marxant a l’exili. Quan hem acceptat aquests càrrecs, nosaltres ja estem acceptant també que estem exposats a la presó o l’exili, perquè els nostres companys que ens han precedit ja hi són. És una sensació de molta responsabilitat i alhora de molta ràbia, de poder treballar per mantenir una normalitat. Quan els que són a l’exili tornin, deixarem els nostres llocs en 3, 2, 1…, perquè voldrà dir que s’ha retornat a una situació de normalitat.

Quina relació manté amb el conseller Puig? És bona i fluida?
Amb el Lluís? Moltíssim! El Lluís i jo, a més de ser companys, que ens vàrem conèixer treballant, hem esdevingut molt amics. De fet, amb la primera persona que es posa en contacte, després de la primera roda de premsa des de Brussel·les, és amb mi. La primera persona que viatja cap allà i amb la que va estar vint minuts abraçada de peu, plorant, és amb mi. I afortunadament, les noves tecnologies permeten mantenir-hi un contacte diari. Justament per això em sento amb més energia, perquè amb ell sí que ja hi tenia una amistat personal. A més, hem treballat aquests darrers cinc anys junts.

Probablement, la relació amb el ministeri espanyol no serà tan càlida.
A veure, jo estic obligada a tenir-hi una relació cordial, de cortesia institucional, perquè em pertoca representar els interessos de Catalunya, i amb el ministre soc molt contundent i vehement, però això no impedeix que jo no pugui ser cordial per intentar aconseguir que tinguem allò que ens pertoca. Ara bé, què podem esperar d’un estat que s’ha retirat des del punt de vista de les inversions culturals de manera flagrant durant els darrers anys? Jo li vaig dir ben clarament: «Ya nos habéis dado la independencia, pero dádnosla del todo». Si s’han retirat en l’ajut a equipaments que són de la seva titularitat i en els quals no estan invertint, que ens la donin del tot i nosaltres ja ho gestionarem. Les meves expectatives del que podem esperar del govern espanyol són francament baixes. Als fets em remeto. Ara, la meva relació personal, per intentar aconseguir el que ens correspongui en el menor lapse de temps possible, ha de ser bona. Fins i tot ell m’ha reconegut que s’ha produït una desatenció sistemàtica en els darrers anys. En genèric, però, el que jo puc esperar del govern espanyol, que no ha fet cap gest substancial en relació als presos polítics i als exiliats, és molt poc, perquè són els campions de dir que faran una sèrie de coses i després incomplir-les sistemàticament.

Quin record guarda de la Institució de les Lletres Catalanes?
El millor possible! Quan hi arribo ho faig tenint el dubtós honor de ser la directora més pobra de tota la ILC. Vaig passar de gestionar un pressupost que l’any anterior havia estat de tres milions, a un; i de dinou persones, comptant-me a mi, a deu. Jo em vaig trobar amb un equip que no tenia ni telèfons mòbils, i jo havia de fer la revolució digital i el portal de les Lletres Catalanes, com finalment vaig fer. Per tant, era un repte a tots els nivells: la institució naixia al segle xx, amb una mentalitat del segle xix, i jo la volia col·locar al segle xxi. Quan tu dones ajuts, i has de perseguir la gent perquè posi el teu logo, o no pots ni tan sols donar ajuts, i la gent et demana que hi vagis, només pel fet que acompanyant-los prestigies un determinat acte, és la diferència que jo vaig viure en la Institució. Va ser un repte humanament molt intens i també enriquidor! Per això vaig viure amb molt de dolor la intervenció del 20 de setembre, just quan havíem de celebrar el 80è aniversari de la Institució. Estàvem intervinguts i no podíem pagar ni les cadires, ni els llums, ni tècnics, ni artistes, ni ningú… però el món de les lletres es va voler sobreposar, i ho vàrem fer. Aquest va ser un dels darrers actes del conseller Puig.

 

L’ANÈCDOTA

Quan el 2012 el conseller Ferran Mascarell em fa anar al seu despatx, a la Conselleria de Cultura, perquè em volia proposar que fos la directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Jo encara no ho sabia. En entrar-hi, el conseller em va preguntar si no hi havia estat mai, li vaig dir que no, i aleshores em va respondre que me’l mirés bé, perquè algun dia aquell seria el meu despatx.

«Què diu aquest home?» vaig pensar. Aleshores vaig posar molt en qüestió el que em va dir després, que era si volia acceptar el càrrec de directora de la ILC. Aquell gener ja vam entrar el Lluís Puig com a director general de Cultura Popular, i jo a la ILC. O sigui, que encara que això ho hagués dit el conseller Mascarell el 2012, us podeu imaginar que jo mai a la vida ho hauria imaginat, i quan ara vaig haver de rellevar el Lluís, la sensació que em queda és de la ganivetada que va representar l’aplicació del 155. La dissolució d’un govern que és legítim, d’unes eleccions fetes en una situació d’excepcionalitat absoluta, amb presoners, exiliats. Guanyar les eleccions i tots els impediments per fer govern… això provoca una certa ràbia continguda. Malgrat això, hem de poder fer el millor servei possible a la cultura catalana.