stickyimage

Turisme ateneístic a Andalusia

Coneix els ateneus d\'Andalusia!

Chloe Phillips: «És fascinant veure tanta cultura concentrada en un lloc tan petit»

Chloe Phillips
Cantautora nord-americana

Una casualitat ha fet que l’entrevista amb la gairebé vilanovina Chloe Phillips (Washington, 1995), la fem al cinema El Retiro de Sitges, que ens ha obert les seves portes posant-nos totes les facilitats possibles. La Chloe va venir per primera vegada a Catalunya amb setze anys, i va estar deu mesos amb una família de Vilanova i la Geltrú; i ara, gràcies al programa Katalonski de TV3, té l’oportunitat ideal per establir-se entre nosaltres de manera permanent i encetar una carrera musical, fent realitat el ‘somni català’. En poc temps, la Chloe ha esdevingut una catalana més, gràcies a la seva empatia, proximitat i talent. Amb ella gaudim d’una estona molt divertida fent un intercanvi sobre qüestions quotidianes relacionades amb la cultura i la llengua.

 

Ets més de Castanyada o de Halloween?
[Riu] Jo soc més de Halloween!

Com viu una americana una festivitat com la Castanyada quan fa una immersió cultural a Catalunya?
Doncs, és curiós, perquè jo vaig estar aquí l’any 2011 i la gent deia el mateix que ara, que estem una mica envaïts per aquesta festa, totes dues coincideixen el mateix dia. Entenc que Halloween és una festa que heu afegit i us pot crear conflicte, però d’altra banda, hi ha una festa vostra que a nosaltres ens agradaria molt tenir.

Quina?
El Carnestoltes! Disfressar-se i passar-s’ho bé. Per nosaltres, l’única festa que tenim com a pròpia en aquest sentit és el Halloween. És l’únic moment en el qual ens podem disfressar i fer gresca pel carrer.

La Chloe Phillips és americana o catalana?
Home [riu]! Em fas una pregunta molt difícil! Jo et diria que sempre seré catalana i sempre seré americana.

Avui som a El Retiro de Sitges, la població veïna de la qual podríem dir que és la teva vila a Catalunya, Vilanova i la Geltrú. Et deu sonar que aquestes poblacions tenen certes rivalitats. En aquest cas pel mateix carnestoltes, el xató… aquí hi trobaríem també Vilafranca. Com els vius aquests localismes?
Sí, bé, de fet, fa un mes vaig ser a Vilafranca per un concert, i me’n recordo que era època de verema, la qual cosa es feia evident caminant pels carrers, i sentia l’olor del raïm a l’aire. Em va semblar molt fascinant i interessant veure com viatjant tan poca distància tot pugui canviar tant, que hi hagi tanta cultura concentrada dins d’un lloc tan petit, que realment no ho és tant com sembla. Això a mi em captiva. Tant Vilafranca, com Vilanova i Sitges, tots tres llocs tenen coses molt diferents per oferir i això m’encanta.

Molt sovint, des d’Europa s’ha venut una versió una mica romàntica d’Amèrica. Allò del somni americà tan idealitzat. Molta gent d’aquí se n’ha anat a fer les amèriques i el somni, però, de sobte, arribes tu, una americana, i ens expliques que el teu somni és viure a Catalunya. Com s’explica això?
Sí, podria ser que fos perquè vaig néixer als Estats Units i era un lloc que sempre havia conegut, i segurament a mi em fa més gràcia anar a fora i veure una altra cosa. Per mi, el somni americà és una cosa gairebé igual de possible en molts altres llocs, com ara Canadà, Austràlia, Europa, i fins i tot més possible, perquè ara als Estats Units tenim una distància entre els rics i els pobres força gran, i no hi ha tant moviment entre classes socials com hi havia abans.

I aquí, a Catalunya, has observat alguna cosa diferent en aquest sentit?
Jo crec que aquí hi ha més sentit comú. Al meu país tenim problemes amb el racisme, també perquè hi ha molts grups culturals diferents i actuar junts, com a comunitat, potser costa una mica més. Avui dia pensem més en nosaltres mateixos.

Hi influeix l’aïllament geogràfic envers Europa?
Sí, jo crec que sí, això ha propiciat que ens desenvolupem d’una altra manera.

Ara fa uns dies que has estrenat el teu single, Barcelona, que esperem que vagi seguit d’un disc, però la cançó feia anys que la tenies escrita, oi?
Sí, del 2011, quan tenia 16 anys. Vaig passar deu mesos aquí amb una família vilanovina, catalana, i en tornar a casa meva encara em quedava un any d’institut, i havia d’anar a la Universitat després. Aleshores vaig trobar molt a faltar Vilanova: el clima, la gent, el menjar, la cultura… Sou gent que realment viviu la vida, i molt educada també. No vull generalitzar, però, realment, en els temes més bàsics sou bastant educats. Jo crec que ni tan sols us n’adoneu.

Parlem també de llengua. A Catalunya sempre hem tingut fascinació per la gent que ve de fora i aprèn la nostra llengua. Tu vens d’un país molt gran, on la llengua que es parla és ara mateix la més parlada del món després del xinès. Creus que tenim un cert complex de país petit pel que fa al català?
Jo veig que molts catalans aquí estan molt orgullosos de parlar català, però a la vegada també sou conscients que molta gent de fora no valora la vostra llengua, i això us enutja una mica, o us provoca pena. És com si no us volguessin entendre, com si tinguéssiu la sensació que, per a les persones de fora, la nostra cultura no val res. I si la nostra cultura no val res, nosaltres tampoc valem res per a elles.

En moltes de les entrevistes que concedeixes als mitjans, la gent et pregunta si tens parella. Decebrem els teus seguidors si els diem que ara mateix estàs casada amb els pronoms febles?
Els pronoms febles! [Riu] Molt bon joc això de relacionar les parelles amb els pronoms febles! [riu]. A mi m’encanten! Al principi jo sentia el català com una llengua que es parla molt ràpidament i, aleshores, moltes vegades els pronoms febles s’ajunten amb moltes paraules, com ara “l’hi” o “l’han”… Al no acabar d’entendre com funcionaven, vaig haver d’anar a classe de català per aprendre’n. Avui dia encara em costen una mica.

Però tu vens d’una variant lingüística de l’anglès d’Anglaterra que està més acostumada a les contraccions, a fer-se més curt. No ajuda, això?
Sí, definitivament, però de vegades no t’adones que hi ha una contracció perquè hi ha el “li”, el “l’hi” el “lis”…

Un dels avantatges de la llengua catalana és que podem construir frases amb ordres molt diversos. Passa el mateix en anglès? 
No, l’anglès és molt estricte pel que fa a l’ordre de les paraules. I això ho vaig notar, perquè va haver-hi una època que estudiava rus i en rus les paraules es poden ordenar també de manera molt diversa. En català també noto que tinc una mica més de llibertat a l’hora d’organitzar els mots. Això també m’agrada, és realment un avantatge.

En canvi, però, la llengua catalana està regida per unes normes que dicta l’Institut d’Estudis Catalans, cosa que no existeix amb l’anglès. Allà són els mateixos diccionaris els que introdueixen els neologismes.
Als Estats Units tenim diccionaris i normes lingüístiques, però aquestes normes moltes vegades a Anglaterra són diferents. Per exemple, una cosa tan petita com una coma, als EUA enumerem diferents coses amb comes entremig, i a Anglaterra em sembla que això no ho fan tant. Potser com que no tenim la sensació que hem de protegir la nostra llengua tenim molta llibertat lingüística, moltes paraules inventades que van sorgint —com també passa en català i en castellà—, però crec que en català teniu la sensació que no voleu perdre la llengua pròpia.

Quan vas venir, no tenies coneixement que a Catalunya hi havia una llengua pròpia diferent del castellà. Què vas fer quan t’hi vas trobar?
Vaig flipar. En arribar aquí, els dos primers dies amb la família estaven parlant en castellà amb mi i també entre ells, perquè jo havia fet dos anys de castellà a l’institut i sabia dir les coses més bàsiques. Al cap de dos dies van començar a parlar en català entre ells i em van dir que «a casa nostra sempre parlem en català entre nosaltres, i ens costa parlar en castellà». La meva reacció va ser «però aquesta llengua què és, d’on surt?».

Seria tot un xoc.
Sí, perquè jo havia fet una mica de recerca a casa, però pensava que el català era una llengua que gairebé ningú parlava, com ara l’occità, per exemple.

Què hauria de fer la llengua catalana per tenir una mica més de reconeixement internacional?
Jo crec que TV3 ho ha fet molt i molt bé, amb sèries com ara Merlí i Benvinguts a la Família, que són a Netflix, i amb només això molta gent ja identifica que la gent de la sèrie sembla que parla en català. Jo crec que aquesta és la manera d’ensenyar la cultura catalana.

Quan vas tornar per primer cop de Catalunya a casa teva, vas seguir mantenint algun contacte amb la llengua catalana?
Sí, sí, perquè amb l’Anna, de la família de Vilanova, parlem una vegada al mes per Skype. I també segueixo mirant TV3.

T’hem adoctrinat bé, veig!
Síii! [Riu]. Estic molt adoctrinada [rialles].

Com a Ateneus, una de les nostres vocacions és la cultura popular. Què és el que t’ha impactat més del que has viscut a Catalunya en aquest àmbit?
Sense dubte, el Tió [riu]. Jo creia que això havia de ser una broma, que els nens vinguin aquí i que un tros de fusta cagui [riu].

Doncs és curiós, perquè normalment la gent parla dels castellers. No teniu pas res equivalent als Estats Units, oi?
Que va, allà per Nadal tenim l’arbre, obrim els regals… però aquí no, aquí anem a donar cops a un tros de fusta perquè cagui.

Després hi ha el Caganer. Com veus, tot forma part del mateix nivell d’escatologia.
Sí, no entenc el perquè! Però són molt graciosos!

Com es viu el fenomen de la festa major als EUA? Què t’enduries d’aquí?
Nosaltres no tenim festes majors. Suposo que a New Orleans tenen carnestoltes, però realment crec que ens falten moltes de les coses que teniu aquí. Jo importaria des dels carnestoltes als castellers passant per tot el menjar, el concepte de tenir una plaça de la Vila, o l’assignatura de filosofia abans de la universitat.

Val la pena viure en una República, tu que hi vius? 
Hmmm… bé, després de les darreres eleccions…

A Catalunya tothom recorda què feia l’11 de setembre de 2001. Què feies tu el 17 d’agost de 2017? 
Jo era a Los Angeles amb els meus pares visitant una altra part de la família, i recordo que estàvem en un Airbnb, i el meu pare va posar la tele i van aparèixer imatges sobre l’atemptat terrorista a Barcelona. Immediatament vaig escriure un missatge a la família de Vilanova, preguntant si estaven bé. Em va fer molta por veure que realment, en una ciutat que estimo tant, hagi passat una cosa així… em sembla impossible, coses contradictòries. Sou una gent molt educada i pacífica, i que us passi això, o que passi a tot arreu, és molt injust. Jo he caminat pels mateixos carrers, podria haver estat jo, o qualsevol de vosaltres.

La vostra indústria cinematogràfica és molt potent, i expliqueu moltes històries de princeses, castells, dragons, cavallers medievals… però vosaltres no teniu res de tot això. Com vas reaccionar quan t’hi vas trobar a Europa? 
De debò, quan veig un castell, sento que estic com en un conte de fades [riu]. A mi m’encanta, és història! Molts americans tenim arrels a Europa, i segurament el fet de tenir una història tan curta fa que ens faci gràcia poder veure una de més llarga, perquè als EUA… és una altra història. Als Estats Units, en lloc de construir una història amb la gent que hi havia, de manera conjunta, més aviat vam acabar destruint la seva, que és una cosa molt trista.

Ara marxes als Estats Units, però…
Ara m’he donat dos mesos per estar allà i aconseguir un visat. Quan torni crec que buscaré un treball a mitja jornada, com ara fer de professora d’anglès, i per a les altres vint hores tinc planejat de fer altres coses, que ja us explicaré més endavant…

Ens agradarà molt que ens les puguis explicar. Moltes gràcies, Chloe!
Gràcies a vosaltres!